Fa uns dies ja vam parlar un poc de com hauríem de córrer, de com hauríem de moure els braços, hui veurem com movem les cames. Resulta que tots sabem córrer, ningú ens ha ensenyat només hi hem hagut de començar i ja esta, és paregut a caminar però donant bodets, com és una cosa natural és possible que no ens hàgem adonat del que fan les nostres cames. Si ho pensem un poc és una successió de bots, si ens fixem primer recolzem i després tenim una fase en què no toquem el sòl, com si volàrem.
En un principi prenem contacte amb el sòl, amortim el colp i ens recolzem utilitzant la nostra força per a impulsar-nos cap avant i cap amunt. Després tenim la fase de vol que comença en el primer instant que deixem la superfície de la terra i finalitza quan prenem contacte amb ella.
Una vegada en l'aire ens comportem com un projectil i el nostre centre de gravetat descriu una paràbola. No podem modificar la nostra trajectòria ja que no tenim punt de suport contra el qual exercir força, per la qual cosa estem subjectes només a la força de gravetat i a la resistència aerodinàmica.
I com ens afecta açò? Resulta que si la paràbola que realitzem és massa alta, tindrem una elevació en vertical que ens farà gastar massa energia cap amunt en compte de cap avant, per la qual cosa perdem velocitat horitzontal que és la que ens interessa, amb el problema afegit que provoquem un impacte contra el sòl innecessàriament gran, quan tenim este defecte solem dir que el corredor va “botant”.
Contrari a açò, si la paràbola és massa baixa, la distància aconseguida en cada camallada serà curta, la qual cosa no permetrà desenrotllar la nostra velocitat de desplaçament òptima. A este defecte comunament se'l denomina com córrer "assentat".
Immediatament sorgix la pregunta: Quina és la paràbola ideal?. No hi ha una única paràbola ideal, sinó una gamma d'elles, cada una ajustada a les característiques mecàniques de cada atleta i relacionades a les diferents velocitats de desplaçament.
És molt difícil que podem modificar eixa paràbola però si que hi ha algunes coses que si que devem tindre en compte com per exemple la freqüència dels nostres passos.
La Freqüència està principalment determinada per l'activitat del Sistema nerviós.
Hi ha estudis en fondistes de classe mundial que ens diuen que utilitzen una freqüència que oscil·la entre 180 i 190 passos per minut. Així mateix van observar que la dita freqüència es mantenia dins de l'esmentat rang per a les distintes velocitats de desplaçament, i que eixes velocitats s'ajustaven pel llarg del pas. Per tant, és interessant córrer dins d'eixe rang, ja que la paràbola de vol pren una altura òptima, promovent un suau aterratge contra el pis. Açò és prou senzill de comptar (només necessitem el crono), i practicar, sobretot durant els treballs de carrera contínua, de manera que amb el pas del temps la dita freqüència estiga automatitzada.
Açò ens porta a fixar-nos en la longitud de la nostra camallada, ja que si aconseguim acostar-nos a les 180 camallades per minut només ens queda aconseguir una camallada un poc mas llarga.
Però açò, és molt difícil ja que depén de la força de les nostres cames o siga de la nostra preparació física. És inútil tractar de córrer amb una camallada d'un llarg major al qual estem preparats, ja que açò només generarà un cansament muscular precoç, i en pocs instants tornarem a la longitud adequada al nostre nivell d'entrenament. Afortunadament, podem Millorar notòriament la longitud de pas, fonamentalment amb treballs de Costes, així deurem patir un poc amb les sèries costera amunt, ja parlarem pròximament de les costeres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada