Què ens ensenya?

     Córrer a peu és a vegades una necessitat i moltes altres vegades un esport, per tant, quan acudim a una carrera ens trobem també amb una competició el que comporta perquè es puga desenvolupar unes regles que complir i esportivitat per a no incomplir-les. 

És una festa del joc net entre els corredors. És, a més d'un joc amb les seues regles, una oportunitat per a relacionar-nos amb els altres, per a comprendre'ns i un enriquiment humà mutu.

Córrer com a esport i fer-ho com a membre d'un club implica no sols una forma d'entreteniment, sinó també – i sobretot diria jo – si es pertany a Dorsal 19, una manera de comunicar els valors que promouran el bé de la persona humana i contribuiran a la construcció d'una societat més pacífica i fraterna. Pensem en la lleialtat, la perseverança, l'amistat, el compartir, la solidaritat. De fet, hi ha molts valors i actituds fomentades per la carrera a peu que no sols són importants quan correm, sinó en tots els aspectes de la vida, especialment en la construcció de les bones relacions. La carrera a peu podria dir que és una escola de pau, ens ensenya a viure en pau.

Què ens ensenya? Principalment veig tres actituds essencials: La necessitat de “entrenar-se”, el “joc net” i el respecte entre els corredors. Ens ensenya que, per a guanyar, cal entrenar-se, una metàfora de la vida. En la vida, cal lluitar, “entrenar-se”, esforçar-se per a obtindre resultats importants.

La segona actitud: aprendre del “joc net” de la carrera. Per a córrer individual i sobretot en equip cal pensar, en primer lloc, en el bé del grup, no en un mateix. Perquè la nostra falta de “joc net” pot veure's reflectida en l'equip, és una taca que els nostres companys no mereixen.

L'última lliçó és el respecte entre els competidors. El secret de la victòria en una carrera, però també en la vida és aprendre a respectar al meu company d'equip, però també al meu oponent. Ningú guanya només en l'asfalt o en la vida! Que ningú s'aïlle o se senta exclòs, Cuidao! I si bé és cert que, al final de cada carrera, només un corredor alçarà la copa com a guanyador, aprendre les lliçons que la carrera ens ensenya farà que tots isquem guanyadors enfortint els llaços que ens uneixen.

Doncs bé, dit tot l'anterior, espere que en totes les carreres en les quals hem participat el cap de setmana passat hagen transcorregut amb serenitat i tranquil·litat, sempre amb respecte mutu, i que el nom de Dorsal 19 no s'haja tacat amb cap falta.

El dissabte, vam córrer en:

X Perimetral Benissa:

42 k:

 07:17:13 - SENDRA CARDONA, JORDI.

07:07:15 - PIERA BORDES, MARTA

07:07:15 - MIRA SENDRA, MANOLO

07:07:15 - IVARS LLAMBIES, LAURA

07:00:45 - DOMINGUIS LLAMBIES, JAUME

07:00:45 - SENDRA ESPLUGUES, SONIA

06:40:53 - CANET MARTINEZ, MARCOS

23 k:

02:45:32 - SISCAR PASTOR, CARLOS

03:14:46 - SISCAR BORDES, JULIA

Volta a peu a Gata.

 

GIMÉNEZ, JOSE MANUEL                  0:38:01.

SISCAR BAY, CARLOS                        0:38:32.

HIPÓLITO, MARIO                              0:38:29.

MARI FUNES, LORENZO                     0:39:17.

SERVER COSTA , FEDE                       0:39:54           

MARTINEZ SENDRA, GUILLEM         0:41:50           

SALA FERRER, CARMEN                    0:42:09.

FRANQUEZA ROBLES, DIANA           0:42:10.

SENDRA FOLQUES, FERNANDO       0:42:10.

LLORCA SANTAMARÍA, JOSEP         0:43:29.

SISCAR PASTOR, CARLOS                   0:43:58.

CARAVACA PONS, ESTEBAN             0:45:31.

CANET MARTINEZ, MARCOS             0:46:42.

BALLESTER CHACON, IVAN             0:47:08.

BLANCO CISCAR, LINDA                   0:47:16.

SENDRA FRANQUEZA, VICENT        0:47:16.

GARCIA GISBERT, JAVIER                 0:47:57.

ARBONA CARAVACA, VICENTE      0:50:04.

PIERA FERRER, BATISTE                    0:50:08.

NAVARRO AGUD, TANIA                   0:50:25.

SASTRE SENDRA, RAFA                     0:50:26.

SENDRA FRANQUEZA, J. PASQUAL  0:51:32.

SASTRE PUIG, JUAN CARLOS            0:51:58.

LLAMBIES SENDRA, ENRIC               0:52:24.

WOODALL, TONY                                0:53:05.

DOMINGUIS CERESOLA , MARIA JOSÉ        0:53:54.

TORRE DE MIGUEL, FELIPE                            0:56:25.

RODRÍGUEZ VALDERRAMA, JOSE                1:00:02.

MALLOL OLIVER, SUSANA                            1:04:12.          

Cal destacar com no podia ser d'una altra manera els tres podis i especialment el de Carlos Siscar Pastor per ser un protagonista nou en aquests actes que tant alegren a Dorsal 19.

Cal tindre serenitat.

     D'alguna manera, Dorsal 19 es troba davant diverses madeixes embullades, de les quals cal anar fent fins a cabdellar-les per separat; treball de xinesos sens dubte. No obstant això, l'esperança que en uns mesos comencem a contemplar els resultats ens ajuda a prendre aire i seguir, a poc a poc, a desnuar tot aquest treball organitzatiu que se'ns presenta.

Davant el panorama que ens envolta, no obstant això, és necessari començar espentant, continuar amb empenyiment i finalitzar la tasca amb l'impuls renovat. I no em referisc només a la possible dificultat econòmica, una eventualitat de la qual eixirem més o menys ben parats. Pense en el treball que ens queda per realitzar, en les nostres carreres, en els nostres circuits de carreres, en els nostres avituallaments, en els permisos i assegurances que hem d'anar concretant i en els nostres entrenaments.

 Tots sabem, perquè ho hem experimentat, que el treball en equip és la base de tota organització ja siga per a portar avant un club o per a muntar una carrera, tant pel treball que realitzen els socis, com el que realitzen els membres de l'ajuntament i els voluntaris que ens ajuden.

 L'esforç individual de cadascun de nosaltres no garanteix bons resultats, aquests s'aconsegueixen cooperant, compartint informació i coneixements, “dos caps pensen millor que un”.

Així que ens hem de posar ja a treballar perquè el 23 d'abril d'aquest 2023 podem una vegada més realitzar el Trail, el 6 de maig de 2023 la XXXIX Volta a Peu a Pego i els dies 19- 20-21 de maig de 2023 els Minijocs de la Marina.

 “Si vols fer una cosa bé, fes-ho tu mateix” Quina frase tan contundent, tan directa, tan senzilla i tan… errònia! Hi ha una millor: “si vols fer una cosa gran, meravellosa i duradora, cerca un bon equip”.

I en això estem, a la cerca d'aqueix equip encarregat d'organitzar totes aqueixes activitats que necessiten mesos de preparació, ha arribat l'hora de donar continuïtat a aqueixos projectes, de moure'ns i de començar. No n'hi ha prou amb sentir els missatges; cal posar-los en pràctica.

Cal tindre serenitat en aquests moments, perquè la seua absència es presenta amb una certa freqüència quan s'acumulen activitats o problemes als quals no es poden fer front d'una manera completa i obtindre els resultats que desitgem. En aquestes situacions, resulta difícil mantindre la serenitat, i cal admetre que tenim limitacions, que no som multitasques, que necessitem establir un ordre de prioritats clar o procurar que l'urgent no ens impedisca fer l'important.

Tinc associat els finals d'abril com una època d'aclaparaments, es veuen en molts dorsalers els principals símptomes de l'aclaparament: nerviosisme, estrés i ansietat, dormir menys i pitjor de l'habitual, perquè la Volta a Peu és a prop, aquest any més encara perquè tenim un mes en què tenim les tres activitats més grans concentrades. És moment ara de mantindre la serenitat.

Quan ens trobem en una situació d'aclaparament, cal parar-se a pensar, reflexionar sobre què ens passa i per què perdem la serenitat. Resulta convenient aprofitar aqueixes situacions per a conéixer millor el club i concretar alguns aspectes en els quals hem de millorar. I acceptar amb humilitat les nostres limitacions, però abans cal estar segurs que estem sent coherents amb els objectius que orienten a Dorsal 19, cal pensar abans de decidir. Quan tinguem dubtes no ens ha de costar cap esforç demanar consell, perquè comptem amb grans professionals al nostre ajuntament, el treball dells també és ajudar-nos.

En fi, un gran club no és el que sempre está de festa i somrient, sinó aquell l'esperit del qual, ple d'alegria i confiança se sobreposa i és superior als esdeveniments.

Aplaudim o valorem.

     En aquest món de la carrera a peu hi ha una qüestió que em resulta a vegades desconcertant, quan aplaudim en una carrera als corredors en realitat sentim que valorem el que estan fent o només els animem.

Quan en aquest cap de setmana hem aplaudit a tots els dorsalers que han pujat al podi o han fet una bona carrera els estem animant o realment valorem el que han fet.

És fàcil que ara molts de vosaltres estigueu pensant que aqueixa disjuntiva que he plantejat és innecessària. “Aplaudim perquè valorem”, objectarà qui no es trobe còmode amb la pregunta. Però no et quedes ací. Et repte al fet que ho penses, que penses també si aqueixos emoticonos, aqueixos likes o aqueixos m'agrada que utilitzem quasi automàticament valoren tot el treball i l'esforç que hi ha darrere de cada corredor. 

Aquest cap de setmana ha sigut especialment propens per a l'aplaudiment i més encara per a valorar tot l'ha succeït.

I Atzavares Trail Orba-Vall-Laguar

03.56:13            PIERA FERRER, BATISTE.

04.19:30            PASTOR MORELL, SILVIA.

04.19:31            Dominguis Llambíes, Eva.

04.56:10            Garcia Gisbert, Javier.        

02.11:16            Enguix Bataller, Clara.

Un aplaudiment més que merescut a aqueix primer lloc de Dorsal 19 com primer equip femení, que ha estat format per Silvia, Eva i Clara. Valorem, que no se'ns oblide només li donem a l'em agrada o en acabar de llegir-ho.

Estic segur que no desapareixerà tan fàcilment la gran labor que hem realitzat en l’avituallament que hem realitzat, col·laborant perquè la I Atzavares Trail Orba-Vall Laguar fora un èxit.

Èxit que es va traslladar al diumenge a Calp, amb dos podis, el de Diana i Fede: segona i tercer en la seua categoria. Sense oblidar als altres 32 dorsalers que han participat i que han ajudat al fet que aquests èxits foren possibles. Les seues classificacions les podem trobar en Somesport.

També vam tindre participació en la Mitja Marató de Riba-roja de Túria, on Carmen va aconseguir el tercer lloc de la general femenina i primera en la seua categoria, i no vull oblidar-me que Vicent Sala a aconseguit col·locar la pitjor marca en Mitja Marató per a aquest 2023 en uns estupends 01: 54: 42, marca que com ja podreu imaginar estarà bastants mesos com una referència.

Els aplaudiments d'aquest cap de setmana impulsen, però només el que es valora ens fa perseverar, créixer i donar fruit.

Que les nostres renúncies siguen per a bé

         Maratón de Murcia.

Lorenzo Mari Funes: 3:26:55.

Carlos Siscar Bay: 3:28:22.

Maratón de Sevilla.

Iván Ballester Chacón: 03:51:30.        

Maratón de Castellón.

Carlos Siscar Bay: 3:14:33

Mitja maratón de Xativa.

Máximo Folques Lorente: 01:20:52.                          

Fede Server Costa: 01:29:40.                        

Tino Navarro: 01:37:50.

Vicent Cuevas: 01:45:56        

Acabem de llegir unes classificacions i, ràpidament ens haurem adonat que la temporada de marató ja ha començat i, per tant, ja tenim una millor marca i una pitjor marca per a tindre en compte, també haurem notat que estem ja de ple en temporada de mitjes maratons i, us haurà cridat l'atenció que la millor marca de la temporada ha sigut batuda.

Són dades que moltes vegades ens passen desapercebides i que amaguen darrere molts esforços, i alguna cosa que m'agradaria hui reivindicar; moltes renúncies.

Els corredors ho sabem molt bé, coneixem en tota la seua amplitud el significat de la paraula “renuncia” i els seus beneficis. Hi ha una famosa frase sobre la carrera a peu que va dir una vegada Lauren Fessenden que ho resumeix molt bé: “Això no es tracta d'una gratificació instantània. Cal treballar intensament per a això, suar per això, deixar de dormir els matins de diumenge”.

 Quan preparem una carrera no ens basta només amb el desig d'aconseguir una determinada marca, d'entrenar amb afany, sabem que es requereix més. És el fet de saber renunciar. Quants de nosaltres no hem renunciat aquests dies al carnestoltes o a la pinyata per a seguir amb el nostre pla d'entrenament, i és que la cerca d'un objectiu implicarà sempre alguna renúncia. Vols aconseguir una bona marca en una carrera? No ho aconseguiràs mai si no t'entrenes, si no cuides la teua alimentació i la teua condició física i si no estàs disposat a renunciar a altres activitats que pogueren interferir amb els teus entrenaments diaris.

 Pensaves de veritat que es pot realitzar una bona carrera sense renúncia?

 La clau del nostre èxit pot estar en la renúncia. No ens basta voler aconseguir el nostre objectiu sol amb l'entrenament, hem d'entrenar aplicant els mitjans necessaris i un mitjà imprescindible és la renúncia, tots els corredors sabem a les coses a les quals renunciem per a entrenar, no obstant això, sempre ho fem pensant que l'estem fent per una cosa que ens sembla molt més important.

 Les moltes renúncies d'un corredor no són eternes perquè les nostres renúncies també signifiquen necessitat d'optar i nosaltres evidentment hem fet una opció. El Cohèlet (el llibre del Eclesiatès) ens recorda que a baix el cel hi ha un temps per a cada cosa, que tot té el seu moment:

"Un moment per a nàixer i un moment per a morir.

Un moment per a sembrar i un moment per a collir.

Un moment per a parlar i un moment per a callar."

 Passat aqueix “moment” podem reprendre aqueixa altra rutina de vida que havíem abandonat i és que estem contínuament optant, triant i per tant renunciant.

 Cada vegada que optem per a renunciar a alguna cosa per a eixir a córrer ho fem perquè desitgem dedicar-nos amb més interés al nostre entrenament, per tant, la raó, sembla clara i senzilla, però pot ser no gaire ben entesa o mal entesa, celebrada o desvirtuada no pel que diguem o fem sinó en funció de com aqueixa decisió interfereix en la vida quotidiana dels que ens envolten.

 Naturalment aqueixa renúncia exigeix una explicació a tots els que es vegen involucrats sense voler-ho en ella i com molt bé sabem no sempre és fàcil que se'ns comprenga sobretot si la nostra elecció comporta l'obligatòria renúncia a algunes coses dels que ens envolten.

Esperem que les nostres renúncies siguen per a bé.

Ja estem en marxa.

          Un any més hem començat el Circuit a peu Marina Alta i amb aquest ja són 25, són ja moltes les edicions per a pensar que és una cosa passatgera i que no tindrà continuïtat. Amb el pas dels anys el Circuit a peu Marina Alta s'ha convertit en l'esdeveniment esportiu més important de l'any a la nostra comarca i a més és el més popular per la quantitat i varietat dels seus participants, així com pels seus espectadors.

 Moltes coses han canviat en tots aquests anys i molt poc s'assembla la primera edició amb la d'enguany, el Circuit de la Marina sempre ha estat en un procés d'aprenentatge continu i la 25 edició tampoc serà la definitiva.

 Com tot procés d'aprenentatge és també un procés de canvi i el que es va aprenent cada any ens va canviant i passa a formar part de la següent edició.

 Són 12 carreres o més ben dit 12 pobles amb les seues respectives Volta a peu i amb 12 clubs de corredors. El Circuit a Peu Marina Alta va assimilant a poc a poc totes les millores que anem trobant i per a això és necessari que els clubs que organitzen cada carrera se senten motivats, la qual cosa només es produeix si tenen clar el que volen i si ho van aconseguint, així com si aquests canvis estan dins de les possibilitats i manera d'entendre la carrera de cada club.

 L'opció principal que sempre es persegueix és que siga un Circuit el més popular possible i per a corredors populars, buscar el benefici del corredor popular esta sempre en la presa de decisions dels organitzadors i en aqueix camí és en el qual intenta millorar cada any.

 El Circuit a Peu Marina Alta cal recordar que és plural, el pluralisme és una dada forçosament determinant en el Circuit, en ell conviuen 12 carreres diferents, amb diferents organitzadors, diferents distàncies i on coexisteixen 12 clubs de corredors, a vegades molt diferents.

 Cal no oblidar aquesta dada en pensar en el Circuit i en la pregunta que sorgeix; és possible unes mateixes normes o un mateix reglament acceptat per tots? O cal limitar-se a unes normes o reglaments molt genèrics que garantisquen un mínim d'igualtat als corredors i organitzadors?

 El problema és vell, i les solucions davant el mateix són variades, i any rere any anem unint propostes que ens estan portant a considerar que el Circuit a peu Marina Alta no és una simple agregació de carreres, sinó com un grup de carreres que busca fomentar la carrera a peu, i que promou l'esport popular.

 Això implica, d'una banda, anar unint el millor i el més recomanable per al corredor popular en reglaments, categories, inscripcions, classificacions i anar creant una mateixa imatge i amb una mateixa idea en totes les carreres. D'un altre, individualitzar quines coses no ens agraden o creguem que no són recomanables i anar traient-les de les carreres del Circuit a peu Marina Alta.

 Ha d'haver-hi unitat en lo que és necessari, en les qüestions fonamentals. Després, s'ha d'admirar la gran varietat de matisos en les formes de cadascuna de les 12 carreres; en el circuit, les distàncies, les organitzacions, els premis i la idiosincràsia de cada poble i club.

 El corredor popular acudeix al XXV Circuit a peu Marina Alta sabent de la unitat i de la senzillesa de les seues normes, un mateix dorsal, un mateix xip, unes mateixes categories i a gratcient també de la pluralitat de les seues carreres, aquesta combinació no podria ser la base del seu èxit?

 La pluralitat en el Circuit constitueix certament un bé. Tot uniformisme, en canvi, asfíxia a les carreres i no crea sinó una aparença d'harmonia, mentre que la vertadera unitat es potencia integrant les diferències. Això no significa que sempre resulte fàcil l'èxit en un circuit amb diverses carreres; però, almenys, tenim la certesa que aquest desafiament es troba en la mateixa línia que estan seguint els organitzadors del XXV Circuit a peu Marina Alta.

Demà comencem!!!

             Demà comencem amb el Circuit de la Marina i tenim un punt al nostre favor per a començar-lo amb il·lusió i esperança; no estem contents amb els resultats que vam aconseguir l'any passat. Sé que serà molt difícil superar-los, no obstant això, si no ho aconseguim, els hauríem de convertir en divertits. 

Pot semblar estrany, però estar insatisfets amb allò que s'ha realitzat és positiu, no es tracta d'un descontentament angoixant o paralitzador, sinó d'un descontentament que és impuls i que ens estimula per a continuar entrenant. Significa que tenim davant dels nostres ulls un objectiu molt alt. Significa que encara no hem pogut aconseguir-ho. La distància entre els nostres objectius per a enguany i el que va succeir l'any passat continua sent molt gran. I llavors queda una inquietud permanent en el nostre interior que no ens deixa tranquils. I això, des del punt de vista psicològic, vol dir que existeix un anhel molt profund en nosaltres. I si som homes i dones de l'anhel, serem en la mateixa mesura homes i dones de la realització.

És ací on ha d'estar la nostra força, si cultivem aqueix anhel en nosaltres tindrem les ganes renovades per a començar un any més amb tot el tràfec de diumenge rere diumenge acudir a competir i continuar entrenant.

 No és fàcil cada any començar una altra vegada, amb ànim renovat, després de les fallades que vam cometre l'any passat. I tampoc és fàcil passar per alt les derrotes i decepcions personals.

 Hem de deixar arrere ja tot el que passa. És hora, per tant, d'orientar-se de nou, els nostres reptes són ací.

 Espere que no caiguem o més ben dit no cometem l'error de ser indiferents o d'acostumar-nos als errors. No es tracta de no cometre alguna fallada, sinó de “engolir” habitualment els errors, sense lluitar ni preocupar-se d'ells. No siguem tebis, ja que la tebiesa és, per tant, un estat d'immobilització, d'indiferència.

Desperteu, dorsalers; és hora ja de començar l'aventura!!!

     Recorde ara una frase que crec que ja vaig utilitzar fa alguns anys, una frase que es va escriure en el segle XII, són part d'uns versos que Yalal ad-DIN Muhammad Rumi: “Desperteu, amants; és hora ja de començar l'aventura! Hem vist ja bastant d'aquest món; és hora de veure un altre”.

Supose que no es podia imaginar que uns quants segles més tard ací a Pego algú de Dorsal 19 els utilitzaria per a animar als dorsalers a descansar, sí, a oblidar-se de moment, de les maratons i les mitjes, per a dedicar-nos a explorar altres mons dins de la carrera a peu, i per uns mesos córrer distàncies més curtes en el XXV Circuit a peu Marina Alta. 

 “Desperteu, corredors; és hora ja de començar l'aventura!”. Amb aquests sentiments i aquest esperit, amics meus, ens trobem a uns dies del començament del XXV Circuit a peu Marina Alta.

I ara vull donar des d'aquesta humil tribuna una salutació a tots. Una salutació cordial. Una salutació amb deferència als corredors de Dorsal 19, i als corredors de tota la Marina Alta. Una salutació als organitzadors i a tots els clubs organitzadors, igual que als clubs i tots els corredors que vindran de tota la Comunitat Valenciana, i de manera especial a tots aquells que s'acostaran de la resta d'Espanya. La meua salutació arriba també a tots els que vindran a córrer al maig la XXXIX Volta a peu a Pego i com no a tots els que en qualsevol lloc del món lligen aquest blog.

 "Hem vist ja bastant d'aquest món; és hora de veure un altre”, diu Rumi, aquesta frase pot considerar-se com la clau per a comprendre el que mou als corredors a buscar altres aventures i altres metes.

 “Desperteu, corredors; és hora ja de començar l'aventura!, La temporada per excel·lència dels 10K, com se'ls denomina ara, comença, i ens trobem en el preàmbul del Circuit a la Marina Alta i aquest és el moment de recordar que significa córrer 10 000 metres.

 La majoria dels corredors populars estan molt acostumats a córrer els 10K i sobretot els de la Marina Alta ja que el Circuit a peu porta molts anys insistint en aquesta distància.

 Per a la majoria dels mortals és una carrera que sol durar entre la mitja hora i l'hora i mitja, i que ens diu això? Doncs que és una carrera que l'anem hi ha córrer utilitzant predominantment la via energètica aeròbica.

 Això vol dir com tots ja suposem que el glucogen muscular serà el que ens donarà l'energia, també sabem que si la correm al nostre ritme no anem hi ha produir més acid làctic del que podrem eliminar. Què més sabem? Sabem, perquè ho haurem vist en els nostres GPS, que el gasto energètic serà d'uns pocs centenars de calories, estarà entre les 600 a les 800, depenent sobretot del nostre pes i quasi res de la velocitat al fet que la correguem. Per tant, també sabem que amb el glucogen que tenim emmagatzemat anem hi ha tindre suficient energia per a tota la carrera, per aquest motiu no cal fer cap mena d'alimentació especifica tal com succeeix en la marató.

 Sabem que no necessitarem un entrenament molt específic per a acabar els 10K, només posseir al fons suficient, és a dir la resistència necessària. Una altra cosa ja serà aconseguir realitzar una marca determinada.

 L'èxit dels 10K és la facilitat amb què es pot acabar la carrera, només a poder aguantar corrent sense detindre'ns 45 minuts és una garantia perquè el dia de la carrera puguem acabar relativament bé. Com tots ja sabem l'èxit d'una carrera, i en 10K també, és conéixer bé el nostre estat de forma i triar el nostre ritme, si cometem algun error i eixim massa ràpid, els 10K ens dona l'oportunitat de quan el mal ja siga irreparable que ens trobem relativament prop de meta i en pocs dies puguem tornar a intentar-lo.

 Per als que som més maratonians l'entrenament del 10K ens presenta alguns problemes si el volem preparar bé, perquè l'entrenament se sol fer a més velocitat i en distàncies més curtes de les habituals, solem fer també algunes costes i això als motors dièsel no els agrada res, però és el que hi ha si volem millorar les nostres marques.

 Com sempre, l'important no és guanyar o trencar el rècord d'un altre, sinó guanyar-se a un mateix i trencar el propi rècord, la marca, que tot corredor porta sempre present com a punt de referència, com a rival a véncer, com a obstacle a sortejar. Molta sort a tots aquells que ho intenten.

Aquesta setmana ha sigut de mig descans pensant en la carrera de Xàbia així que és millor que continuem descansant, perquè, encara que no vulguem, el diumenge a l'ésser la primera carrera tots volem comprovar el nostre estat de forma i normalment forçarem més del que seria recomanable.

 En fi, ens espera un cap de setmana mogut amb lliurament de dorsals, el divendres, el dissabte i el diumenge i amb els nervis de començar un any més la Volta a la Marina.

La millor marca de 10K, destrossada.

     Amb l'excusa que em dona la consecució de la nova millor marca de Dorsal 19 en 10k de 2023, que Maximo Folques ha rebaixat, i l'ha situada en uns excel·lents 34 minuts i 38 segons, aconseguits a Eivissa i, que a més és marca personal, vull recordar aqueix: “citius, altius, fortius” o cosa que és el mateix, “més ràpid, més alt, més fort”. 

Aquest és el lema dels Jocs Olímpics al qual, segons sembla o tinc entés, ara, el Comité Olímpic Internacional vol afegir la paraula “communitae” (junts). I, sí, és bonic i està molt bé, però espere que no es quede només en una paraula més. Ja hem vist en massa ocasions com ens han venut lemes d'allò més esperançadors, com “d'aquesta eixim junts”, i després, davant la crua realitat, es queda en res i amb la cara de ximple en haver-nos-ho cregut.

I és que, em pregunte: com s'entén aqueix “junts” en una activitat on la competició és present?

Recorde l'or compartit en salt d'alçada en els recents Jocs Olímpics de Tòquio entre Mutaz Essa Barshim (Qatar) i Gianmarco Tamberi (Itàlia). Després d'oferir-los un oficial olímpic l'opció de desempatar, Barshim va preguntar: Podem compartir l'or?, al que l'oficial va respondre que sí. Tots dos en el podi, amb les seues respectives medalles d'or, van ser el primer podi olímpic conjunt en atletisme des de 1912. Més alt… i junts.

El que cal entendre és que el triomf o aquesta marca personal de Màxim, que ho és també de Dorsal 19 en aquesta temporada, encara que vages sol, i m'agrada recordar que la carrera a peu és un esport individual, no és cosa de “un només”. Si comprenem això, llavors entenem on es troba l'essència de la vida. No hi ha medalla, ni premi, ni aplaudiment que ens done més felicitat que la que dona l'èxit compartit, aqueix que s'aconsegueix no perquè un deixa de competir i el reparteix, sinó perquè ho fa des del seu sacrifici, des del lliurament a un objectiu, l'honestedat en les seues accions i entrenaments, i el respecte cap a qui està al costat, lluitant pel mateix que lluites tu.

Potser, en aquesta ocasió sí que pot ser. Potser en aquesta ocasió aqueix afegit al lema no és un complement més, sinó una declaració d'intencions, un propòsit, una sincera anomenada a l'amistat entre corredors. I potser aquesta vegada sí que ens la creem i la posem en pràctica. Potser està vegada aqueixos 34 minuts i 38 segons siga un èxit de tots, junts Màxim i Dorsal 19, junts Dorsal 19 i tots els corredors. No sé. Les persones, i per tant també els corredors, no som rellotges suïssos, que sempre funcionem igual i amb exactitud. De tant en tant hi ha algú que se salta “l'esperat” i sorprén, compartint un gran triomf i encenent en tots la llanterna de l'esperança.

Els Carlos Siscar.

     No és casualitat que el bé i el mal sempre s'imaginen units, que no concebem el blanc sense el negre o que el yin-yang siga símbol clau de la filosofia oriental. En Dorsal 19 ens succeeix el mateix, i en la mitja marató també tenim els dos extrems. 

Ha succeït a Santa Pola, on cada any sol començar la nostra temporada de mitja marató, així que ja tenim les dues marques de referència, ja sabem on estarem situats quan ens enfrontem amb els 21097’50 metres.

De moment els Carlos Siscar són els posseïdors d'aquests registres de referència:

Carlos Siscar Bay         1.23:28.

Carlos Siscar Pastor    1.47:04.

Igual que no existeix aspecte de la nostra persona que no tinga “pros” i “contres”, que no hi ha llum que no projecte ombres, també ens succeeix el mateix en Dorsal 19 amb les marques. I és que així som, genials i amb deficiències, brillants i amb enormes llacunes.

I no dic que no hi haja moltes coses en nosaltres que podem canviar, polir o millorar… però hem d'evitar aqueixes concepcions ideals del corredor que rebutgen el “fosc” com si només hi haguera llum, que neguen el que no agrada com si només existiren virtuts i bones carreres. Molts dels aspectes del nostre entrenament que a vegades intentem canviar, rebutjar o ocultar, són part intrínseca de la nostra persona i no poden ser canviats sense perjudici de l'altra cara de la mateixa moneda, amb la qual segurament estem contents o fins a orgullosos. No hi ha virtut que no vaja acompanyada del seu defecte, i sobretot no hi ha defecte que no puga ser viscut en la seua potencialitat positiva.

I és que la carrera a peu no és blanca ni negra, que no!, que no és així! Propose que deixem el blanc i negre per a les pel·lícules i fotos antigues i mentrestant gaudim d'una amplíssima i preciosa gamma de grises, no tan efectius, però molt més reals.

La carrera de Jaume.

     Fa uns dies, el dorsalero Jaume Dominguis va realitzar una carrera mai vista en Dorsal 19, portant al límit les lleis del cos humà. És el primer dorsalero a aconseguir una gesta de tal calibre, recórrer els 162 quilòmetres del trail; 162K - ULTRA MUNTANYES DE L'ALCOIA I EL COMTAT. 

Per a comprendre la magnitud de la carrera cal aclarir què és el que realment va aconseguir. Jaume va córrer els 162 quilòmetres en 28 hores amb 21 minuts i 1 segon. Però abans d'acabar va haver de superar un desnivell acumulat de 8300 metres. Una gran gesta sens dubte.

La carrera de Jaume és un desafiament per a tots nosaltres. Ha aconseguit una terra verge, un assoliment nou, un espai original. Interroga sobre la nostra carrera a peu i el que considerem ja establit, etiquetat, pensat. Inspira un repte que ens ve a dir que és més real superar-se a un mateix que conformar-se, que implica esforçar-se bojament per a aconseguir somnis que semblen bogeries.

Aquesta proesa ens qüestiona sobre el que som capaces de fer de manera sempre original. acostant-nos a la nostra manera de veure i entendre la felicitat, per mirar i fer coses noves. Igual que és nou tot en cada dia, creant contínuament. Cuidant, renovant, escoltant. Fent de la vida que ens envolta, de la família, el treball, les amistats, les nostres aficions, del món un espai nou de sanació, gratuïtat, esbarjo i alegria.

Passió per les marques.

     Ens trobem ja en la campanya 2023. Després de la finalització de la V Gala de Dorsal 19 es pot dir que va començar una nova temporada que finalitzarà quan comence al VI Gala de Dorsal 19.

Vam veure, a vegades amb sorpresa i estupor, els premis que es van donar i quins van ser els mèrits reeixits per a aconseguir-los, i ens preguntem; jo també podré? podré ser jo l'any que ve un d'ells? I, la resposta no pot ser una altra que, sí.

Però temps hi ha per a anar parlant d'això, i els que van acudir ja tenen una idea de per on “van els tirs”, lo que ja ha començat i on ja podem col·locar els noms, de moment provisionals, és en les millors i pitjors marques.

Comencem amb les marques del 10k el diumenge passat a València i amb dos dorsaleros, Màximo i Xaro. Un amb la millor marca i un altre amb la pitjor, això acaba de començar.

  El ball de millors i pitjors marques de la temporada en Dorsal 19 ha començat, el 10k ja está en marxa i la mitja de Santa Pola el diumenge que ve dona el senyal d'eixida a les marques en mitja, no aplicarem la marca oficial perquè seria injust, aixi com només aplicarem les marques realitzades en circuits homologats. Hi ha corredors que no entenen que es premie la pitjor marca però un club també es mesura per la diferència entre la millor i pitjor marca ja que com més gran siga eixa distància major varietat de corredors pot existir.

     Perquè així és el món de la carrera a peu; amb millors i pitjors marques, i nosaltres estem en ell. Més per això mateix és bell, i cal prendre eixa bellesa i alegrar-se.

Succeeix en molts aspectes de la vida i per tant en la carrera a peu també, es tracta de la por escènica, en la carrera a peu se sol donar en les carreres homologades ja que aquestes solen tindre a molts més corredors i espectadors. Qualsevol cosa que succeïsca en aquestes carreres se'ns multiplica.

Hi ha corredors que assumeixen aqueixa pressió de l'ambient i la d'anar per aqueixa millor marca, i es fan millors, la seua força es multiplica. Senzillament gaudeixen en la carrera i lluny d'acovardir-se corren millor.

Són diversos els aprenentatges que podríem traure d'aquests corredors, que van des de la fortalesa a la tenacitat, i des del respecte fins a l'exemple per als altres corredors.

No obstant això, si haguera de quedar-me amb alguna cosa, seria amb la seua passió, Les ganes d'anar per totes, de sentir que cada quilòmetre és clau i de jugar-se el tot pel tot en els últims metres, com si els fora la vida en això. Passió per a entrenar cada dia. Passió per barallar amb el crono i guanyar-ho. Passió per a acceptar que hi ha moments que passen amb sang, suor i llàgrimes, també de felicitat, com ha de ser. Una passió que parla de l'esport i, sobretot, de la vida, que necessita reunir unes condicions per a poder esprémer aqueix talent al màxim i gaudir així de l'essència més pura de la carrera a peu, perquè les mitjes tintes no solen acabar en victòria ni en marques personals.

I, sobretot, saber que no és el mateix guanyar que tindre tot fet. Encara hi ha molta faena per fer.

10k Ibercaixa 

MAXIMO FOLQUES LORENTE          00:36:02         

RAUL TAMARIT SERESOLA                 00:37:19         

FEDERICO JOSE SERVER COSTA      00:39:17         

GUILLEM MARTINEZ SENDRA          00:40:29         

MARIA ROSA GARCIA GONZALEZ   00:42:27         

VICENTE ARBONA CARAVACA          00:47:00         

MARIA BONDIA ORTOLA                    00:50:00

JAVIER SIMÓ ARBONA                          00:51:46         

XARO SENDRA SENDRA                        00:59:01          

Dema Xeraco!!!

        Demà estarem a Xeraco, correrem en la que ja és una carrera clàssica per a nosaltres, i ho farem després d'haver acabat l'any amb l'entrenament del Polvoró i just el dia abans de la V Gala de Dorsal 19, i quasi amb seguretat demà quan tornem a casa algú ens farà una de les clàssiques preguntes que ens fan als populars: i vas guanyar?

     Si no ens la fan demà per primera vegada segur que ja l'haurem contestada, perquè els que coneixen la nostra afició s'estranyen que acudim a una competició en la qual participen 1000 i només guanya un. En el futbol, participen 22 i guanyen 11, i on les possibilitats de guanyar alguna vegada no són impossibles, no obstant això, per als corredors populars sinó no són impossibles són improbables. 

    He de reconéixer que encara em costa trobar una resposta senzilla, no sé com dir en poques paraules que jo sempre guanye. Aqueixa frase tan famosa de “l'important no és guanyar sinó participar” em sembla bé, però jo no sols participe, sinó que sempre guanye. 

    Crec que no existeix la menor discussió en la relació entre esport i salut, no obstant això, poc es parla o s'escriu sobre els beneficis que genera per empatia. Per a entendre-ho bé cal comprendre aqueixa frase de: "l'essencial és invisible als ulls”.

     Passem tant de temps buscant plans d'entrenament i receptes màgiques per a córrer més ràpid que passem per alt que encara amb tota aqueixa informació no s'acaba cap carrera. Tots els que confiem mesos d'entrenament a "aqueixa carrera" i aquesta se'ns afona sense avís, no han sigut derrotats.

     Cada vegada que acudim a una carrera és una experiència única, ens acosta més i més al món interior de cada atleta, aprens a respectar-lo com si fora el teu germà, es comparteixen secrets i manies, i encara que moltes vegades passem per vertaderes odissees per a acudir a elles tenim assegurada aqueixa lliçó.

     Amb seguretat vam ser presents quan algun dorsalero guanya la seua primera carrera i vam veure i sentim com es va sentir, érem allí, Hem vist la cara d'alegria d'aqueix dorsalero en acabar la seua primera marató, vam ser allí, no ens ho van explicar. 

    Tots coneixem històries semblants, fins i tot més motivadores que el saber la relació que existeix entre el cost i el benefici que es trau de córrer o de teoritzar del rendiment en marató basada en una fórmula matemàtica. 

     Hi ha tant d'altruisme en una carrera com la de demà que mereix ser comptada o transmésa i és ací on jo hauria de respondre a aqueixa pregunta: "Si, sempre guanye fins i tot si m'han d'ajudar a arribar".

    De totes maneres, per cada corredor que es posa un dorsal en una carrera, hi ha milers que corren pel gust d'escoltar els murmuris del camp, i que esperen que arribe el dia en què els resulte tan fàcil pujar aqueix pujol com quan corren pel pla. Per a ells l'esport no és una prova, sinó una teràpia; no un desafiament, sinó una recompensa; no una pregunta, sinó una resposta.