FELICITATS!!!

     Com tots ja sabreu ahir vam començar el Circuit de la Marina i, com tots també sabreu vam estar en la Marató de Castelló i no vam estar en la Mitja Marató de Xàtiva perquè es va suspendre.

Repassar ara les classificacions i fer un comentari sobre la nostra participació no el trobe necessari perquè a estes hores tots ja haurem vist els resultats i ens haurem fet una idea de com els ha anat a tots els dorsaleros.

Vull no obstant això recordar especialment i felicitar els que han aconseguit el seu premi ja siga en forma de trofeu o bé per la satisfacció d'haver realitzat una bona carrera, així que des d'ací unes senzilles FELICITATS! 

Felicitats que m'agradaria que feren seues també els que no figuren en cap classificació per culpa d'eixos problemes que comporta preparar i córrer una marató. Tots els corredors ho sabem; no hi ha corredor que no haja hagut de sobreposar-se als obstacles que li porta este món de la carrera a peu. I és que el mer fet d'entrenar comporta, en no poques ocasions, fracàs i sofriment. Però això no pot ser mai el definitiu, toca estrényer els punys, sobrepassar-los i seguir avant.

La carrera a peu ensenya a viure conscient que es fracassa en molts objectius que s'emprenen, a vegades per causa d'un mateix i a vegades sense saber-se molt bé els perquès… I encara que són moments que sembla que costa somriure, cal aprendre a assumir-los com a part de la vida: no com una tragèdia sinó com a element –i camí– de tota existència que aspire a una certa plenitud. Perquè el fracàs és part de la limitació que comporta el no ser déus, i la felicitat té molt a veure amb saber-la reconéixer i acceptar sense aclaparament i frustració. Així un va creixent en humilitat i en humanitat, fent-se més capaç d'acceptar també la limitació aliena.

Acceptar la carrera a peu amb esportivitat suposa assumir la vida com una carrera del qual un només pot eixir content si sap que ho ha donat tot fent-ho tan bé com siga possible. Perquè en la vida quasi totes les coses realment importants estan costera amunt, començant per la pròpia felicitat. I és ací on la carrera a peu ens ensenya a sobreposar-nos a les dificultats de perseguir allò que un intuïx que val la pena, amb la confiança que la verdadera alegría s'amaga darrere d'eixe compromís sense reserves per allò que s'estima. La qüestió és que, sempre que s'estima o que es pren alguna cosa de debò es patixen desassossecs i ferides. El sofriment i l'amor són cares d'una mateixa moneda. 

No es tracta d'anar buscant sofriment, perquè la vida ja ho porta de per si mateix, però tampoc de fugir-ho i amagar-ho per damunt de tot. És més esportiu i humà desenvolupar una certa capacitat de superació davant les dificultats, que intentar viure entre cotons per a evitar qualsevol colp o frustració. Així només s'augmenta el risc de traumatitzar-se davant la realitat que arriba. La carrera a peu té molt de batalles i tempestes, i convé entrenar-se per a enfrontar-les perquè no és el sofriment el que s'oposa a la felicitat, sinó l'apatia i la tristesa.