Estem ja ficats de ple en plena Setmana Santa i potser alguns no recorden el que es representa en estos dies, a molts els pot costar imaginar el que va succeir en el Calvari fa dos mil anys, però nosaltres som corredors i maratonians i tots nosaltres hem tingut els nostres propis Divendres Sant. Certament, el que Jesús va experimentar el Divendres Sant és, com ens sol succeir als maratonians, el que ens dóna dignitat quan provem la sang de la humiliació, de la soledat, de la impotència, del desemparament i de la mort durant els 42195 metres. Què és el que Jesús va experimentar el Divendres Sant?
Curiosament i per rar que parega, els evangelis no centren la seua atenció en el patiment físic de Jesús (que va haver de ser horrorós). El que ells ressalten, en canvi, és el seu patiment emocional i la seua humiliació. Presenten a Jesús com a sol, traït, incapaç d'expressar-se, desvalgut, víctima de zels i d'enveja, moralment aïllat, mofat, incomprés, desposseït i nu per a fer-li sentir torbació i vergonya; i, no obstant, al mig de tot això, el presenten com un home que s'aferra a la cordialitat, a la bondat i al perdó i que al final aconseguix amb la resurrecció el triomf final. A què sap això? Què ens recorda això? Quan hem sentit això? Perquè hem sentit això?.
“Sempre que ens trobem lesionats, fora del cercle de salut i vitalitat, sols i en llit, amb la seguretat que, a pesar de l'amor i del suport de la família i dels amics, al cap i a la fi som únicament nosaltres, per nosaltres mateixos, els que afrontem la discapacitat i desfiguració, el voler córrer i no poder; quan ens trobem així sols al mig de tot això, sols dins del por a no saber quan tornarem a posar-nos una sabatilles, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que ens trobem sols dins del deure de entrenar, forçats per cadenes morals que no podem explicar, subjectats en la nostra llibertat, de forma que se nos veu com massa tímids, massa frígids, amb massa por per a assumir els nostres propis objectius, per a assumir les nostres marques personals; quan la innocència i l'obligació es veuen com una debilitat, quan una determinada circumstància ens roba els nostres somnis i il·lusions i quan el que voldríem per a nosaltres mateixos hem de vore com l'aconseguixen els altres, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que som incompresos i per això ens fan aparéixer com dèbils, roïns, equivocats; quan hem de suportar una incomprensió que ens fa tindre mala cara als ulls dels altres, quan ningú comprén com i perquè estem entrenant, estem experimentant el que Jesús va experimentar el Divendres Sant.
Sempre que experimentem el dolor de no poder-nos expressar adequadament, quan hi ha simfonies en el nostre interior que mai voran la llum del dia perquè no podem expressar-nos, quan sentim el dolor que sorgix de saber que la major part del millor del nostre interior morirà amb nosaltres, no expressat, aparentment desaprofitat o tirat a perdre, estem experimentant el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Quan ens adonem que som objecte d'enveja, animositat a causa de les nostres marques, dels nostres entrenaments i de les nostres carreres; quan s'interpreta com a egoisme el que és virtut en nosaltres, quan ens avergonyixen pel que creiem, quan el que és preciós per a nosaltres es considera ofensiu per a altres, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que ens trobem sols i perduts davant de l'envellir, davant de la pèrdua de la salut, davant de la pèrdua d'atractiu sexual i del nostre lloc i paper anterior en la vida, i davant de la pèrdua del nostre nivell en les carreres, quan veiem que les nostres marques cada vegada es fan mes lentes, estem experimentant la soledat del morir, estem sentint el que Jesús va sentir el Divendres Sant.
Sempre que nos victimizan injustament, quan hem de suportar l'abandó en una marató, quan els nostres entrenaments se nos fan pesats i ens agradaria abandonar-los, estem sentint el que Jesús va sentir en el Calvari, estem provant la foscor del Divendres Sant.
Quan provem tota eixa amargor, no hem de dir més que el que va dir Jesús quan li van arrestar en l'Hort de Getsemaní i el van conduir a la humiliació i a la mort: “Però esta és la vostra hora – el domini de les tenebres!” (Lc 22,53).
Tots sabem el que això significa. Tots nosaltres tenim moments en què sentim que el nostre món es desploma i en els que, com diu el Llibre de les Lamentacions, tot el que podem fer és mossegar la pols i esperar. Esperar… què? Esperar que les tenebres i la mort tinguen la seua hora, esperar (com diu Mateo en el seu relat de la Passió) que la cortina del temple s'esgarre de dalt baix, que la terra tremole, que les roques es clavillen i es partisquen, i que les tombes s'òbriguen… per a mostrar-nos que estan buides, perquè com ja sabeu “LA MARATÓ ÉS L'ART DE SABER ESPERAR”.
I esperarem fins al Domenge de Pasqua, i a les huit del matí en les Pistes, Trencarem el Dia, nosaltres sense bombos ni tambors però amb les sabatilles, sense redoblaments de tambor però amb el colpejament dels nostres talons en l'asfalt, Trencarem l'Alba, aconseguirem que la cortina del temple s'esgarre de dalt baix, que la terra tremole i que les roques es clavillen i així ressuscitarem totes les nostres il·lusions, les nostres esperances en la Carrera a Peu, vorem amb renovades idees les nostres participacions en la Volta a la Marina, en el Gran Fons d'Oliva i en totes les carreres d'este estiu i haurem comprés i sentit d'alguna forma el que significa la Setmana Santa per a tanta gent, també per a nosaltres els Corredors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada