IN MEMORIAM

dilluns, 19 de febrer del 2024

Tenim un reglament!

     Tots ja sabem que diumenge que ve comença el Circuit a peu de la Marina, ho sabem pràcticament tots, però el que molts no saben és que Dorsal 19 és un dels tres membres encarregats de vetlar per l'honestedat i el respecte esportiu a les normes que el regiran. 

D'una banda, és un honor l'haver sigut triats per a formar part del jurat, encara que he de dir que ens tocava per orde de llista, però al costat d'eixe honor es troba el problema moral que se li pot presentar al nostre representant en eixe jurat si algun dia ha de sancionar a un dorsalero.

Quan la carrera a peu entra en contacte amb una carrera, és a dir amb una competició, es transforma en un continu exercici de respecte. En primer lloc, a la norma i a aquells que intenten fer-la complir. Ens adonem que alguna cosa falla quan veiem que algun corredor qüestiona iradament als encarregats que es complisca el reglament, inclus quan estos puguen estar equivocats (perquè no deixen de ser persones). I ara em sorgix la pregunta, serà que qüestionen igual als seus caps? Perquè la veritat és que sempre hi ha algú amb autoritat sobre nosaltres i que es torna necessari, sense perdre el sentit crític, aprendre a discrepar amb educació i respecte.

Espere que un dorsalero no es veja en la cruïlla i amb la vergonya d'haver de sancionar a un altre dorsalero. Seria molt trist per a Dorsal 19 haver de passar per eixe mal glop.

Encara que crec que no seria necessari que continuarà escrivint sobre l'esportivitat en la carrera a peu, en esta ocasió pot ser obligatori recordar-ho per a evitar eixe mal moment que suposaria per al nostre company alçar una sanció a un altre company.

No puc cansar-me de repetir que hem de respectar al contrincant, que és un rival i mai un enemic, perquè sense ell no es pot competir, i un entén que guanyar no és alguna cosa a aconseguir coste el que coste, per la qual cosa no es pot anar a fer mal, ni a provocar, ni a menystindre a ningú. I este respecte es fa més necessari quan les coses ens ixen malament, que és quan toca aprendre a perdre, com en l'èxit, quan toca aprendre a guanyar. Perquè les tornes poden canviar en futures ocasions, i perquè sense rivals no podríem traure el millor de nosaltres mateixos.

I per a això una premissa, potser de les més importants: per a ser capaç de respectar al rival cal saber respectar-se primer a un mateix. A l'u que soc jo, i a l'u que som nosaltres: als companys d'equip amb la seua diversitat de capacitats i limitacions, perquè tots fan part i possibiliten que hi haja equip. Un aprén així no sols a respectar-los, sinó a apreciar-los i estimar-los.

Viure amb esportivitat suposa adonar-nos de tota la gent a la qual hem de respectar i agrair per tot el que van aconseguir per a nosaltres.

https://www.circuitapeu.com/es/reglamento/

dissabte, 17 de febrer del 2024

És "un sense parar".

     “No discutim si és millor anar cap avant o cap arrere, sinó discutim quin és el millor lloc al que hem d'anar. No discutim si és millor romandre on estem sinó si realment hem trobat el millor lloc per a romandre en ell”. G. K. Chesterton) 


Ahir vam acabar el Circuit de la Safor i en el mateix moment va començar el de la Marina, ha sigut una feliç coincidència, que ens indica que este món de la carrera a peu és “un sense parar”.

Com veieu és un principi sense fi, sembla obvi, però si assistim a la gala final del circuit de la Safor és que va haver-hi un principi, els nostres tres premiats, així com tots els que el van completar van passar per un instant semblant al qual es va donar amb la presentació del circuit de la Marina.

Si hi ha un final d'un circuit, és que va haver-hi un principi que tendix a buscar la seua conclusió. Els corredors ho sabem molt bé, no hi ha carrera que no tinga un principi i un final, perquè el contrari seria córrer donant tornades sense sentit i sense raó. Hi ha un inici de la història i una fi d'esta.

Si reflexionem un poc més, veurem que, sense principi i fi, un Circuit es convertix en una successió de carreres sense sentit. I eixa fi és el que li dona sentit al Circuit i és present en totes les seues carreres. De manera que la fi ja és present en cada carrera i ens va marcant el camí cap a la seu final.

Estic segur que cada vegada que hem fet una inscripció, ja siga a una carrera o a un Circuit de carreres és perquè tenim al cap un objectiu. A uns ens haurà costat més o menys desgranar i descobrir quin és. Podem voler córrer totes les carreres, o només completar el Circuit corrent només les mínimes, o busquem aconseguir una bona classificació al final, o simplement passar uns divertits dies de carreres… etc.

Deixarem moltes coses per a aconseguir completar el nostre objectiu. I jo et pregunte: Quin eixe eixe objectiu pel qual deixes tota la resta? Com conéixer-ho? Quant temps has dedicat a descobrir-ho? Una estona del matí, de la vesprada, de la nit? L'estona que et sobra al final del dia? Com veus, és una pregunta que comporta més preguntes.


A mesura que han anat passant els anys i les carreres m'he anat donant compte que la resposta sempre ha estat en els meus anhels i desitjos més profunds. I és que, la carrera a peu té diverses dimensions que no són compartiments estancs. A totes elles les unix una mateixa pregunta, que mou a cadascun a practicar este esport. Eixa pregunta canvia de persona a persona i residix en el fons del nostre ésser. Alguns la coneixen des que són xicotets i altres tarden una vida sencera a conéixer-la. És una pregunta que és, al mateix temps, una invitació, un misteri que tanca més misteri i un salt al buit. Ser valents per a descobrir quina és eixa pregunta i, alhora, anar responent-la al llarg de la vida és el més temible i, alhora, el millor que hi ha.

Pense que la tasca d'un club de corredors no és que done totes les respostes, sinó que t'ensenye a descobrir-les. Si no fora així, ens perdríem tot el camí: la incertesa i els dubtes per descomptat, però també, l'esperança, la confiança que ens trobarem i tota l'alegria que comporta saber que estàs avançant, igual no per un camí recte, però sí pel de cadascun. Cada gir, cada racó, ens va acostant més.

I jo, de nou, et pregunte: De què serviria que el camí fora recte? Què aprendríem si no arriscàrem, si no ens equivocàrem, si no començàrem de nou?

Tinc clar que cometré errors, m'aniré pel camí que no és i només m'adonaré quan no veja la meua desitjada marca al final, encara que recórrer-lo m'haja portat moltes carreres i moltes setmanes. Si no ho veig, no ho sent, ací no és. Al final, només espere haver gaudit en cada gir del camí.

No es tracta de fer un Circuit a la babalà. Es tracta d'anar fent xicotets passos en cada carrera, sabent que, lo qué créiem que era una línia recta, era una línia torta que ens acabarà portant al que realment desitjàvem.

dimarts, 13 de febrer del 2024

El ser Dorsal 19

     Intentarem una vegada més, i no se ja quantes van, donar-li contingut a este blog, no és que siga necessari per a donar informació i que tots els corredors puguen acudir a ell per a saber com es troba el món de Dorsal 19, doncs, afortunadament tenim al nostre abast moltes altres ferramentes que fan este treball tal vegada millor i més directe. 

Hui, per a començar esta nova etapa vull posar l'accent en la importància que té per a un corredor pertànyer a Dorsal 19. Parlarem de la pertinença a Dorsal 19.

Els corredors, malgrat la dita “la soledat del corredor de fons” no estem aïllats i no som corredors a títol individual, encara que practiquem la carrera a peu per a millorar la nostra salut, no hauríem d'anar cadascun pel seu costat, no: la nostra identitat de corredor és pertànyer! Som corredors perquè nosaltres pertanyem al món de la carrera a peu. I dins d'eixe immens món hem triat a Dorsal 19. És com un cognom: si el nom és "corredor", el cognom és: "Dorsal 19." És molt bell veure que esta pertinença s'expressa també amb el logo que representa a un corredor.

Ningú arriba a ser dorsalero per si mateix! És clar això? Ningú es fa de Dorsal 19 per si mateix. No es fabriquen dorsaleros en un laboratori. El corredor és part d'un món que ve des de lluny. El dorsalero pertany a un club que es diu Dorsal 19 i Dorsal 19 fa a un corredor especial el dia que es posa una de les seues samarretes o porta el seu logo en alguna peça. Però ningú, ningú, es fa dorsalero per si mateix. Si correm, si hem vist eixes samarretes, si hem vist eixe logo i hem parlat i escoltat el que diuen i fan els que les porten, ens sentirem amb la necessitat de ser ací amb ells.

Però clar, ens hem de donar a conéixer, ens hem de mostrar, ens han de poder identificar paquè tot el que som servisca d'ensenyament a tots els que corren. Si ho pensem bé, qui sap quants corredors ens creuem en una carrera? Pot ser eixe corredor que busca un consell i que en veure'ns decidix posar-se en contacte amb nosaltres. Pot ser eixe espectador que vol començar a córrer i no sap a on acudir i que en veure'ns passar o en sentir-nos parlar decidix buscar-nos perquè ens ha identificat.

Totes les agradables experiències que ens a donat la carrera a peu les podem viure no solament gràcies a altres persones, sinó al costat d'altres persones. En el món de la carrera a peu no existix el fes-ho tu sol!, no existixen corredors solitaris! Quantes vegades en referir-nos a un gran campió no l'hem descrit com un de nosaltres! A vegades succeïx que escoltem a algú dir: soc corredor, però no m'interessa pertànyer a cap lloc! Quantes vegades hem escoltat això? I això no està bé. Existix qui considera que pot tindre una relació personal directa, immediata amb la carrera a peu fora del món de la carrera a peu. Són temptacions perilloses i nocives. És veritat que estar en un grup és difícil i a vegades pot resultar fatigós: pot succeir que algun corredor o alguna corredora ens cause algun problema. Però hem de confiar en les persones, amb les seues virtuts i els seus límits.

Certament que, una vegada que pertanyem a un club, no s'oblida fàcilment. Però mai ve malament un recordatori: una cosa visible, un símbol constant, un despertador sense soroll que mane un senyal. El corredor que va amb una vestimenta de corredor és un de tants, el que va amb la samarreta d'un club, no, i més si és un dorsalero. És un dorsalero i ell és el primer persuadit. No pot romandre neutral, el vestit el delata. O es fa un exemple per als altres corredors o és un traïdor, si arriba el cas. El que no pot és quedar en l'anonimat, com un qualsevol. I després... Tant parlar de compromís! No hi ha compromís quan exteriorment res diu el que s'és. Quan es menysprea l'uniforme, es menysprea la categoria o classe que este representa.

No hi ha dubte que els símbols ens envolten pertot arreu: senyals, banderes, insígnies, uniformes... Un dels que més influx produïx és l'uniforme. Un policia, un guardià, no fa falta que actue, detinga, pose multes, etc. La seua simple presència influïx en els altres: conforta, dona seguretat, irrita o posa nerviós, segons siguen les intencions i conducta dels ciutadans. Un dorsalero sempre suscita alguna cosa en els que ens envolten. Desperta el sentit de saber estar i del saber ser. No fa falta dir res, ni tan sols obrir els llavis. El que està ficat en el món de la carrera a peu sap el que té al seu costat, al que té dificultats amb la carrera a peu li avisa que ací pot trobar solucions.

Començarem d'ací a uns dies el Circuit a peu de la Marina així com estem enmig del Circuit de Trail de la Marina, portem amb orgull la nostra samarreta, no tinguem por ni vergonya, siguem un exemple per a tots els altres corredors, demostrem-los amb el nostre comportament perquè som Dorsal 19.

Ja sé, ho sé, que moltes vegades el portar la nostra samarreta, el dir que som Dorsal 19 ens pot frenar a l'hora de fer o cometre alguna irregularitat i que si no fora perquè ens hem inscrit com de Dorsal 19 o perquè portem la nostra samarreta algun parany haguérem realitzat. Ho sé, però això és un avantatge, perquè ens ajudara a ser millors corredors, no precisament a córrer més, però si a ser millors.

dimecres, 22 de novembre del 2023

¡¡¡L'acabaré!!!

 Bon dia!!! 

Continu el que vaig començar en el whatsapp: Jo, personalment no em col·locare en el calaix d'eixida per a recórrer uns quants metres dels 42195 metres que tindré per davant, no, em pose el dorsal per a recórrer tots els metres, per a recórrer cadascun d'eixos quaranta-dos mil cent noranta-cinc metres, tots, perquè la meua visió de la marató és començar-la per a acabar-la.

La meua missió el dia 3 de desembre de 2023 és acabar el que vaig començar a la fi de l'estiu i només podré cridar; està acabat! Quan creu la meta, no abans.

Com tots els dorsalers que serem allí, sé el que significa patir molts d'eixos metres, hi sé lo que significa començar una marató i sé que no comença el diumenge 3 de desembre a les 08.55 hores, sinó que va començar a la fi d'agost quan vaig decidir entrenar-la, i soc conscient que no acabaré amb la Marató de València fins que no detinga el meu crono després de travessar la línia de meta.

Cada vegada que he travessat la línia de meta en una marató he expressat d'una forma agònica un anunci, un crit de victòria que significa haver completat alguna cosa que m'havia proposat i que, després de moltes maratons, significa que done per finalitzada una part de la meua vida com a corredor que tindrà, sens dubte, conseqüències, jo, ja no seré mai el mateix corredor que unes hores abans va començar a córrer el primer metre. Cada marató acabada és el naixement d'un nou corredor.

Eixa exclamació de victòria no té res a veure amb el resultat cronomètric de la carrera, és una altra cosa, és el crit d'un físicament feble i espiritualment victoriós lluitador, que ha complit, que ha hagut de superar molts obstacles durant mesos, i que ha passat per moments en què li era molt difícil entrenar, en què les lesions no li deixaven córrer, i no obstant això no va caure en la temptació de deixar de córrer ni d'arribar a la meta.

Jo soc conscient que no vaig a València a començar una marató, sé que acabaré el que vaig començar i, que quan em pengen la medalla, només llavors; començaré a pensar que això no és fi, que la fi es troba en la línia d'eixida de la pròxima marató la data de la qual tindré necessitat de començar a buscar a partir d'eixe moment, i llavors tot tornarà a començar de nou.

Amics, vaig a València a acabar una marató no a començar una carrera més.

 ¡¡¡L'acabaré!!!