IN MEMORIAM

diumenge, 3 de novembre del 2024

Amb l'alegria i l'esperança anem avant.

         Estem veient les notícies de la DANA, veiem les esquinçadores escenes dels camins destruïts, de l'asfalt arrancat, dels carrers inundats i, sobretot, de la pobra gent en els rostres de la qual es nota la preocupació, la tristesa i, m'ha cridat l'atenció veure al costat de les muntanyes de cotxes a uns xiquets jugant, estaven feliços! Feliços els xiquets que conserven l'alegria malgrat la catàstrofe. 

Són moltes les coses que podem fer, són moltes les coses que podríem fer davant la catàstrofe que ens està acompanyant i ens perseguirà, desgraciadament, durant molt de temps. Podem suspendre l'XI Trofeu Dorsal 19, podem no fer-nos les dessuadores i fer una aportació econòmica, podem utilitzar els beneficis de la loteria per a ajudar als damnificats, podem fer tantes coses que us resultarà estrany que jo us demane alegria, sí alegria perquè una esperança sense alegria no és esperança, és simplement un sa optimisme.

I és que cal tindre esperança, esperança en què a poc a poc les coses milloraren. Una persona no pot viure sense esperança. L'esperança és el motor de la vida humana. I una esperança sense alegria no funciona. No em referisc a una alegria com la dels carnestoltes, no, perquè el riure dels carnestoltes no inclou l'esperança. Per això, malgrat tot el nostre XI Trofeu Dorsal 19 ha de ser alegre. Protestar, criticar, lamentar-se... no és fruit d'un cor trist?

Ens divertirem, correrem amb alegria, gaudirem de l'XI Trofeu Dorsal 19 però anem perquè sabem que la nostra esperança en què les coses se solucionaran és certa, l'alegria i l'esperança van juntes, no és una anestèsia. El dolor és dolor, però quan es viu amb alegria i esperança, obri la porta a l'alegria d'una nova situació que ha de ser bona. Això ens ha d'ajudar molt en les dificultats: encara que siguen molt brutes, encara que ens facen mal i ens facen dubtar dels nostres principis. Però amb l'alegria i l'esperança anem avant, perquè després de la tempestat arriba un panorama nou.

Ja sé que això és un blog de corredors, però per això hem de continuar corrent perquè per a superar esta crisi necessitem estar alegres i córrer ens alegra la vida.

Hi ha una tècnica tradicional japonesa en la qual es reparen objectes i enaltixen la zona danyada emplenant les clivelles amb or. D'esta manera s'obté una peça més forta que l'original. En lloc d'intentar ocultar els defectes i les clivelles estos s'accentuen i se celebren, ja que ara s'han convertit en la part més forta de la peça.

Ja us imagineu més o menys del que us estic sermonejant, és una veritat que tots anem per la vida amb eixes clivelles, hi ha els qui més i altres menys. Això només ho sap qui pot veure l'ànima i l'esperit de les persones.

Este desastre com tants uns altres ens marcarà emocionalment i d'alguna manera definirà el nostre XI Trofeu Dorsal 19. Però sempre he dit que eixos esdeveniments ens condicionen, però no ens determinen. És a dir, a pesar que per molt dolorós que siga sempre podem trobar un camí per a solucionar-lo.

L'alegria es contraposa a la tristesa, però no necessàriament al sofriment. Som maratonians, sabem el que estic tractant de dir, arribem extenuats a la recta de meta, però la creuem alegres i victoriosos. Sofriment i alegria han de donar-se juntament.

Pregonar alegria enmig d'este desastre semblarà una estupidesa o, pel mínim, un sense-sentit, però no ho és en tant que, amb cada ferida que ens produïx, mor una part de nosaltres pel que naix una cosa nova que està capacita per a alegrar-se per la victòria que obtindrem sobre tanta calamitat.

Sí, les circumstàncies són aclaparadores, però no s'ha de deixar passar per l'alt el fet que som persones diferents de les que érem la setmana passada, som persones noves fetes per a solucionar este gran desastre i degustar l'alegria d'eixa victòria.

dimecres, 30 d’octubre del 2024

Això és un joc, un esport, una competició.

     Sabem que la vida no és un joc, però l'XI Trofeu Dorsal 19 si ho és, encara que hi haja qui ho oblide. Perquè en l'XI Trofeu Dorsal 19 quan passe eixe dia s'acaba, s'acaba… i a una altra cosa, papallona. En la vida real les decisions concretes de cada persona tenen conseqüències en històries que no poden confondre's amb una carrera, estadístiques ni números. No obstant això, el pròxim 10 de novembre les decisions que prenguem en la mitja marató o en 10k si que tindran una importància en els números i per tant en el resultat.

Si ara juguem un poc i ens imaginem que la gran mitja marató del diumenge passat a València haguera sigut el nostre trofeu llavors la nostra classificació dels primers en la mitja marató haguera sigut la següent:

FOLQUES LORENTE, MAXIMO: 79.52

SERVER COSTA, FEDERICO JOSE: 76.88

TAMARIT SERESOLA, RAUL: 75.64

NAVARRO MARTINEZ, CONSTANTINO: 73.51

SISCAR BAY, CARLOS:  73.16

FRANQUEZA ROBLES, DIANA: 71.49

No és exacta ja que esta calculada amb l'edat més baixa de cada categoria, però eixe dia la calcularem amb l'edat exacta i segons la calculadora:

https://atletismomaster.es/mastercalc/index

Això és un joc, un esport, una competició –tant de bo siga justa–. Però la realitat és que cal saber guanyar i perdre, sense drames ni tragèdia. Tragèdia i drama són altres coses. De fet, ni tan sols diria que calga disgustar-se per això. Disgust són, també, altres coses.

 En la vida cal agrair els bons moments, les festes, els triomfs, celebrar-los i atresorar-los com a part de la memòria, com allò que ningú ens pot llevar, perquè forma part de la nostra vida i el nostre passat. I al temps, cal tindre la llibertat i la lucidesa per a no aferrar-se a la victòria com l'única opció digna. Perdre és part de la competició. I és també escola. I si un no està disposat a perdre, amb el cap ben alt i sense fer sang de la derrota, llavors és millor no jugar. En l'esport, i en la vida.

Per a jugar, per a divertir-nos i per a tindre un record de l'XI Trofeu Dorsal 19 repartirem a tot el que ho desitge eixe dia un dorsal perquè sel col·loque a l'esquena, perquè davant ha d'anar l'oficial de la carrera, i una insígnia perquè la use com millor li abellis-ca, no sols eixe dia sinó perquè siga una senya d'identitat.

Dorsal i insígnia que també es repartirà als caminante perquè realitzen un dels dos circuits que tenim pensats i perquè els servisca també de record.


    Recordar és necessari. És bonic viatjar al passat, evocar i visitar llocs i moments. D'ací a uns anys ja no ens recordarem ja de l'XI Trofeu Dorsal 19, però tal vegada, només tal vegada, en rebuscar en un calaix ens trobem amb eixe dorsal o eixa insígnia que ens recordara eixe 10 de novembre de 2024 al Grau de Gandia i el dinar en el Rafel, i ens adonarem que ja no som els mateixos, que eixes vivències que tant vam gaudir o que no vam poder gaudir ens agradaria repetir-les o modificar-les, però sabem que no podem.

Potser el més dur, però el més necessari, és acceptar. Acceptar que el passat no es pot canviar, però tampoc es pot capturar. No obstant això, hui sabem una cosa, que eixe passat és ara el nostre futur. Eixe passat que recordarem d'ací a uns mesos o anys fins i tot no esta escrit, encara no ho hem perdut i si ho pensem forma part del nostre equipatge.

Mai hem de deixar de mirar avant. No es tracta d'oblidar (seríem uns necis si triàrem eixe camí), però sí de negar-nos a quedar tancats en els records. Perquè la vida seguix. Seguixen els anhels, projectes, noms, i històries. Seguixen els camins i la vida, més enllà de l'XI Trofeu Dorsal 19.

dimarts, 22 d’octubre del 2024

L'hàbit no fa al monjo. O sí?

     L'hàbit no fa al monjo. O sí?



Este és un refrany popular que molts coneixem, molt utilitzat per a indicar que el fet de portar una determinada prenga no t'imprimeix les característiques d'esta, ser corredor depén de moltes més coses que d'una bonica roba i ser dorsaler de moltes més.

Si ara ens parem un moment i pensem podem arribar a la conclusió possiblement també encertada que “l'hàbit sí que fa al monjo” perquè pocs veuen el que som en realitat, però tots veuen el que aparentem. La vestimenta de Dorsal 19 no fa al corredor ni al dorsaler, però el distingix.

Per a entendre-ho, convé forçar un poc este i dir: “l'hàbit no fa al monjo, però bé que l'ajuda”. Queda clar que la coherència d'un corredor mai estarà condicionada per una vestimenta; no obstant això, tampoc podem negar l'aportació pedagògica que provoca veure com un grup d'homes i dones s'unixen, assumint una manera d'entendre la carrera a peu que fins i tot es nota en la manera de vestir i de comportar-se. Pedagògic perquè servix per a distingir les diferents maneres de córrer i d'entendre la carrera a peu. Per exemple, el simple fet de veure passar a un dorsaler al carrer ens porta a pensar en qualsevol classe de carrera a peu, en la nostra afició 

Per això és important una senzilla dessuadora, com la que hem confeccionat. Des del punt de vista d'un club de corredors l'hàbit si fa al monjo, i això depén del context en el qual ens movem. Si vestim la roba de Dorsal 19 en totes les competicions o llocs on la carrera a peu este present, a la llarga i després de la perseverança, els ideals que representa Dorsal 19 penetraran a l'interior del nostre corredor, això és, aconseguiran transformar a un corredor des del que fa al que és, un dorsaler.

Existixen algunes objeccions contra la utilització en les carreres del senyal que ens unix i mostra el que som com a corredors, i les entenc, comprenc perfectament el que vol dir Groucho Marx en la frase: "Mai pertanyeria a un club que admetera com a soci a algú com jo." No obstant això, el que determina el que una persona és, no és la roba, sinó com va vestida en el seu interior.

Ara bé, ens vestim per a cada ocasió segons el que vulguem aparentar. Per això és complicat en participar en una carrera conjugar dos principis aparentment contradictoris: revelar el que pensem i som que és un sentiment invisible en un element visible com és una dessuadora. De ací prové la cura, mai excessiva, en un club de corredors en l'ús de la seua vestimenta en les carreres.

El potencial expressiu de la imatge és per tots reconegut. La nostra cultura actual es definix per la imatge i l'home modern per la seua capacitat visual: Homo videns. Esta és una de les debilitats que ens fan vulnerables, confonent la imaginació amb la realitat.

Es pot vestir un hàbit i no representar el que ell significa, però cal tindre clar que quan ens el posem les persones ens veuen com el que vestim.

Posa't la dessuadora quan vulgues que et vegen com un dorsaler i, en cas contrari, si no vols que et reconeguen deixa-la en l'armari.

diumenge, 13 d’octubre del 2024

Un lloc per a tots.

     Se'ns acosta l'XI Trofeu Dorsal 19 i hem d'anar entrant a poc a poc en contacte amb el que ens trobarem. 



Sabem, encara que no podem saber qui són, de moment, que tots els dorsalers inscrits en la Mitja Marató de Gandia i les seues 10k entren a formar part dels participants d'este XI Trofeu Dorsal 19 i de les classificacions que resultaran d'ells, sabem també que tota l'organització és a càrrec del club de córrer el Garbí, encara que els resultats de l'XI Trofeu Dorsal 19 només se sabràn quan entre l'últim dorsaler en meta i es tinguen les classificacions oficials per a poder calcular el coeficient de cadascun, esperem que en les postres del dinar en el bar Rafel ja puguem donar els premis.

 No obstant això, amb els caminantes no comptarem amb l'ajuda del Garbí, de moment, per la qual cosa haurem de fer un xicotet esforç per a organitzar nosaltres la caminada. He de dir que la ubicació de la nostra carpa no la sabem de moment perquè estem esperant que el Garbí ens indique la seua ubicació. En ella entregarem els dorsals als caminans i un xicotet record, així com es podrà utilitzar com a guarda-roba si fora necessari per a tots els dorsalers.

Apel·lem al sentit comú i bon gust dels dorsalers perquè la imatge que sens dubte mostrarem eixe dia al Grau de Gandia siga la millor possible i siga un reflex de la nostra realitat com a club de corredors.

No faria falta repetir-ho, però sempre hi ha lloc, sempre hi ha un lloc per a un corredor en Dorsal 19 i per això intentem ser un lloc per a tots. La platja de Gandia i el bar Rafel després seran en eixe dia el lloc de trobada i una oportunitat per a la salutació i l'intercanvi.

Clar que també hi ha conflictes, amb els embolics d'una organització que malgrat els desvetlaments mai aconseguix per a acomodar prou. Però això és de lluny el menys important; només confirma que estan els peus en la terra, i que fins i tot amb els millors intents també en estos dies de carrera compartida som tots corredors en procés per a millorar i gaudir més de la carrera a peu.

I eixa manera de ser es veu, es toca, sé fa olor durant la carrera del club que en Dorsal 19 ens agrada denominar-la Trofeu Dorsal 19.

Fins a uns dies abans anirem apuntant-nos al dinar, obrirem la calculadora de coeficients, entenent els circuits i les tàctiques que usarem en les carreres. Els caminans mirant el recorregut que més els abellir anar. Els més veterans, més tranquils, ho observaran tot amb un lleuger somriure i esperaran. I el que podem assegurar en estos dies d'espera és que allí, eixe dia, hi ha lloc per a tots.