Sa acabat, el “II Open summer circuit
training” de Dorsal 19 com quasi tot en esta vida s'acaba i ho ha fet en “El
camí de Al-Azraq” i amb un esmorzar on hem agraït als organitzadors de cada una
de les etapes el seu esforç perquè tot isquera ben així com als corredors que
han participat en totes les etapes del circuit.
Com ha de succeir en estos casos este final
serà el principi d'una altra aventura dins de Dorsal 19, hem passat un estiu
divertit organitzant i corrent en llocs pels quals no solem entrenar.
Enguany s'ha aconseguit involucrar a molts
corredors en l'elaboració de tot el circuit el que assegura una continuació en
els pròxims anys, si, hem sigut molts els que hem participat en la seua
preparació i posada en marxa però molts més els que han corregut i eixe era
l'objectiu, córrer.
Han sigut tres mesos, vam començar a Orba a
principis de juliol i acabem a finals de setembre, tres mesos on teníem una
cita cada 15 dies amb Dorsal 19 i un circuit diferent cada vegada.
Han sigut també al voltant de cent
quilòmetres els que hem corregut, amb tot el treball de planificació que això
comporta, molts també els controls d'avituallament que hem posat i incomptables
litres d'aigua els repartits i com oblidar-nos dels quilòmetres amb cotxe que
hem hagut de recórrer per a arribar a l'eixida de cada etapa.
No podíem acabar
sense recordar els entrepans i les cerveses que ens hem pres després de cada
etapa i les sucoses conversacions que hem tingut a l'hora dels cafés i és que
ha sigut un bon estiu el que ens ha proposat el “II Open summer circuit training”
de Dorsal 19.
Però tot açò és ja aigua passada, i “aigua
passada no mou molí” així que guardem en la nostra memòria els bons moments que
hem passat este estiu i comencem amb el que ens espera esta tardor.
La primera cosa que tenim per davant és el VI
Trofeu Dorsal 19, que com tots ja deveu saber perquè porta des de febrer
anunciat en el blog, l'anem hi ha celebrar en Mora de Rubielos i corrent el
seua mitja marató el dissabte 24 d'octubre. Encara que és cert que una cita
també molt important serà el diumenge 18 d'octubre on a València molts dels
nostres corredors van hi ha intentar millorar la seua marca en mitja marató.
En fi comencem ja amb el VI Trofeu de Dorsal
19, cal reservar seients per a l'autobús, cadires per al sopar i dorsals per a
la carrera, per la qual cosa qualsevol mitjà serà bo per a comunicar-nos les
reserves.
Els preus són els següents:
Socis: 10€ en els que estarà inclòs,
l'autobús, el sopar i el dorsal per a la carrera.
No socis: 25€ en els que estarà inclòs,
l'autobús i el sopar.
En les pròximes entrades anirem donant més
informació.
Ens toca ja donar els últims tocs al que serà
la ultima etapa del “II Open summer circuit training” de Dorsal 19, pareix que
ho tenim tot controlat i ja només ens queda esperar el pas dels dies per a
reunir-nos el diumenge 27 a
les 06,30 hores en el Bar Caçadors.
Ja sabem on posarem els avituallaments; el la
Font del Pauet i en la unió amb la carretera que unix Tollos amb Beniaya. Els
mateixos llocs d'altres anys.
Ja ens sabem al didet d'on començarem a
córrer i per on; des de l'aparcament del Càmping de la Vall d'Alcala.
Coneixem també on ens dutxarem; en les dutxes
del Càmping la la Vall d'Alcalà.
Estem al corrent d'on esmorzarem; en Vicent
de la Tona, carrer de Sant Josep, 24, Alcalá de la Jovada.
Ho sabem tot, o pensem que ho sabem tot i és
que encara ens queda triar que circuit correrem.
Sempre ha sigut una decisió complicada, el
“Camí d'al-azraq” amb les seues pujades i baixades, amb els seus canvis de
ferm; primer asfalt després pista forestal i per a acabar una altra vegada
asfalt, ens ha portat diverses vegades a equivocar-nos, encara que els 15
quilòmetres és l'opció més curta no esta exempta de complicacions.
La carrera en pujada com tots ja sabem
presenta unes diferències substancials, per exemple el peu troba el sòl abans
que quan correm en el pla el que ens obliga hi ha tindre els músculs més temps
encollits que relaxats i estirats pel que se solen cansar abans i si afegim que
hem d'alçar el nostre pes més alt és clar que necessitarem més força, així que
ens esgotarem més.
Per això cal ser prudents.
No ens precipitem a l'hora de triar el grup,
reflexionem sense presses i sense aclaparaments, observem els que estan en cada
grup i unix-te a quin es trobe més prop de les teues possibilitats.
Controlem per tant el nostre estat d'ànim
abans d'eixir i no ens deixem portar per l'entusiasme del moment.
A estes hores no sabem amb exactitud quants
estarem en Alcalá de la Jovada i no ens importa molt excepte per a dutxar-se o
esmorzar ja que per a córrer cabem tots perquè el “Camí d'Al-Azraq” és prou
ample i llarg pa què puguem arribar a dir que som massa.
I és que, en Dorsal 19 no ens agrada dir que
som massa perquè implicaria dir que alguns corredors “sobren”. Dir que alguns
corredors poden arribar a “sobrar” és una gran injustícia i una gran
discriminació, perquè significa que uns (els que no sobren) són més importants
que altres (els que sí que sobren).
I tots els corredors són importants.
En fi, se'ns acaba el “II Open summer circuit
training” de Dorsal 19, i encara que no ha sigut, i la veritat mai ha volgut
ser, un circuit de carreres com els que tots coneixem i en els que participem, si
que ha volgut ser un xicotet punt d'unió per a tots a què els agrada córrer per
córrer, sense dorsals ni classificacions.
Hem volgut ser dins d'este gran món de les
carreres populars com una xicoteta lluerna.
Este xicotet insecte, com el nostre club, és
insignificant, i no obstant això se la pot veure clarament, destacant-se a la
distància. En realitat, el seu mèrit no és tant la llum que emana del seu
xicotet cos de tant en tant, sinó el d'atrevir-se a brillar a pesar d'estar
envoltada en la foscor de la nit. Així, l'atenció de totes les mirades es
dirigix a ella sense dubtar, perquè enmig de la nit, no hi ha una altra cosa
que atraga la nostra atenció com el seu bella resplendor.
Dorsal 19 realitza i organitza actes que són
insignificants dins d'este gran món de la carrera a peu però si eixa xicoteta
llum que emetem servix perquè algú s'acoste a la carrera a peu ens sentirem
satisfets.
Molt poques vegades els corredors de Dorsal
19 ens parem a pensar en la sort que tenim a poder córrer pels circuits que
tenim a molt pocs minuts de la nostra casa. Una de les missions del “II Open
summer circuit training” és la d'anar recordar-nos-ho cada any.
Com tots els anys les nostres excursions
d'estiu acaben en Alcalá de la Jovada, en un circuit que recorrem des de fa
molts anys i que tots coneixem molt bé però del que cal parlar sempre perquè
ens oblidem molt fàcilment de com pot de complicat ser.
El que també coneixem com el “Camí de Al Azraq”, per recórrer els llocs per on este cabdill musulmà habitava, el podem
realitzar amb tres distàncies; 20, 15 o 13 quilòmetres. Segons siga el nostre
estat de forma i sobretot segons siga el ritme a què podem córrer.
Ara repetiré l'explicació de l'any passat
sobre els dos circuits que segurament realitzarem.
Si observem el mapa del circuit de 20
quilòmetres i sobretot el seu perfil nos en adonarem que el més dur esta al
principi, una vegada passat el segon quilòmetre i sobretot quan abandonem la
carretera d'Ebo i ens encaminem per la pista forestal fins a la pista
d'aterratge, seran cinc quilòmetres de lenta i constant pujada fins al
quilòmetre set tres-cents, a partir d'ací començarem a baixar cap a la font del
Pauet, just en el lloc en què girem a l'esquerra per una pista forestal i quan
el nostre GPS ens marque 8,8
Km.
20 qm.
A
partir d'ací el circuit és el mateix, i encara que lo més dur ja ha passat no
ens devem oblidar d'eixa pujada de 4 quilòmetres que començarem després
d'haver-nos hidratat en la font del Pauet, que curiosament esta al terme
municipal de Tollos. És
on coincidixen els dos circuits i per als que estiguen realitzant el circuit de
15 Km.
el seu GPS els marcara 3,8 Km.,
així que quan arribem a la Font del Pauet uns tindran 10 Km. I els altres 5 Km.
Si
els que han triat el circuit de 15 quilòmetres pensen que no van a haver de
pujar caminen equivocats, perquè van ha haver de pujar des dels 634 metres fins als 799 metres en 3,5
quilòmetres, ja des de la mateixa eixida en el càmping mentres que els altres
tindran dos quilòmetres de calfament i deuran realitzar una pujada des dels 612 metres fins als 818 en
5 quilòmetres, el debat esta servit, Quina pujada és més dura?
Primera part del circuit de 15 qm.. Fins la unio amb al de 20 qm.
Anem hi ha parlar un poc d'este tipus de circuits i de com ens podem
aprofitar d'ells. El circuit del "Camí de Al Azraq" no pot denominar-se de
muntanya sinó més aïna de tossals ja que no sobrepassen els 200 metres de desnivell
i tenen una longitud de diversos quilòmetres.
Este tipus d'entrenament com és de carrera contínua l'haurem d'afrontar
realitzant un esforç controlat i mai massa intens, ja que és un entrenament
aeròbic i la duració del qual potser arribe a les dos hores en alguns casos i
com tindrem també baixades caldrà cuidar-se molt en elles i baixar tranquils
per a no destrossar les nostres cames.
No
necessitarem tindre molta potència ja que la forma de córrer només varia un poc
de la què utilitzem en el pla, per la qual cosa la majoria no necessitara
caminar per a pujar, només en comptats llocs la pendent augmenta però són pocs
els metres, així que amb un poc de resistència que tinguem i un discret to
muscular tindrem suficient.
Barranc del Paet
A
partir de setembre molts dels nostres camins se'n van ha separar, uns buscaran
córrer una bona mitja i altres aniran cap a la marató. L'entusiasme i l'ambient
de festa que se solen crear quan es planegen estes carreres junt amb els
entrenaments que realitzem són contagiosos. L'entusiasme és contagiós.
L'entusiasme, quan és sa, indica que un té dins de si alguna cosa i
l'expressa alegrement. I veure els nostres companys amb tanta il·lusió ens pot
confondre a l'hora de triar el nostre objectiu, per exemple el diumenge en un
moment de goig podem triar el circuit gran quan sabem que seria millor el curt.
Comencem un mes en què haurem de triar, ens espera una emocionant tardor
i un llarg hivern en els quals haurem triat o bé la marató o una mitja marató o
tal vegada no pensem en res en concret.
Però, és interessant triar, és bo prendre una decisió. Que significa
açò? Es pot eixir a córrer o a entrenar tots els dies i no obstant això no
millorar i estar sempre igual.
Cal
tindre un objectiu cap al qual dirigir-se, perquè un pot moure's i no ser un
caminant sinó que es transforma en un corredor errant que pega voltes, que dóna
voltes en el mateix lloc. Un dels al·licients de la carrera a peu és anar
passant metes, és caminar, però cap a algun indret, i este és el nostre
desafiament.
Perfil dels 20 qm,.
És
cert tambe que és molt còmode eixir a córrer sense cap pressió, relaxat i sense
preocupar-se de distàncies ni cronòmetres només córrer i disfrutar de la
sensació de llibertat que ens dóna la carrera a peu.
Encara que cal recordar,
que els barcos estan molt segurs en els ports però no han sigut fabricats per a
romandre en ells, es van fer per a navegar pels mars i patir els durs vents i
les fortes tempestats.
Pot succeir, que posseïm por al fracàs, és veritat que si ens posem
algun objectiu que complir podem fracassar. En la vida, la por d'involucrar-se
massa en les coses ens obliga a deixar sempre oberta una xicoteta via de fuga,
que per si de cas puga sempre obrir-nos noves possibilitats. Però en la carrera
a peu i tal vegada també en la vida no és una bona tàctica.
Jo
em propose córrer la marató, trie eixe objectiu, però deixe oberta la
possibilitat que si no m'agrada o no em trobe còmode em busque una eixida amb
una mitja. Esta precarietat no fa bé, no ens beneficia, perquè ens fa ser
dèbils mentalment i davant del mínim problema abandonarem.
Segurament així serà molt difícil aconseguir els nostres objectius,
sempre ens van a sorgir contrarietats, una xicoteta lesió, una desil·lusió
perquè no podem amb l'entrenament etc.
Hui trie açò, demà trie allò, així com va el vent, així vaig jo; o quan
acaba el meu entusiasme, les meues ganes, inici un altre objectiu… i així
sempre estem donant voltes, com en un laberint. I la carrera a peu no ha de ser
un laberint.
Se'ns va el segon cap de setmana de setembre,
uns dies viscuts intensament i on la carrera a peu a sigut l'eix central de
tots els esdeveniments.
Vam començar el divendres amb test VAMEVAL,
vam seguir el dissabte a les 01:30 amb la gesta esportiva més important del cap
de setmana, continua amb l'entrega de premis del Circuit Arenes d'Alacant, un
poc més tard en la carrera d'Orba molts trofeus per a Dorsal 19, despres sopars
de recuperació a Orba i Murla i vam acabar este diumenge amb un altre trofeu en
Canals, amb un bon entrenament dels maratonians i un bonic assaig del circuit
del “Cami de Al Alzarq”.
Però anem per parts com sol dir-se, el test
VAMEVAL ens ajuda a tots a saber quals van hi ha ser els ritmes a què anem ha
entrenar durant estos dos mesos, va ser una bona festa atlètica que acabe amb
un sopar de “sobaquillo”, com ha de ser.
Després, amb la nit ja avançada Rafa ens
obsequia amb una sèrie de 1000
metres en 3' 2'', tota una classe de com córrer un
quilòmetre en la foscor de la pista d'atletisme. Una exhibició.
El dissabte continua a l'arreplegada del
tercer trofeu de la ctercer trofeu de la classificació absoluta i amb el primer
de la seua categoria de Màxim en el Circuit Arenes d'Alacant, en la platja de
Sant Joan.
Una hora més tard a Orba, en la seua volta a
peu, premis en les seues categories per a Carmen amb el primer, per a Bay amb
el segon i Rafa amb el tercer.
Després dos fins de festa, vam dividir el
club per a poder acudir a tots els sopars que es van celebrar en la contornada,
uns a Murla i altres a Orba.
Quasi sense parar el diumenge al matí una
altra vegada a córrer, els maratonians a realitzar el seu llarg, Rafa a
aconseguir la seua tercera gesta en este cap de setmana, esta vegada en Canals
on va tornar a repetir el tercer lloc d'Orba i els encarregats del “Cami de
l'Alzarq” a Alcala de la Jovada a comprovar com estan les pistes forestals.
Cap de setmana dels què ens agraden en Dorsal
19, amb molt de tot, amb molts quilòmetres correguts i molts sopars disfrutats.
He estat estos dies repassant les etapes del
“II Open summer circuit training” de Dorsal 19 que acaba el pròxim 27 de
setembre amb “El camí de Al Azraq”, i m'ha cridat l'atenció els corredors que
poden realitzar la totalitat del circuit.
Els corredors sabem que per a aconseguir
arribar als nostres objectius hem de ser constants i perseverants. Els que
correm maratons ho sabem molt bé, hem de ser constants en els nostres
entrenaments diaris i perseverants durant uns quants mesos per a mantindre
eixos entrenaments.
Diversos corredors en Dorsal 19 han tingut la
suficient constància per a participar en totes les etapes, i han hagut de ser
perseverants durant tot l'estiu per a arribar a la ultima etapa amb la
possibilitat de poder realitzar complet el “II Open summer circuit training” de
Dorsal 19.
Pot paréixer que no siga un gran mèrit i que
no tinga molta importància, però llavors tampoc ho seria realitzar la Volta a
la Marina, és veritat que en cap lloc es deia que calia completar totes les etapes
ni que era un objectiu que seria recompensat d'alguna manera i ací radica el
mèrit d'eixos corredors. Haver realitzat tot el circuit sense esperar res a
canvi, només pel plaer de participar.
Estic segur que moltes persones entenen la
paraula "mèrit" com "el que servix d'alguna cosa" i és
quasi inevitable que la gent senta que la frase "no té mèrit" equival
a "no importa que ho faces."
Però els corredors sabem distingir molt bé el
que significa la paraula “mèrit” i el “mèrit” que va més enllà de la nostra
“naturalesa”.
Els corredors realitzem molts entrenaments
que requerixen molta voluntat i ens esforcem a tindre una vida saludable per a
aconseguir una marca o acabar una marató i tot eixe esforç té un “mèrit”
natural ja que és propi de la nostra naturalesa, esforçar-nos per a aconseguir
quelcom. I sabem que moltes vegades eixim a córrer i realitzem eixos mateixos
entrenaments i ens esforcem només pel plaer de córrer i este és un “mèrit” que
va més enllà.
Els corredors que poden realitzar complet tot
el “II Open summer circuit training” de Dorsal 19 tenen un “mèrit” un poc per
damunt del natural o normal, els agrada córrer per córrer.
Anem hi ha esperar que acabe el “El camí de
Al Azraq” per a saber els que tenen eixe “mèrit” que esta per damunt del “mèrit
natural” o siga un “mèrit sobrenatural”.
El final de què serà una de les millors
temporades de Dorsal 19 s'acosta, perquè el 24 d'octubre en Mora de Rubielos la
donarem per liquidada encara que abans el 27 de setembre vamos a haver de
liquidar també el “II Open summer circuit training” de Dorsal 19 en Alcala de
la Jovada i com tots sabreu són períodes de premis i reconeixements.
Quan donem un premi i esta bé donat suposa
descobrir un mèrit. Qui rep tal premi, ha aconseguit una meta d'una certa
importància. Els que l'atorguen, s'ajusten a requisits més o menys clars a
l'hora de triar a qui serà premiat per certs mèrits.
La dificultat la trobem quan dirigim la
mirada cap als “jutges” que trien als premiats. Se suposa que són persones
honestes, que saben apreciar els mèrits dels possibles candidats, que busquen
realment exalçar i motivar als guardonats.
Donar un premi en este món de la carrera a
peu pot resultar molt fàcil si mirem els números. Les millors marques o les
pitjors, el primer classificat o l'últim classificat. No obstant donar un premi
que no s'ajuste a les regles de les matemàtiques és una altra història.
Anem hi ha donar en les pròximes dates premis
que dependran molt de les persones que els atorgaran, i no resulta fàcil que el
nostre jurat siga perfecte. Pel que tampoc seran perfectes les premis.
Donar un premi encara que siga simbòlic dins
d'un club motiva i estimula. Dins de Dorsal 19 tenim molts corredors que
sobreïxen per tindre unes característiques pròpies que els fan especials per no
dir diferents, i mereixen ser recolzats amb estos xicotets reconeixements.
Per això, qualsevol esforç per millorar al
jurat que atorga eixos premis sempre és benvingut i contribuïx que els premis
siguen atorgats amb millors criteris i contribuïx d'alguna manera a millorar el
club.
En Dorsal 19 som els que som, i els que
organitzen tots estos esdeveniments són els que són i eixos xicotets detalls
que es donen com a premis van units d'una certa manera a la forma de ser i
veure la carrera a peu dels què formen part podríem dir d'eixe jurat.
El “II Open summer circuit training” no ha
tingut cap tipus de classificacions pel que no podran existir premis als
guanyadors, no ha sigut un circuit on s'intentara conéixer o premiar als
millors sinó que ha sigut una sèrie d'entrenaments on el premi estara en conéixer
i donar a conéixer diferents llocs per on córrer.
La ultima etapa ja esta ací, però és la de la
Vall d'Alcala!, l'etapa reina, l'etapa per a la que hem estat tot l'estiu
augmentant la nostra resistència i poder afrontar eixos 20 quilòmetres de
pujades i baixades per pistes forestals encara que també podem triar entre els
15 o els 13 quilòmetres, hem esperat fins al final per a poder córrer la 6a
etapa, “El camí de Al Azraq”.
Quan entrenem per a alguna carrera o ens
preparem per a qualsevol esdeveniment sempre esperem que les coses ocórreguen
d'una certa manera, que la nostra marca siga la que pensàvem, que les nostres
decisions quallen en resultats bons, que preparen horitzons falaguers.
La incerteça, no obstant això, ens acompanya
contínuament. El futur no existix ni sabem com serà. El temps l'acosta, a poc a
poc o amb un ritme frenètic que no podem controlar. Mentrestant, cada decisió
plasma i orienta noves situacions.
I el futur ha arribat, “El camí de Al Azraq”
ens esta esperant el 27 de setembre d'este 2015 i anem hi ha tornar a les
llistes perquè ens dutxarem en el càmping i per a això cal arreplegar les
fitxes per a les dutxes uns dies abans i reservar l'esmorzar de fi de circuit.
Gran cap de setmana este del 12 i 13 de
setembre del 2015, amb corredors en el 5t cross Entreplayas del Campello, en
Luxent, en Mönchengladbach i com no en la “Reprimala-l'Orxa-Reprimala” d'este
ja quasi finalitzat “II Open summer circuit training” de Dorsal 19.
I, és que els dies i els mesos passen i ja
ens anem acostant a la part final del nostre circuit quasi particular, hi ha un
axioma (un axioma és una proposició tan clara i evident que s'admet sense
necessitat demostració) que diu: “El que somiem sols es queda en un simple
somni, però el que somiem amb altres es pot convertir en realitat”.
I això és per a Dorsal 19 el “II Open summer
circuit training”, un somni que hem convertit en realitat entre tots i que
etapa rere etapa, quilòmetre darrere de quilòmetre ens ha convertit a tots en
companys d'este viatge per tota la contornada de les nostres zones
d'entrenament.
Des que vam començar a Orba vam començar a
ser companys de viatge. Potser només per unes hores, de vegades durant diversos
quilòmetres de cada etapa. Després, cada un ha seguit el seu entrenament fins a
arribar a la següent etapa que ens esperava.
Mentres dura cada etapa, correm junts. Tal
vegada en silenci, per respecte als pensaments de l'altre. Tal vegada en una
conversació intranscendent, parlant del temps, del futbol o de les carreres de
la setmana que ve. Tal vegada, en un diàleg profund, perquè aconseguim
connectar en un interés comú.
L'etapa acaba i tornem a separar-nos. Si
l'etapa ha permés un mati feliç i fecund, ens queda un poc de tristesa i
esperem que arribe la següent etapa desitjosos de seguir el nostre diàleg on el
vam deixar, però el temps passa i ja només ens queda la Vall d'Alcalá.
Este viatge que pareixia tan llarg al
principi de l'estiu per a alguns arriba al final d'una manera inesperada i
se'ns ha fet tan curt que en la tranquil·litat de la
“Reprimala-l'Orxa-Reprimala” ens n'hem adonat que ens falten encara molts
corredors amb què compartir alguns quilòmetres i que acabarem tot el circuit
sense poder, tan sols creuar algunes frases amb diversos d'ells, sort que
encara ens queda la ultima etapa.
Esta quinta etapa a complit amb la seua
missió, era l'etapa de relax, per a la distensió i el descans, l'etapa per a
tornar a comprovar que la carrera a peu sempre ha de ser escola dels millors
valors. Quan corríem per la tranquil·la via verda ens n'hem adonat perquè la
carrera a peu contribuïx a preservar i millorar la salut, perquè proporciona
una serena distensió, una sana ocupació del temps lliure i és una forma
d'alleujar els inconvenients i les dificultats de la vida moderna.
A més d'això, mentres ens acostàvem a l'Orxa
hem sentit un enorme respecte a la naturalesa que ens rodeja, a la bellesa que
podem trobar en qualsevol lloc per recòndit que ens parega, en suma esta etapa
ens a ajudat a sentir plenament la carrera a peu com una diversió sana,
fent-nos oblidar per unes hores la tensió dels durs entrenaments.
Gran etapa, igual per als que han triat
córrer 20 quilòmetres com els que han corregut 13, al final hem arribat tots
junts a l'Orxa i a la Reprimala, hem corregut com sempre en grups però amb uns
ritmes molt més tranquils dels normals, els corredors ràpids més lents i els
tranquils més relaxats perquè l'important hui no era arribar prompte sinó
arribar descansats.
No voldria acabar hui sense felicitar a
Máximo per la seua gran carrera en el Campello, el seu tercer lloc de la
general i el primer lloc en la seua categoria no fa sinó demostrar-nos que
tranquil·la i serenament va complint els seus objectius. Hi ha que procurar
assentar-se més prop d'ell en els esmorzars perquè les seues experiències
valdran la pena.
Encara que crec que no cal, alguna cosa vaig
a haver de dir del circuit de la 5a etapa d'este “II Open summer circuit
training” de Dorsal 19, la “Reprimala-l'Orxa-Reprimala”.
Tot esta ja escrit en
les entrades d'altres anys i poc cal afegir però si no ho fera es podria pensar
que no volem promocionar esta etapa com hem fet amb les altres.
Així que vaig a recordar-vos que arribarem en
automòbil fins a la pedrera que hi ha després de la Reprimla i després de
passar-la agafarem un camí a la dreta que ens abaixara fins a l'antiga via del
tren que construïsc la companyia anglesa “Companyia Alcoi and Gandia Railway
and Harbour Company Limited”, per al transport de carbó des del Grau de Gandia
fins a Alcoi.
Una vegada allí aparcarem on puguem, si som
molts i com hi ha poc espai ens agruparem en la pedrera procurant abaixar la
menor quantitat de cotxes possibles.
Intentarem començar a córrer des d'allí a les
07:30 i la primera cosa que ens trobarem és el primer dels cinc túnels que cal
creuar, per la qual cosa haurem de portar una llanterna o un frontal per a
passar sobretot este primer túnel que té 250 metres de longitud,
abans d'entrar hi ha un camí a la dreta que baixa fins al riu i que podríem
visitar després, perquè allí estan les ruïnes d'una antiga fabrica de llum que
s'anomenava la Fàbrica de la Mare de Déu, allí hi ha una xicoteta ermita que
ens recorda el lloc on va ser trobada la imatge de la patrona de Villalonga, la
Mare de Déu de la Font.
Ens recorda la tradició que el 17 d'agost de 1708,
Senent Pla un carboner de Villalonga va trobar una imatge de la Mare de Déu
surant en el riu.
Però a nosaltres fins i tot ens quedaran
moltes més coses que veure, continuarem corrent al costat del riu on ens anirem
trobant amb diversos assuts que s'utilitzaven per a les fabriques de llum com
la del Racó del Duc que es troba en un dels llocs més bonics i més coneguts per
Dorsal 19, perquè a l'altura del l'Assut de Morú on comença la senda que puja
fins al Cim de la Safor hem posat durant diversos anys un avituallament per a
la Botamarges.
Encara ens queda arribar fins ultima central
elèctrica l'anomenada del Molí de l'Infern i creuar el riu per un pont, i
haurem canviat terme i de província, ens trobarem ja en el terme municipal de
l'Orxa.
Ens quedaran 6 quilòmetres per a arribar fins
a l'Orxa i els continuarem realitzant junt amb el Serpis, prompte ens trobarem
amb les restes d'un deposite d'aigua què utilitzava el tren de vapor i quasi
immediatament ens trobem amb l'assut més gran, que alimentava d'aigua
l'anterior central elèctrica, després de
creuar el quart túnel nos en adonem que el barranc de l'Infern pel qual estem
corrent es comença a obrir i prompte podrem divisar el castell de Perputxent i
a la nostra dreta l'Orxa on acaba la primera part de l'etapa que haurà sigut
tota en lleugera pujada.
Havíem començat a 150 metres sobre el
nivell del mar i en l'estació de l'Orxa estarem a 290, la font on beurem estarà
a 260, com veieu la segona part és tota en una lleugera baixada, i veurem un
paisatge diferent ja que el nostre punt de vista canviara.
Este és un xicotet resum del que serà la
“Reprimala-l'Orxa-Reprimala”, després les sensacions que cada corredor haja
experimentat en cada replec de la 5a etapa d'este “II Open summer circuit
training” de Dorsal 19, quedaran per a cada u, llevat que les vullga compartir
en l'esmorzar que celebrarem en Beniflá.
Els horaris per a esta etapa seran els
següents:
06:30.- Bar la Forana.
06:45.- Eixida cap a la Pedrera de la
Reprimala.
07:15.- Reunió en la Pedrera de la Reprimala
amb els que eixiran des de la platja.
A continuació, baixada fins a la via del tren
per a començar a córrer a les 07:30.
10:15.- Esmorzar en el Bar al de Sempre en
Beniflá.
Ahir vam parlar de lo necessari que es fa per
al corredor el descans, el relaxar-se i recapacitar sobre la seua actitud
davant de la carrera a peu, i en l'ocasió que té per a fer-ho en la 5a etapa
del “II Open summer circuit training” de Dorsal 19, i hui veurem com ens
enfrontem a les nostres realitats.
Cal assimilar tot allò que s'ha aprés, tot
allò que s'ha entrenat, tot allò que s'ha meditat, cal assentar-se i alimentar
el cos després d'haver alimentat la ment, ens hem de recompondre i canviar les
nostres experiències i el millor lloc per a acabar una etapa com la
“Reprimala-l'Orxa-Reprimala” és un bon esmorzar on les nostres sensacions es
puguen enfrontar a les dels nostres companys i per a això ens allunyarem un poc
de l'escenari de les nostres cavil·lacions i ens traslladarem fins a Beniflá.
A vegades és saludable recloure's i
examinar-se. I nosaltres ho farem el diumenge que ve. Després els entrenaments
es veuen d'una altra manera. Fa temps que m'abellia donar-me un bany de
tranquil·litat i és el que anem hi ha intentar en la
“Reprimala-l'Orxa-Reprimala”.
Però les nostres conclusions no s'han de
quedar per a nosaltres, les devem compartir amb els nostres companys perquè es
beneficien i que ens puguem beneficiar també nosaltres de les seues reflexions.
Tots el corredors tenim records, experiències
i reflexions sobre este món de la carrera a peu.
Alguns records ens permeten evocar fets
senzills, alegres, quotidians. Altres ens fan sospirar per la joventut que
s'allunya, per aquelles marques que no aconseguirem i per somnis que mai
realitzarem. Altres provoquen el nostre somriure, davant de fets simpàtics o
davant de triomfs meravellosos. Altres preferiríem no haver de recordar-les, no
haver passat per dies o mesos de lesions, de malaltia, de fracassos.
Tantes experiències estan allí, en el més
íntim de nosaltres. Desitjàrem, a vegades, compartir part d'eixos records,
perquè alguns podrien ajudar als que ens escolten, i segurament també nosaltres
mateixos ens beneficiaríem al compartir fets del passat.
Des de les nostres paraules, hi haurà qui
aprenga quins errors cal evitar, quins objectius cal mantindre, quins
entrenaments val la pena portar fins al final, quines carreres són a les que
val la pena acudir i quals són les que hem d'evitar.
Altres descobriran que la carrera a peu és
igual d'agradable o desagradable per a tots i que qualsevol experiència ja siga
bona o roïna no és única i cada un de nosaltres d'alguna manera l'haurem
experimentat ja.
Però on intercanviem experiències? Quin és el
millor lloc? Quin dia? Per tant davant de tantes preguntes una sola resposta;
en l'esmorzar de la la 5a etapa del “II Open summer circuit training” de Dorsal
19, en Beniflá.
Però a vegades ens movem en un món ofegat per
les presses. No trobem temps per a detindre'ns i mirar com funciona la nostra
passió per la carrera a peu, per a sospesar el bo i plorar el pitjor, per a
admetre que darrere de tants fets estava l'acció contínua i respectuosa dels
nostres companys que saben esperar, ansiosament, les nostres experiències.
Ens pot passar que entre els que ens rodegen,
molts no pareixen tindre temps o interés per la nostra història. Altres ens
escolten potser amb educació o amb paciència, però preferixen dedicar-se als
seus molts assumptes, als seus entrenaments i a les seues carreres.
Però en estos esmorzars de corredors sempre
trobem a algú que ens mira amb afecte, ens escolta amb interés, ens interpel·la
amb un desig sincer no sols d'aprendre alguna cosa (potser molt poc, perquè
moltes vegades hem recorregut històries semblants) sinó per a deixar-nos temps
per a esplaiar, amb paraules sinceres, això que portem en el més íntim de les
nostres experiències.
Es bell trobar a algun corredor disposat a
atendre'ns. Com també és bell aprendre nosaltres mateixos a escoltar a altres,
a dedicar una part del nostre temps per a permetre que eixe corredor que ens
encreuem tots els dies, o el que ens acompanya en algunes carreres, o el que
veiem en les pistes totes les setmanes, ens compartisca un poc dels seus
somnis, les seues opinions, les seues idees més intenses.
Mentres compartim i escoltem, mentres
invertim temps en eixe bell gest d'escoltar i de donar, que millor que estar
també recuperant-nos de la nostra “Reprimala-l'Orxa-Reprimala” amb un suculent
esmorzar.
Ja ho he dit, no cal avisar per a acudir a
córrer perquè tots tenim cabuda en esta etapa només els que es vullguen quedar
o vullguen acudir a conversar sobre les seues experiències o a escoltar les
dels altres ens ho tindran de comunicar pel mitjà que més els agrade i així
podrem disposar de lloc suficient perquè estiguem tots còmodes.
Hem escrit tant sobre les etapes d'este “II
Open summer circuit training” de Dorsal 19 que ja no sabem que dir, hem animat
de tantes formes a participar en les etapes que ara ja no ens queden motius
nous pels que hauríem d'acudir a la 5a etapa.
I és una danya, perquè la majoria de
nosaltres no se sol acostar a córrer per esta via verda si no és en esta
excursió que realitzem una vegada a l'any. Voler ara ressaltar este circuit
sobre els altres és un esforç que pense molt esgotador i que no aconseguiria
convéncer a quasi ningú pel que guardare forces per a la pròxima etapa.
I llavors que diem de la
“Reprimala-l'Orxa-Reprimala”? Res. Anem hi ha dedicar esta etapa a
tranquil·litzar-nos i preparar-nos per a tot el tràfec que se'ns ve damunt en
les pròximes setmanes, anem hi ha relaxar-nos i disfrutar del paisatge d'este
barranc per on s'ha obert pas el Serpis i l'home a obert un camí per a
comunicar-se, anem a oblidar-nos de les presses i de tràfecs.
L'entrenament este estiu ha sigut ardu,
desgastan i també acalorador, el nostre cos no és un camió de càrrega, ni una
maquina que funciona tots els dies sense parar sinó que necessita el seu
descans i un relaxant esplai, necessitem un descans actiu.
Així, aprofitem el cap de setmana del 13 de
setembre per a relaxar sobretot la nostra ment, el nostre estat anímic i
oblidar-nos de córrer corrent.
Pot paréixer estrany però si ja hem notat que
quan eixim a córrer ens oblidem de la majoria dels nostres problemes Per què no
puc oblidar-me de l'estrés de córrer corrent? Ara quan mirem els entrenaments
que ens esperen esta tardor molts de nosaltres comencem a posar-nos nerviosos,
a pensar que se'ns farà dur realitzar els nostres objectius i és hora de
detindre'ns i relaxar-nos.
El corredor i més inclús si és possible el de
Dorsal 19 ha
de sentir de tant en tant l'esperit “Ítaca” eixe recordar que l'important
sempre ha sigut el procés d'arribar, ja siga a meta o hi ha aconseguir la
nostra marca. Anar acumulant entrenaments per a anar-nos-en superant i
acostar-nos als nostres objectius.
La 5a etapa d'este “II Open summer circuit
training” de Dorsal 19 és perfecta per a oblidar-nos del rigor dels
entrenaments i córrer només pel plaer de desplaçar-nos pel Racó del Duc a un
ritme un poc més ràpid que caminar oblidant-nos de tots els tràfecs que ens pot
arribar a produir el córrer per a aconseguir arribar al nostre objectiu.
Córrer en la “Reprimala-l'Orxa-Reprimala” és
una ocasió per a tornar a córrer amb nosaltres mateixos, a córrer dins de
nosaltres mateixos, i l'entorn ens ajudara, es corre dins d'un barranc com en
l'interior d'una església romànica tranquil·la i silenciosa, comencem corrent
per dins d'un túnel, i acompanyats pel murmuri de les aigües del Serpis i és
així corrent lliurement, sense presses és com millor idealitzem la carrera a
peu i podem meditar sobre tots els nostres objectius i mostrar-nos al nostre
verdader corredor.
En fi, una etapa sense llistes, sense presses
i una ocasió per a esbrinar el que som, el que desitgem i estem disposats a
aconseguir com a corredors.
