IN MEMORIAM

dimarts, 28 d’abril del 2009

PEDREGUER 2009.

“Este no es mi libro, es nuestro libro. Yo proporciono un esqueleto de consejos, pero dejo a ustedes la tarea de añadir carne y sangre a esos huesos desnudos. No me considero un entrenador, sólo su consejero. Sólo expreso mi consejo para que cada quien sea su propio entrenador, evalúe sus habilidades y ambiciones, determine sus horarios de entrenamiento y planee y lleve a cabo sus carreras. 
El consejo es mió: el trabajo de ponerlo en practica y la llegada de mejores tiempos son suyos. Mi pasado y su futuro se unen en las siguientes páginas.”
Així acabava la presentació del seu llibre <Comó correr su mejor carrera> , Joe Henderson, el compre amb la il·lusió que m'ajudara a baixar de les 4 hores en marató allà per l'any 1987. 
I em ve a la memòria després de córrer a Pedreguer i comprovar en quina il·lusió es van presentar allí tants corredors per a córrer la seua primera carrera i comprovar la quantitat d'informació que tenen sobre la carrera a peu però també vaig comprovar el poc cas que se li fa a tota eixa informació.
Tenim molta informació però som nosaltres els que al final hem d'avaluar i portar a la practica tot el que llegim i sobretot recordar-ho durant tota la carrera i no sols posar-ho en practica durant els primers metres, no hem de perdre la memòria res mes començar a córrer.
Però els pegolins tenim en les nostres dietes gran quantitat de panses i tenim bona memòria pel que vam realitzar una magnífica carrera, a mi m'agradaria destacar el retorn a les carreres d'un corredor en especial, Pascual Bolta, fa molts anys que no el véiem córrer i és un motiu per a alegrar-nos sobretot després de comprovar com acaba de be, segur que abans del final d'esta XXIII Volta a la Marina el veurem molt mes amunt.
I acabe igual que vaig començar però esta vegada amb el final del llibre de Joe Henderson,“Los tiempos y lugares cambian, la juventud se esfuma, los galardones se deslustran, los viejos records se empolvan, pero lo que pertenece constante y verdadero a través de todos los años y todos los cambios son el esfuerzo y entusiasmo que desplegamos en cada nueva carrera y competencia.”
Així que a continuar disfrutant de la nostra 13a VOLTA A LA MARINA ALTA.

PEDREGUER 2009.
LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE   0:39:03
IVARS DESCALS, DARIO     0:39:06
COMPANY PUIG, PASCUAL         0:39:12
SALA FERRER, CARMEN     0:40:14
MAS SISCAR, FERRAN         0:41:06
VICENS PASTOR, FERNANDO  0:41:53
SENDRA REIG, FERNANDO  0:44:40
SENDRA FRANQUEZ, VICENTE   0:45:01
PONS SORIANO, ALBERTO JOSE     0:45:01
BOLTA SASTRE, PASCUAL   0:46:27
CAMPS SENDRA, DAVID   0:46:43
PASCUAL PASCUAL, LAURA   0:46:44
ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE   0:47:11
SENDRA FRANQUEZA, JOSE PASCUAL   0:48:43
MENGUAL COTS, CARLES VICENT   0:49:17
SERVER MILLET, JUAN ANTONIO  0:49:18
SALA GONZALEZ, VICENT    0:49:18
MENGUAL MOLL, JOSÉ    0:53:57
FRAU FERRER, JUAN FRANCISCO   0:54:37
ALEMANY SENDRA, RAMON   0:58:02
ESPLUGUES BAÑULS, JOSE   0:58:41

diumenge, 26 d’abril del 2009

XXIII VOLTA A LA MARINA I TORRENT.

Ha passat una setmana en què no hem escrit res en el blog però és que les contínues reunions i la gran quantitat d'inscripcions que hem realitzat ens ha impedit escriure algun tipus de comentari, esta setmana pareix que porta el mateix camí perquè la XXVII VOLTA A PEU A PEGO, ja esta prop i ens haurem de moure els dies que queden.

Però hui és diumenge i la vesprada que ja va finalitzant ens deixa uns moments per a poder comentar com s'ha desenrotllat este intens cap de setmana.
La XIII VOLTA A LA MARINA ja ha començat, l'ha fet com ja sabreu tots a Pedreguer i fins allí ens desplacem tots els pegolins que anem hi ha afrontar este interessant repte.
La VOLTA A LA MARINA ha començat amb molta força enguany, hi havia expectació per saber com respondrien els corredors al nou sistema de control amb xip, i després de donar algunes explicacions pareix que a tots els ha agradat, encara que no la seua grandària però com es diu això no importa, una altra cosa que estàvem esperant era saber quanta gent acudiria enguany i pareix que Pedreguer a batut el rècord de participació el que significa que tenim quasi assegurat una mitjana de 1000 corredors per carrera el que considere que és per a estar contents.
Una altra cosa que esperàvem era veure a tots els nostres corredors corrents per a anar comprovant el seu estat de forma ja que hem de fer un equip de deu per a participar en el GRAN FONS D'OLIVA divendres que ve, teníem tres carreres on poder demostrar el nostre estat de forma, Pedreguer que era la principal però també es podia triar La Mitja de Torrent i el nostre corredor en l'exili tènia una altra en Vinaros, com podeu comprovar hi ha hagut emoció no tinc els resultats exactes de Pedreguer però si els de Torrent i puc avançar que serà complicat ficar-se en l'equip per a Oliva, els que vam triar La Mitja de Torrent crec que vam demostrar el nostre estat de forma ja que la carrera és molt dura però esperarem els resultats de Pedreguer.
Això ja serà demà dilluns.
MITJA DE TORRENT
Carmen Sala: 01:24:28.
Vicent Sendra: 01:32:17
Vicent Sala: 01:34:12.
Alberto Pons: 01:35:07.
Pascual Sendra: 01:37:45.

dilluns, 20 d’abril del 2009

CIRCUIT A PEU MARINA ALTA I XXVII VOLTA A PEU A PEGO.

Fa uns instants que he realitzat la inscripció a la 13é VOLTA A PEU A LA MARINA, de moment han sigut 13 els inscrits en les categories majors, 13 valents que per ara es veuen amb forces per a afrontar les 9 carreres, segur que serem mes, ja anirem posant la llista quan falten pocs dies per a Pedreguer i la llista puga ser definitiva.
Ja se que no vaig dir res de la carrera de Pego quan parli de la Volta a la Marina, no se m'oblida, simplement no pensava lloar la nostra carrera, no perquè no ho meresca, tot al contrari l'haguera lloat en excés. 
Sospite que per a la majoria de nosaltres exalçar i lloar molt la nostra XXVII Volta a Peu els podria portar a pensar que tenim massa “ego” i això té mala connotació. Quan diem a algú que té un gran ego és acusar-lo d'estar súper-pagat de si mateix, unflat, que pretén causar sorpresa o admiració i faltat d'humilitat. Quasi sempre oposem les paraules “ego” i “humilitat”. Tindre un gran ego és no ser humil.
Però eixa percepció pot ser simplista i falsa. 
Nosaltres tenim una forta i gran estima per la nostra Volta a Peu i pensem que és una de les millors carreres que es realitzen a la Comunitat Valenciana i açò no és necessàriament una cosa roín.
Ens pareix que cal tindre una forta confiança en la nostra carrera per a plantejar-se any rere any la seua realització, per a plantar-se enfront de tots els problemes que se'ns van posant per davant convençuts que estem realitzant una gran labor, convençuts del nostre valdre i convençuts de la importància que té la XXVII Volta a Peu a Pego. Nosaltres podem mostrar-nos ferms davant de qualsevol problema, segurs de nosaltres mateixos pel convenciment que realitzarem una gran carrera. Cal tindre un “ego” fort per a fer això.
I no obstant això, som humils. Al mateix temps, som sempre conscients que tot ho fem única i especialment per als corredors.
És possible que ens agrade en excés la nostra carrera, però no som egoistes. Espere que mai ens sentim “pagats de nosaltres mateixos” només dels corredors que el dia 2 de maig vinguen a Pego.
Jo pense que nosaltres podem dir això i, així i tot, ser humils, perquè tenim clar que l'èxit o el fracàs de la nostra carrera no ens pertany a nosaltres en propietat. Nosaltres som només el canal que facilita el fluir de tants corredors per Pego, perquè puguen passar una gran vesprada corrent, la XXVII Volta a Peu a Pego no és nostra ni la reclamem, si no que és de tots els corredors que es desplaçaran a Pego. Ací esta la diferència entre humilitat i vana grandiositat, entre ser gran i ser egoista.
 Un organitzador pot ser egoista i aconseguir a realitzar una gran carrera, però, a diferència nostra, s'identifica amb ella i la reclama com pròpia. 

diumenge, 19 d’abril del 2009

TRENTA CARRERES EN 2009.

Ahir dissabte vam complir ja 30 carreres disputades enguany, com veieu els nostres corredors no paren de participar en totes les carreres que es posen al nostre abast, este cap de setmana hem estat en Canals i la Vila-Joiosa, hi ha no ser que algú en el “exili” haja participat en alguna mes.

Canals igual que tots els anys, perfecta, el seu circuit que té els seus problemes queden minimitzats al ser de sobra coneguts, no recorde amb exactitud tots els anys que fa que és el mateix circuit però vos puc assegurar que són molts i que ja ens el sabem de memòria.
Els nostre estat de forma continua millorant setmana darrere de setmana, no amb la rapidesa que volguérem, però que li anem a fer, paciència.
La carrera de la La Vila Joiosa no la conec però mirant els temps dels nostres corredors deu estar bé i el seu circuit pareix des de la llunyania, agradable.

MITJA DE CANALS.
Carmen Sala: 1:24:30
Fernando Vicens: 1:29:39.
Vicent Sala: 1:34:10

VOLTA A LA VILA JOIOSA
Juan Jose Arbona: 0:39:30
Ramon Alemany: 0:47:46.

dissabte, 18 d’abril del 2009

13 CIRCUIT A PEU MARINA ALTA.

Ens trobem ja a una setmana de començar un any mes la Volta a la Marina, i amb esta seran 13, són moltes ja, i açò ens pot portar a participar de rutina, a no sorprendre'ns dissabte darrere de dissabte, a no trobar al·licients nous que ens motiven i estos poden ser símptomes que ens estem fent majors o que ens estem oblidant d'una cosa molt important per a un corredor i és la capacitat de sorpresa.
Tots hem tingut eixa capacitat quan començàvem a córrer i a participar en carreres, correríem a Pedreguer i ens sorpreníem de la seua organització i del seu ambient,  anàvem a Jesus Pobre i ens sorprenia el seu bonic circuit, corríem en Xàbia i ens meravellava córrer junt amb el mar, a Benissa ens admirava com la duresa del seu circuit no se suavitzava amb el pas dels anys, i segons s'anaven afegint mes carreres ens fascinava com anàvem  coneixent tota la Marina, i així ens presentàvem a Ondara i ens admirava el seu circuit pla,  en Gata ens agradava no sols passar per la carretera sinó una vegada a l'any córrer pels seus carrers, a Teulada que sempre es quedava amagada a l'esquerra de la nacional l'hem anat coneixent any rere any i la nostra veïna El Verger també ens invitava a córrer pels seus carrers i nosaltres gustosos ens presentàvem allí amb tota la il·lusió i així any rere any hem anat coneixent un poc mas nostra comarca.
Però conforme han anat passant els anys, eixa capacitat de sorpresa és possible que haja  anat disminuint. A què es deu? Coneixem la resposta?.
Si ens succeïx açò és fàcil que no coneguem la resposta, però és només perquè no ens l'hem plantejat, sol ens l'hem de plantejar i veurem que la solució és simple, cal tornar al darrere, tornar a ser principiants en la carrera a peu, cal convertir-se en xiquets ja que estos sempre s'estan sorprenent de tot, fins que creixen i els succeïx com als corredors que ens anem acostumant a les carreres, ells ho fan al món, és com si perdérem la capacitat de deixar-nos sorprendre per les carreres. 


En eixe cas, perdem una cosa essencial, una cosa que hem d'intentar tornar a despertar en nosaltres. Perquè això esta ancara dins de nosaltres i ens diu que la carrera a peu de la què tant hem disfrutat en la Volta a la Marina torna un altre any mes, i encara que ja siguen 12 edicions mes 1, només hem de convertir-nos en xiquets a qui els agrada córrer i ser com ells i oblidar-nos de tot el que recordem per a així poder-nos sorprendre de nou de tot el que ens va a passar en estes nou setmanes que se'ns presenten per davant.
Així que anem per tant a realitzar les nostres inscripcions perquè el 25 d'abril del 2009 començarem no sols hi ha competir si no també a jugar, a un joc de carreres que ens ha de tornar a eixe pati de col·legi, i així en el recreo poder-nos ajuntar i  divertir-nos amb tots els nostres amics corredors i sobretot paquè puguem continuar sorprenent-nos de tot este món que és la carrera a peu. 

dijous, 16 d’abril del 2009

ENTRENAR I COMPETIR.

Començarem la Volta a la Marina i això representa nou setmanes seguides en què haurem d'eixir a competir, i davant d'açò és interessant recordar i tindre present algunes coses. 
La competició és el moment més important per als corredors perquè és l'ocasió per a arreplegar el fruit de tants mesos d'entrenament. La carrera representa per tant un esdeveniment rellevant per a nosaltres i l'afrontem  de la millor manera possible, ja siga en l'aspecte físic, ja siga en el mental, encara que també hem cuidat altres aspectes per a tindre el nostre cos en una forma òptima, per a rendir al màxim.
Igual que per al llaurador la recol·lecció dels fruits és un moment de festa ja que representa la fase final de tant de treball realitzat, per al corredor la carrera representa una fascinació única: és el moment de donar el màxim de si.
Abans d'una competició notem uns estímuls nerviosos que no trobem mentres entrenem. No hi ha estimule millor per a l'organisme que aquell que prové de la competició. 


La carrera és per tant el millor entrenament. Basta pensar que quan realitzem 8 sèries de Km. realitzem un esforç semblant al què realitzem en una carrera de 8 Km., en canvi en la carrera l'esforç no es nota tant. 
Competir és per tant un bon entrenament ja que, després d'algunes carreres, la forma física augmenta. Moltes vegades haurem notat com després de 3-4 carreres el nostre rendiment físic va millorant, al mateix temps que mentalment estem millor predisposats per a competir a un ritme superior.
Els efectes positius que té la competició sobre el nostre cos vénen de la intensitat amb què l'afrontem. 

En l'exemple de les sèries de 1000 m. és possible que la intensitat siga la mateixa que en la carrera, però la diferència esta en què la competició no hi ha el temps de recuperació, per la qual cosa en carrera l'estimule per al nostre cos és major, amb la qual cosa el rendiment de l'entrenament serà millor.
D'altra banda, participar en una carrera crea menys estrés mental que fer sèries en la pista ja que cal estar controlant les recuperacions, les voltes que hi ha de donar, el temps de cada sèrie, i tot açò és psicològicament molt cansat. En canvi en la carrera l'adrenalina ens manté preparats per a sostindre millor l'esforç, i ens cansem menys.
Si, és bo competir però devem prestar atenció a no sol·licitar al nostre cos mes esforç del necessari.  
La carrera representa el millor entrenament açò se deu al fet que un numere adequat de competicions ens millora, però massa ens portara a una perduda de la nostra forma. On esta per tant eixa línia que no haurem de creuar?. 
Quan estem en un període de moltes carreres, com la Volta a la Marina, cal organitzar l'entrenament de manera que reservem els màxims esforços per al dia de la carrera.
En este període, és molt simple organitzar l'entrenament: després del dia de la carrera seguiran dos dies de recuperació; al tercer dia ja podrem fer un entrenament de qualitat però reduint la quantitat, després seguiran dos dies en què afinarem, fent canvis de ritme,  esperant ja la carrera del cap de setmana.
Este sistema no deuria durar mes de dos mesos, no perquè acabe la Volta a la Marina, si no perquè la forma progressivament va baixant i les nostres prestacions empitjoren. 
Açò es deu a motius fisiològics, quasi sempre per una menor estimulació hormonal. En cada carrera, per efecte de la tensió nerviosa per a rendir al màxim hi ha una forta sol·licitació d'algunes hormones, sobretot de l'adrenalina. Esta substància pot ser considerada com l'activadora d'una espècie de bateria elèctrica dins del nostre cos, i si la utilitzem molt seguit, la nostra bateria es va descarregant i comencem a notar una disminució en les ganes d'acudir a les carreres, i cada vegada tenim menys ganes de córrer ràpid, és llavors l'hora de començar a recarregar una altra vegada nostra bateria.
Ràpidament ens posarem “mà a l'obra”, haurem de recuperar-nos físicament i psíquicament. Normalment ens deuen bastar dos setmanes, els cicles d'alt rendiment seguits d'altres de baixa forma són naturals al llarg de tot el nostre entrenament. Per a millorar el nostre rendiment és necessari que fem una programació amb prou antelació, evitant així situacions forçades,  ja siga en la preparació o en la competició.
Les carreres a què m'estic referint són aquelles en què anem a límit, com pot ser en La Volta a la Marina.
Les altres carreres a què acudim perquè ens servisquen d'entrenament les devem afrontar com el que són, i devem ser valents i hàbils per a no donar mai el màxim, no hi ha confondre mai un entrenament amb una carrera amb els amics, el cap ha d'estar sempre fred perquè la clau que ens obrirà la porta de les nostres marques esta allí dalt i no baix en les nostres cames. 


dilluns, 13 d’abril del 2009

ESTIREM O NO?

      Anem ara a tocar un tema complicat, moltes vegades donem per assentades moltes coses, les tenim tan clares que mai ens plantegem analitzar-les des d'un punt de vista critic, hui posarem en qüestió una cosa que sempre a estat clara, les estirades, no pa què arribem a alguna conclusió, si no paquè pensem un poc i prenguem consciència de la importància que tenen les estirades amb el rendiment esportiu.
Són bons les estirades per a córrer millor?
Fins on hem d'estirar?
És bona tanta flexibilitat per a córrer?
Doncs bé anem a poc a poc, des del naixement de l'atletisme modern, pareix que les estirades i l'entrenament de la flexibilitat han sigut tan comuns dins dels programes d'entrenament esportiu com l'entrenament de la força i el condicionament.
No obstant això, recentment alguns entrenadors estan qüestionant el valor dels exercicis d'estirada vigorosa i inclús s'ha suggerit que la realització d'estirades intenses pot predisposar a certs atletes a patir lesions múscul -esquelètiques i a altres a no rendir a nivells normals.
Hui no centrarem la nostra discussió en els distints tipus específics d'estirada sinó més aïna buscarem examinar breument el tema de la flexibilitat i el rol que l'estirada massiva pot exercir en el rendiment físic.
Però abans anem donar una explicació un poc simplificada del que és la flexibilitat del sistema múscul-esquelètic; els ossos estan connectats entre si per mitjà de lligaments i el lloc on dos ossos es troben es denomina articulació. A més, el moviment dels ossos ocorre com resultat de la transmissió de tensions (a través dels tendons que connecten els músculs als ossos) que produïxen les contraccions dels músculs esquelètics. Tècnicament, la flexibilitat es definix com el rang de moviment en una articulació corporal, i descriu les propietats elàstiques i la capacitat d'estirada dels tendons, lligaments, músculs i fascias.


La majoria dels moviments atlètics tenen longituds de moviment predicibles que probablement no van a excedir-se durant el curs d'una execució normal. 
Per exemple, es pot afirmar amb un cert grau de seguretat que el rang de moviment en les articulacions dels turmells, els genolls i els malucs durant una carrera de fons en terreny pla no és particularment gran. 
La pregunta que sorgix llavors és: Per què els corredors de fons que no són particularment inflexibles passen tant de temps realitzant estirades per a les cames fins a graus extrems?  
Tots sabem que els corredors de fons mai realitzem flexions de genolls majors als noranta graus. Per què llavors un corredor realitza exercicis vigorosos d'estirada, com ara l'estirada dels quàdriceps en posició de peu, el qual implica prendre el peu/turmell per darrere del cos i tirar cap als glutis, forçant d'esta manera al genoll a adquirir una posició d'extrema flexió, la qual cosa no es troba ni de prop de la flexió observada durant la carrera?. 
Açò no és lo mateix que l'estirada lleugera que s'utilitza per a calfar abans d'una carrera  i que certament té lloc durant l'entrada en calor per a les distintes activitats físiques o esports, ni tampoc hauria de confondre's amb allò que s'ha realitzat per una persona “dura” amb pobra flexibilitat i que per tant requerix d'un programa d'estirada més complet.
Alguna vegada hem dit que la reducció en la flexibilitat per causa de l'edat esta  associada amb l'increment en l'economia de la caminada i de la carrera i l'increment d'esta rigidesa també pot estar associat amb l'increment en la generació de tensió muscular en els tendons, hi ha especialistes que també sostenen que en la majoria dels esports i des del punt de vista de la prevenció de lesions no seria desitjable un alt grau de flexibilitat en totes les articulacions corporals.
Per a explicar esta teoria se sol al·ludir a l'articulació del muscle, la qual és descrita com una articulació estructuralment dèbil en relació a altres articulacions corporals, tal com l'articulació del maluc (cadera). Els autors assenyalen que l'increment en la massa muscular del muscle pot reduir la flexibilitat del mateix, però podria disminuir el risc de lesions en esta articulació a l'incrementar l'estabilitat. 
La teoria té el seu fonament.
Un altre aspecte seria la potència dels nostres músculs, si la unitat múscul tendinosa es torna més fàcil d'estirar, tardara un major període de temps i requerirà un increment en l'acurtament muscular per a aconseguir el mateix grau de moviment esquelètic que si la unitat múscul tendinosa fóra més “rígida” o “cedira” menys.
 Veurem si podem explicar un poc açò, cada fibra muscular posseïx un rang òptim para en el qual té el seu major potencial per a produir tensió i quan esta longitud específica és excedida (>10-15 %), el potencial per a la producció de tensió cau apreciablement. Per tant, és raonable que no es desitge forçar al múscul a contraure's en eixe rang menor a l'òptim. A més, pel fet que la potència és la quantitat de treball per unitat de temps, el temps és un paràmetre crucial. L'increment en el temps necessari per a la transmissió de tensió (des del múscul a l'os) provocarà la reducció de la potència per a qualsevol quantitat de treball. Òbviament, si la taxa de desenrotllament de la força (velocitat) s'incrementa, llavors la potència pot ser mantinguda, però açò seria menys eficient.
Si torneu a llegir esta explicació lentament veureu que també té la seua lògica.
Respecte a l'eficiència mecànica, l'estirada excessiva pot incrementar la laxitud o “soltesa” dels lligaments (que són el teixit que manté unit als ossos i assistix en l'estabilitat articular). Si la rigidesa articular (la qual és afectada per les propietats dels músculs i els tendons, a més dels lligaments) és reduïda, es requerirà de més temps i més energia per a aconseguir l'estabilització articular. 

Explicarem açò amb un exemple, imaginem un parell de corredors idèntics en totes les formes possibles (història d'entrenament, força, grandària, capacitat aeròbica, etc.). Un dels corredors corre un quilòmetre en un traçat pla a una velocitat de 4 minuts el Km i l'altre corre un  Km sobre una superfície plana però arenosa a la mateixa velocitat de 4 minuts el km, Quin dels dos gasta més energia per a recórrer el Km? Òbviament el corredor que corre sobre la superfície arenosa ja que realitza un treball molt més dur, degut que ha de gastar més energia en cada pas per a estabilitzar les articulacions dels turmells, els genolls i els malucs, i açò es deu a la inestabilitat de la superfície arenosa. 
Suposem ara que estos corredors corren sobre la mateixa superfície, i que l'única diferència entre els dos és que un dels corredors realitzava de forma regular estirades intenses mentres que l'altre va realitzar pocs entrenaments estructurats de la flexibilitat, i com resultat el corredor que va realitzar molts entrenaments de la flexibilitat tenia un grau molt major de laxitud articular en les extremitats inferiors. Si els dós recorren el quilòmetre al mateix ritme i tota la resta, excepte el grau de laxitud articular, és igual, llavors hi ha moltes probabilitats que el corredor amb major laxitud articular siga mecànicament menys eficient, a causa de l'incrementat gasto energètic requerit per a estabilitzar les seues articulacions.
Com veieu no esta clar que siga bo estirar tant.
És important assenyalar que este article tracta la relació entre el rendiment atlètic i la realització d'estirades en forma excessiva. El rendiment esportiu és un tema prou diferent del rendiment en la població general, la salut i l'aptitud física. Una creença molt difosa és que qualsevol individu ha de realitzar entrenaments de la flexibilitat i estirades per a mantindre (o incrementar) la flexibilitat de les articulacions corporals principals fins al punt en què la flexibilitat iguala la màxima longitud possible del múscul requerit per a les principals activitats de la vida diària.
Si bé hi ha poca evidència sobre la relació entre una pobra flexibilitat i la salut lumbar, alguns sostenen que un dels principals problemes associats amb la salut, com ara les lesions lumbars estan relacionats amb una pobra flexibilitat del tronc (principalment en l'esquena baixa i en els isquiotibiales)  pel que no haurien d'escatimar-se esforços a tractar d'incrementar la flexibilitat de les articulacions relacionades a este problema.
Llavors com quedem? Estirem o no?
Per tant com sempre la solució esta en el punt intermedi, és evident que és bo estirar però cal fer-ho sense forçar i que les estirades excessives no són tan bones.
Si voleu discutir sobre el tema o saber mes ho podeu trobar en: Joseph M Warpeha. “Possible Implications of Excessive Stretching on Sport Performance”. NSCA's Performance Training Journal Vol. 5 NÚM.3 Pp. 6-8.

dissabte, 11 d’abril del 2009

MAI ÉS TARD SI ARRIBA.

Espere que hui es puga donar per acabada la llista de corredors de Pego que participa en la Marató de València.
Com resulta que som cada vegada mes els pegolins que s'animen a córrer i alguns d'ells ho fan en el “exili”, i ens resulta difícil saber on corren i quan, saber si s'atrevixen a participar en una Marató deuria ser una tasca fàcil però la realitat ens diu que no. 
Córrer és una activitat que es fa moltes vegades en solitari, que no necessita cap instal·lació, i que es practica a qualsevol hora i açò fa que els nostres corredors es troben escampats, els que es troben fora de Pego troben dificultat els caps de setmana per a eixir a córrer en companyia i açò porta a no poder tindre informació sobre ells.

Són estes xicotetes fallades, que espere anem solucionant a poc a poc, amb un poc d'informació e intentar tindre uns entrenaments programats per a poder-nos reunir, com el de dema matí.
Tot açò ve al cas al comprovar este matí que Ángel Sastre, es va atrevir per segona vegada amb la marató de València igual que ho va fer Rafa Lull i perquè conste, ací estan els seus temps i la nostra felicitació, i esperem que la pròxima vegada estar millor informats.
MARATÓN DE VALENCIA. 
Angel Sastre: 04:16:48.
Rafa Lull: 04:38:03.

dijous, 9 d’abril del 2009

SEMANA SANTA i MARATÓ.

     Estem ja ficats de ple en plena Setmana Santa i potser alguns no recorden el que es representa en estos dies, a molts els pot costar imaginar el que va succeir en el Calvari fa dos mil anys, però nosaltres som corredors i maratonians i tots nosaltres hem tingut els nostres propis Divendres Sant. Certament, el que Jesús va experimentar el Divendres Sant és, com ens sol succeir als maratonians, el que ens dóna dignitat quan provem la sang de la humiliació, de la soledat, de la impotència, del desemparament i de la mort durant els 42195 metres. Què és el que Jesús va experimentar el Divendres Sant?


Curiosament i per rar que parega, els evangelis no centren la seua atenció en el patiment físic de Jesús (que va haver de ser horrorós). El que ells ressalten, en canvi, és el seu patiment emocional i la seua humiliació. Presenten a Jesús com a sol, traït, incapaç d'expressar-se, desvalgut, víctima de zels i d'enveja, moralment aïllat, mofat, incomprés, desposseït i nu per a fer-li sentir torbació i vergonya; i, no obstant, al mig de tot això, el presenten com un home que s'aferra a la cordialitat, a la bondat i al perdó i que al final aconseguix amb la resurrecció el triomf final. A què sap això? Què ens recorda això? Quan hem sentit això? Perquè hem sentit això?.
“Sempre que ens trobem lesionats, fora del cercle de salut i vitalitat, sols i en llit, amb la seguretat que, a pesar de l'amor i del suport de la família i dels amics, al cap i a la fi som únicament nosaltres, per nosaltres mateixos, els que afrontem la discapacitat i desfiguració, el voler córrer i no poder; quan ens trobem així sols al mig de tot això, sols dins del por a no saber quan tornarem a posar-nos una sabatilles, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que ens trobem sols dins del deure de entrenar, forçats per cadenes morals que no podem explicar, subjectats en la nostra llibertat, de forma que se nos veu com massa tímids, massa frígids, amb massa por per a assumir els nostres propis objectius, per a assumir les nostres marques personals; quan la innocència i l'obligació es veuen com una debilitat, quan una determinada circumstància ens roba els nostres somnis i il·lusions i quan el que voldríem per a nosaltres mateixos hem de vore com l'aconseguixen els altres, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.

Sempre que som incompresos i per això ens fan aparéixer com dèbils, roïns, equivocats; quan hem de suportar una incomprensió que ens fa tindre mala cara als ulls dels altres, quan ningú comprén com i perquè estem entrenant, estem experimentant el que Jesús va experimentar el Divendres Sant.
Sempre que experimentem el dolor de no poder-nos expressar adequadament, quan hi ha simfonies en el nostre interior que mai voran la llum del dia perquè no podem expressar-nos, quan sentim el dolor que sorgix de saber que la major part del millor del nostre interior morirà amb nosaltres, no expressat, aparentment desaprofitat o tirat a perdre, estem experimentant el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Quan ens adonem que som objecte d'enveja, animositat a causa de les nostres marques, dels nostres entrenaments i de les nostres carreres; quan s'interpreta com a egoisme el que és virtut en nosaltres, quan ens avergonyixen pel que creiem, quan el que és preciós per a nosaltres es considera ofensiu per a altres, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que ens trobem sols i perduts davant de l'envellir, davant de la pèrdua de la salut, davant de la pèrdua d'atractiu sexual i del nostre lloc i paper anterior en la vida, i davant de la pèrdua del nostre nivell en les carreres, quan veiem que les nostres marques cada vegada es fan mes lentes, estem experimentant la soledat del morir, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que nos victimizan injustament, quan hem de suportar l'abandó en una marató, quan els nostres entrenaments se nos fan pesats i ens agradaria abandonar-los, estem sentint el que Jesús va sentir en el Calvari, estem provant la foscor del Divendres Sant.

Quan provem tota eixa amargor, no hem de dir més que el que va dir Jesús quan li van arrestar en l'Hort de Getsemaní i el van conduir a la humiliació i a la mort: “Però esta és la vostra hora – el domini de les tenebres!” (Lc 22,53).

Tots sabem el que això significa. Tots nosaltres tenim moments en què sentim que el nostre món es desploma i en els que, com diu el Llibre de les Lamentacions, tot el que podem fer és mossegar la pols i esperar. Esperar… què? Esperar que les tenebres i la mort tinguen la seua hora, esperar (com diu Mateo en el seu relat de la Passió) que la cortina del temple s'esgarre de dalt baix, que la terra tremole, que les roques es clavillen i es partisquen, i que les tombes s'òbriguen… per a mostrar-nos que estan buides, perquè com ja sabeu “LA MARATÓ ÉS L'ART DE SABER ESPERAR”.
I esperarem fins al Domenge de Pasqua, i a les huit del matí en les Pistes, Trencarem el Dia, nosaltres sense bombos ni tambors però amb les sabatilles, sense redoblaments de tambor però amb el colpejament dels nostres talons en l'asfalt, Trencarem l'Alba, aconseguirem que la cortina del temple s'esgarre de dalt baix, que la terra tremole i que les roques es clavillen i així ressuscitarem totes les nostres il·lusions, les nostres esperances en la Carrera a Peu, vorem amb renovades idees les nostres participacions en la Volta a la Marina, en el Gran Fons d'Oliva i en totes les carreres d'este estiu i haurem comprés i sentit d'alguna forma el que significa la Setmana Santa per a tanta gent, també per a nosaltres els Corredors.

dimarts, 7 d’abril del 2009

ROTTERDARM, UNA MARATÓ PER A NO OBLIDAR.

Algun de vosaltres recordara quan fa uns dies contàvem la carrera de Riba-roja i vam parlar llavors de Duncan Kibet, sabíem llavors que era un gran corredor però no podíem pensar això del diumenge passat.
Açò és el que va succeir el diumenge en la marató de Rotterdam amb els kenyans Duncan Kibet i James Kwambai. Duncan va arribar només uns passos per davant del segon, darrere d'un estret i inusual esprint, però als dós els van donar la mateixa marca, 2h.04:27. 
Cal recordar que la normativa de la Federació Internacional d'Atletisme suprimix les centèsimes de segon en la marató, encara que s'arriben a prendre en el cronometratge.

El resultat d'esta carrera adquirix un major prestància perquè els dos kenyans van fer la tercera i no la segona com es diu per ahí, millor marca mundial de la història, només superada pel rècord de l'etíop Gebreselassie, en 2h.03:59 i la que va fer el mateix Gebreselassie a Berlín en el 2007 i que és 2:04:26. 


Només tres hòmens havien corregut fins al diumenge per davall de 2h.05, el mencionat Gebreselassie i els kenyans Paul Tergat (2h.04:55) i Sammy Korir (2h.04:56).
Duncan i Kwambai residixen a Itàlia, on s'entrenen junts en el grup de Claudio Berardelli. El primer tenia una millor marca personal de 2h.07:53 i el segon de 2h.05:36 al ser segon en la marató de Berlín en el que Gebreselassie va superar el rècord del món. El favorit era Kwambai, qui tenia deu metres d'avantatge al prendre l'última revolta, però Duncan va donar un brusc aceleró i el va batre sobre la mateixa línia de meta. 
Vos imagineu el que significa despres de 42 quilòmetres un esprint i fer-lo despres de 2 hores i 4 minuts, i es que a tots els que hem corregut una marató ens deuen tremolar les cames només de pensar-ho.
Moltes vegades no valorem el que significa haver corregut a Riba-roja eixe dia o el dia que vam córrer a Almeria junt amb Gebreselassie o el que significa córrer a Granollers junt amb Wanjiru o a Madrid amb Baldini, però és gràcies als organitzadors d'eixes carreres que hem pogut donar-nos compta que eixos grans corredors existixen i que nosaltres hem estat junt amb ells en la mateixa línia d'eixida , en fi, va ser un plaer estar amb ells encara que només van ser uns breus instants.