Hem escrit i parlat moltes vegades de com és de bona la carrera a peu, de com és de saludable eixir a córrer, de com és d'interessant acudir a les carreres i les amistats que fem. I segur que hem aconsellat a molta gent que isca a córrer i al fer-ho és possible que no hàgem pensat que hi ha persones a qui no els agrade córrer.
Per a començar, la major part dels corredors ens concedim quotidianament el dret a no córrer. Encara que afecte nostra reputació moltes vegades triem quedar-nos a casa i no eixir a entrenar i açò ocorre amb molta major freqüència del que ens agradaria confessar. Els nostres períodes d'entrenaments s'alternen moltes vegades amb prolongats descansos i el sol pensar que hem d'eixir a córrer ens produïx els miasmes de la indigestió.
Però hui el més important és una altra cosa.
r
Estem rodejats de quantitat de persones totalment respectables, a vegades titulades, i inclús que es preocupen per la seua salut, però que no corren mai, o ho fan tan poques vegades que mai se'ns ocorreria la idea de regalar-los unes sabatilles. No corren.
Siga perquè no senten la necessitat, siga perquè tenen massa coses que fer a banda de córrer (però això equival al mateix, és que eixe “a banda” les ompli o les obnubila), siga perquè alimenten un altre amor i el viuen d'una manera absolutament exclusiva.
En suma, a eixes persones “no els agrada” córrer. No per això són menys tractables, i inclús són d'un tracte molt agradable.
Són tan humans com nosaltres, absolutament sensibles a les desgràcies del món, preocupades dels Drets Humans i entregats a respectar-los en la seua esfera d'influència personal, el que ja és molt, però he't ací que no corren.
Són molt lliures de no fer-ho.
La idea que la carrera a peu és saludable per a l'home és justa en el seu conjunt, encara que experimente algunes depriments excepcions.
Però evitem acompanyar este teorema amb el corol·lari segons la qual qualsevol individu que no corre deuria ser considerat a priori un ordinari potencial o un inepte contumaç. Perquè, si no, convertirem la carrera a peu en una obligació moral, i açò és el començament d'una escalada que no tardarà a emportar-nos a jutjar, per exemple, que és necessari córrer per a viure millor.
En el fons, volem que les persones comencen a córrer i que participen de la nostra afició i el primer és instruir-los i una de les millors formes és educar i açò consistix, primer a ensenyar-los a córrer i iniciar-los en la carrera a peu, però una part molt important que és la que a vegades oblidem és la de donar-los els mitjans perquè jutgen lliurement si senten o no la necesitat de correr.
En definitiva el DRET A NO CÓRRER.
Tots tenim eixe dret, així que el diumenge de Pasqua teniu tot el dret a no córrer, tot el dret a continuar dormint en eixes hores en què millor s'adorm però penseu que tot dret porta amb si un deure.
El compliment del deure de cada u és exigència del dret de tots. Drets i deures s'integren correlativament en tota activitat social i política de l'home. Si els drets exalten la llibertat individual, els deures expressen la dignitat d'eixa llibertat.
Així que alguns deures tenim els que ens agrada la carrera a peu, un podria ser el de conviure amb els altres corredors de manera que totes i cada una de les nostres inquietuds les puguem transmetre als altres aficionats a córrer.
I el diumenge 12 és una ocasió immillorable, perquè si no com sabrem com afrontarem la Volta a la Marina, i que pensem fer en el Gran Fons d'Oliva, i que pensem de la nostra XXVII Volta a Peu a Pego, i com anem a perdre'ns la crònica de la marató de Paris que segur ens contara Bay i que jo ja se que hi ha història, i La Mitja de Dénia que segur que té coses interessants, i moltes coses mes, en resum tenim els nostres drets i també els nostres deures i el diumenge de Pascua podem triar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada