"Marathon Party "

     En la majoria de les maratons que he corregut hi ha una sensació de final, se'ns acaben moltes coses eixe dia i per això el sentiment de comiat es troba tan present, de ací la meua necessitat de tornar a començar com més de pressa millor i de celebrar el naixement d'una cosa nova. 

Sempre, en els dies següents ens arriben emocions distintes, unes vegades amb nostàlgia i altres amb una mica de desolació, però sempre mirant cap avant i no lligats al que deixem arrere. I, sobretot, més enllà de la por i la incertesa que ens queda al saber si haurem corregut nostra última marató, hem d'afrontar eixos dies des de l'agraïment profund pel viscut i la certesa que cada marató és un esglaó d'un camí més gran encara per construir, i que hi ha esperança també en un demà que encara està per arribar.

Encara que em faça mal, la maduresa també s'expressa en els comiats i a saber reconéixer que quan torne a preparar la pròxima –si ho faig– aquells entrenaments seran el mateix però una situació distinta. Al cap i a la fi, en la vida no es tracta de fer moltes coses, sinó de fer-les entregant-se fins al final, perquè acabar una etapa per la porta gran també és un art a l'abast de molt pocs.

Doncs bé, en eixos dies alguns ja estarem preguntant-nos: què ha funcionat i què no? A què hem de fer-li un volt? Què podríem impulsar en la pròxima marató? Què vaig deixar de fer?

El final d'un cicle de marató amb la seua preparació, elaboració i recuperació és complicat de tancar. No podem donar carpetada sense més, presos del cansament o del agotament. Encara que coste, és convenient revisar, avaluar i, després, recalcular el camí cap a la pròxima. Això té molt a veure amb tancar una porta. Sí, ja sé que no he descobert res nou amb este símil, però m'ajuda molt tindre-ho presente quan “olore” que toca passar a una altra cosa.

A veure, si la porta queda entreoberta, es corre el risc de tornar a entrar i quedar-nos en el “vinga, em vaig, però espera a veure si em deixe alguna cosa”. I si hem eixit, però no tanquem bé, pot haver-hi corrent d'un vent que ja no ens pertany.

Ara bé, no ens oblidem que, abans d'eixir per la porta, hem de tindre clar quina és la porta d'eixida; que no ens deixem les claus dins (mai se sap si podran obrir altres portes…); i, sobretot, que estem segurs que eixe lloc del qual eixim ja no és el nostre lloc.

En este instant porte a la meua ment les vegades que “he agafat la porta i m'he anat” donant una portada. Els ressons d'aquelles portes tancant-se al bèstia retrunyixen encara al meu cap, preguntant-me si no haguera sigut millor fer com deia un gran amic meu: “no tanquem de colp, sinó que acompanyem a la porta fins al final”. Molt cert. Fins i tot en els finals més durs no s'han de perdre les formes, ni la serenitat, ni eixa temprança per a dir-nos «apaga la llum que ens anem».

Crec que en eixe cap de setmana que seguix a una marató s'hauria de celebrar la gran festa de la marató. Una marató pesá, deixa molt en la nostra vida i encara que no totes les maratons ens poden eixir bé, val la pena explicar com s'han despatxat. Perquè hi ha maratonians que comptant les seues experiències són de gran ajuda per a molts, perquè hi ha gent que compartix des de la serenitat de la qual se sent agraït per cada dia del seu entrenament, que fa de cada quilòmetre un regal, i els dies dolents els compartixen a la llum d'una experiència positiva i amb la seguretat de saber-se acompanyats. Eixe testimoniatge ens acompanyarà un temps i aconseguirà que vegem la carrera a peu d'una forma diferent, d'una manera especial. Perquè la marató i la carrera a peu, poden ser escenari d'una bellíssima experiència, i jo, sense buscar-ho i sense entendre-ho, vaig descobrint-ho. I ací de nou, un corredor em parla d'un altre corredor que no veig a simple vista.

Cada marató que es va porta un nou, però algunes vegades queda la sensació que no arribem a agrair tant del que ens ha donat. O de tindre la possibilitat d'esprémer el suc de moltes situacions experimentades durant el llarg entrenament i que representen un valor significatiu per a la següent. Algun podrà dir que no va ser una marató significativa, un altre que va resultar el més important de la seua vida fins llavors. La veritat és que sempre hi ha coses per a agrair o trobar-los el sentit. Val la pena detindre's en algun moment per a considerar-les.

És possible preguntar-se per què fer un balanç. Quin sentit revist no fer una reconsideració de la marató a la lleugera i prendre's un temps per a veure la següent? Què hi ha de tan important a fer estat de comptes amb la marató? Potser reviure amb la memòria alguns fets no resulta un poc dolorós, o poc desitjable en alguns casos? O potser hi ha situacions que es van anar molt ràpid i no arribem a veure-les bé. Com siga, és imprescindible fer balanços i agrair tot, fins i tot allò que no aconseguim comprendre ara. Esta tasca s'encimbella com una de les més importants del maratonià per diverses raons.

Perquè ens ajuda a exercitar la memòria que és el “múscul” més atacat hui dia. Perquè tornar sobre el viscut porta un nou sentit a les coses i ens permet descobrir molts perquès al que ens passa. Perquè qui no s'adona del que ha aconseguit amb el llarg entrenament mai podrà saber allò que és capaç d'aconseguir. Ací hi ha un punt clau per al maratonià. Si no estem preparats per a aprendre el que ens poden ensenyar  els nostres companys no pensem que podrem oferir alguna cosa de la nostra experiència. Allò que entrenem ens configura, ens fa ser el que som. És important descobrir què ens ha aportat la marató passada per a poder-ho afegir a la nostra futura marató i a la dels altres.

És possible que siga molt bonic dir que fa falta fer un recompte de la marató, però fer-lo ja no resulta tan fàcil. Primer, perquè moltes vegades ens convertim en “fatalistes” i comencem per totes les coses negatives, la cosa que no vaig fer, lo que em va faltar, la cosa que no vaig aconseguir. I segon, perquè ens podem posar una mica picallosos i, o volem abastar-ho tot i ens acabem dispersant o fem una anàlisi per damunt deixant passar el que en veritat importa.

És veritat que hui dia podem analitzarla  nostra marató i la dels nostres companys al mil·límetre perquè aplicacions i informació no ens falten en les xarxes, no és necessari preguntar els temps de pas, els ritmes, en quin lloc es va baixar o augment la velocitat, no fa falta, només mirar les classificacions o les aplicacions existents.

És indubtable que les xifres són presents en un recompte de la marató. No obstant això, la marató no és només un recompte de dades sinó una experiència viscuda que s'obri pas a vegades enmig de multitud de dades i percentatges.

I ara et pregunte: canvia l'experiència d'una marató en funció dels números? Reconeguem-ho, massa vegades ens obsessionen els números, per a bé o per a mal. Si els números ens mostren una bona marca ens sentim orgullosos per haver aconseguit l'èxit en termes esportius. Si els números ens mostren que no hem aconseguit el que preteníem ens pengem la medalla de la profunditat espiritual caient en un cert elitisme conformista. Qui no ha tornat d'una marató i a la pregunta sobre com ha anat no li ha seguit la recurrent pregunta per la marca?

Potser la solució és, hui més que mai, mostrar els valors, els principis i les conviccions que ens aporta la marató. Tant de bo en les nostres converses sobre la marató apareguen menys les marques i més del sentiment d'alegria i sofriment que sentim en travessar la meta. Tant de bo.

Potser la solució és celebrar després d'esta marató de València un dia de la Marató, el Gran dia de la Marató. I és que els Grans esdeveniments s'han de celebrar.