Molt normals no som, pero tenim bon vi.

     Em recorde ara d'una anècdota de fa uns anys. Quan jo era un poc més jove, d'eixos corredors que participen en les carreres amb el crono sempre ficat al cap, anem, un corredor bastant normal. Va arribar un corredor, i va soltar així sense més: “nosaltres molt normals no semblem no?”. Una cosa semblant em va succeir uns anys després quan explicava les bondats d'acudir a una carrera i comentant l'anècdota anterior, em va preguntar: “nosaltres, com podem ser normals?” I record que la meua resposta va ser lapidària: “Nosaltres no som normals”. Almenys no ho som per a la resta. I no sols val per a mi, que no soc molt normal, sinó crec que podem aplicar això a tots els corredors. 

La mateixa normalitat i ésser un corredor normal és un concepte que camina solt per este món de la carrera a peu. Se'ns insistix una vegada i una altra que siguem normals. Normals? Ser normals pot voler dir, ser com el comú dels mortals, sense destacar ni per dalt ni per baix. Més aviat algú sencilet. Però no és així. El que és normal en una persona és ajustar-se a alguna cosa que un desitja aconseguir, per naturalesa, per forma, per capacitat. I poder desplegar-ho en la vida, això és el normal. Té més a veure amb fixar-se a una norma que ha sigut establida o ens hem establit que tindre els mateixos trets comuns que ténen tots.

Però la normalitat no se sol entendre així, se sol entendre ser com els altres. Per això, quan aplique eixe concepte molts dels corredors que conec, molt normals, no som. Si mirem les dinàmiques del món de la carrera a peu: aconseguir els primers llocs, tindre èxit i ésser els millors… i després, mire a meu al voltant més pròxim, descobrisc amb una certa sorpresa que molt normals no som.

Però de veritat? Normal segons qui i què? Clar, per als altres, no som normals. No és normal deixar el nostre entrenament per a ficar-se a ajudar a un altre en el seu entrenament. No és normal, renunciar a aconseguir una bona marca en marató per a fer de llebre. Normal no és. Tampoc és normal, hui dia, comprometre's amb la carrera a peu i voler perseverar a aconseguir organitzar cada vegada millor les nostres carreres. No és molt normal veure a tots els corredors com a iguals i intentar que cada grup traga el millor de si. S'emporta més, concentrar-se en un èxit personal o d'un grup i brillar amb llum pròpia que fer brillar a tots els altres per molt diferents que siguen o pensen. Això és el que es considera més normal.

Tanmateix, alguns de nosaltres quan ens posem en “mode” corredor, descobrim que ací som anormals per a la resta. Que els nostres objectius, no sempre ens omplin de fama en el nostre món. És com caminar a contra corrent. Com si en la marató, nosaltres correguérem en sentit contrari, perquè volem anar amb els últims de la massa per a atendre el que li costa més i el que camina més cansat.

 O com aquell que entra en una sala de noces i no tria el primer lloc, sinó el segon o el tercer, perquè allí estan els que no volen que se'ls veja. O els que estan en un pati de col·legi, i preferixen jugar en l'equip dels pitjors, per a ajudar-los a sentir-se secundats i volguts.

La nostra manera d'entendre la carrera a peu es mou entre el normal i l'anormal. Nosaltres considerem normal, agafar la carrera a peu com a full de ruta per a la nostra vida. Veiem com a normal viure amb el desig profund de millorar qualsevol tipus de carrera a peu. Veure normal a una sola classe de corredors i amb una sola manera d'entendre la carrera a peu i no veure diferències. Però, a ulls del món, probablement continuem sent anormals, els que sempre van en contra. No sé vosaltres, però jo vull ser per a eixe món una mica més anormal, a veure si a base de tanta anormalitat mundana, fem entendre a tots els corredors que hi ha una classe de corredor que pot ser normal.

Se'ns ha habituat a pensar que, en parlar de la diversitat en este món de la carrera a peu, hem de concebre una cosa dividida en diverses parts i en diferents grups. Però cal veure un sol món de corredors, cadascun diferent en la manera de córrer i en la manera d'entendre la carrera a peu, cal veure'l com un sol món.

Ja sé que ara, a partir d'ací per a molts serà molt complicat entendre-ho, però, encara que siga difícil trobar les paraules justes per a fer-ho cal intentar-ho.

I, com explicar-ho? Més fàcil ho podrem comprendre a la llum d'un exemple el més simple possible; imaginem una bota en la qual hem posat i hem criat un bon vi, un vi excel·lent i a la que acudixen diverses persones amb diferents envasos, un s'emportara una quantitat en una botella de vi, un altre en una gerra i un altre amb un simple got, i no obstant això, quan cadascun arribe a la seua casa i ho servisca, estaran servint el mateix vi.

Quan jo mire el meu club, veig una bota plena de carrera a peu i quan cadascun em done deure el seu vi, encara que aprecie els seus envasos diferents, he de ser conscient que estic bevent el vi d'eixa bota. En cas contrari podria arribar pensar que només eixe bon vi es troba en eixa botella o en eixa gerra o en eixe got i que el dels altres envasos és de pitjor qualitat, quan en realitat són el mateix.

Dorsal 19 és un com a bota plena d'un meravellós vi, m'és igual de que botella o de que envase em donen de beure, sempre que siga d'eixa bota.