IN MEMORIAM

dijous, 30 d’agost del 2012

Tot esta ja preparat.

            Tot esta ja preparat per a la vesprada-nit del divendres en les pistes d'atletisme, ara només ens queda esperar i que puguem realitzar un bon test.
Saber compartir entrenaments, fer equip, sentir-se unit a altres corredors, és sempre gratificant, i també d'ordinari un bon acicate per a esforçar-se, per a millorar. 

La presència d'altres ens inspira i estimula a un nivell potser difícilment accessible per a nosaltres anant en solitari. Dels altres corredors aprenem moltes coses que ens enriquixen enormement, i per ajudar-los a vegades ens sorprenem fent coses que potser inclús no faríem ni per nosaltres mateixos.
Els nostres companys d'entrenaments són un element decisiu en la nostra millora personal. És cert que la força per a eixir a entrenar depén en gran part d'un mateix. Però també sabem que els corredors que ens acompanyen en eixos llargs entrenaments poden ajudar-nos molt en eixe camí. La capacitat per a entrenar es veu reforçada quan sabem conviure amb els altres, quan sabem treballar en equip, quan aconseguim estar pròxims a les persones que componen el nostre entorn. 
Quan entrenem dins d'un grup que posseïx confiança i il·lusió en què tots estan ben integrats i que s'aprecien, normalment som capaços d'esforçar-nos més i millor. 
Al final resulta que del que es tracta és de saber integrar-se el millor possible en els ambients de corredors amb els que ens relacionem. 


Donarem algunes dades perquè vos pugueu preparar, si sou de què heu estat entrenant per a la marató de València este estiu deuríeu poder recórrer en set minuts les distàncies següents:
1355 Metres si penses córrer la marató a 6'05''.
1500 Metres si penses córrer la marató a 5'30''.
1610 Metres si penses córrer la marató a 5'15''.
1680 Metres si penses córrer la marató a 5'00''.
1785 Metres si penses córrer la marató a 4'45''.
Més o menys. Sense posar-nos nerviosos.


dissabte, 25 d’agost del 2012

Les nostres il·lusions intactes.


           Hui dissabte, hem tornat a realitzar un altre bon entrenament i esta vegada ham buscat el circuit de la platja pa que fóra completament pla, tot sa desenrotllat segons ho teníem pensat, els ritmes han sigut els adequats així com l'esmorzar a què ens hem hagut de sotmetre per a esbrinar l'estat real del nostre cos. 


L'ambient amb vista a la marató de València és bo i tots tenim les nostres il·lusions intactes. Tenim il·lusió i esperança a poder realitzar un bon marató i posseïm la convicció que podrem rendir segons les nostres possibilitats. No dic que ens creguem ser el que no som, sinó que pesem que podem traure el màxim rendiment al nostre potencial com a corredors.
Tenim en definitiva il·lusió i esperança en la marató de València i açò ens ajudara.
Si el nostre pensament és positiu quan entrenem estem més animosos, més segurs i tenim major energia. Estem convençuts que arribarem més lluny en els entrenaments i per tant posem més interés per a aconseguir-ho. Eixe esforç afegit, produirà, amb tota seguretat, resultats millors.


Però..., podríem preguntar-nos, és que potser no podem fracassar? És que basta estar convençut de poder aconseguir alguna cosa per a aconseguir-la? No és confondre la il·lusió amb la realitat?
És evident que fracassarem moltes vegades, com tot el món. En el camí de la millora de les nostres marques i de la conquista de les nostres metes si algú pensa que estem davant d'un avanç lineal i sense cap entropessades, sap molt poc de la carrera a peu. Però no totes les  entropessades ténen per què ser negatives: cabria citar ací això que qui entropessa i no cau, avança dos passos.
Nosaltres estem en el bon camí amb molt d'entusiasme i ganes. 
Imaginem ara a altres corredors (o a nosaltres mateixos però amb una actitud diferent).


Imaginem que estem convençuts que no servim per a córrer una marató. Amb eixa expectativa de fracàs, quina proporció dels nostres recursos personals serem capaços de mobilitzar?
Pareix obvi que la major part del nostre potencial quedarà inactiu. Ja ens haurem dit a nosaltres mateixos que no podem, que no se'ns dóna bé això de córrer tants quilòmetres, que mai podrem ser un maratonià.
Quan un corredor esta convençut que fracassarà, quins motius té per a entrenar amb un esforç intens i constant? Comença amb unes conviccions que insistixen en el que no pot fer, i eixes conviccions reforcen actituds de passivitat, de titubeig, de falta de fermesa. Mobilitzarà una part molt xicoteta del el seu potencial físic quan ix a entrenar. Què resultats es derivaran de tot açò? Amb tota seguretat seran uns resultats mediocres, en el millor dels casos. I eixos resultats mediocres molt possiblement reforçaran el seu convenciment negatiu inicial, la mala valoració que eixe corredor fa de si mateix, que va estar en l'origen del problema: no servisc per a córrer una marató, i açò no canviarà.

És este un exemple clàssic d'espiral descendent, de cercle viciós d'equivocada valoració d'un mateix. Quan es cau en eixa dinàmica, el fracàs crida al fracàs. A més, amb el pas del temps, al ser major el temps que han estat privats de l'experiència d'obtindre bons resultats, augmenta cada vegada més el seu convenciment que són incapaços d'aconseguir-los. Açò els porta a fer poc o res per descobrir i potenciar els seus propis recursos. Més aïna, solen tendir a buscar la manera de quedar-se tal com estan fent el mínim esforç possible.
Però nosaltres ens trobem en la dinàmica oposada al cercle viciós del que parlàvem abans. En el nostre cas, l'avanç crida a l'avanç (igual que abans el fracàs cridava al fracàs). Quan hi ha confiança i hi ha il·lusió, cada pas avant genera més fe i més esperança, i ens anima a avançar a un pas encara més decidit.
El divendres que ve amb el nostre test de 7 minuts tots estarem més convençuts de les nostres possibilitats.

VOLTA A PEU ALMOINES.

divendres, 24 d’agost del 2012

“Açò també passarà”


Com en aquell vell conte, també els corredors deuríem portar un xicotet paper guardat en la cartera amb una frase de només tres paraules, per a traure'l i llegir-lo només quan el necessitàrem de veritat, quan tot funcione o molt bé o molt malament.
Però saludem davant de començar a tot el món de la carrera a peu.
Quan entrenem i no ens isquen com volguérem ni les sèries ni els ritmes, o les marques no són les que esperàvem, quan les lesions no ens abandonen i no podem entrenar com volguérem, quan estiguem a punt d'abandonar en una carrera o pensem que la marató és impossible, quan estiguem apunt de rendir-nos és hora de traure el paper i llegir el misteriós missatge.
Té només tres paraules: “Açò també passarà”.


Hem de comprendre que tot passa i que com diem moltes vegades “no hi ha mal que cent anys dure”, segur que d'ací a uns anys els problemes que ens estan obligant a no veure clar si correrem la marató de València i ens estan fent dubtar de les nostres facultats com a  corredors seran només una anècdota dins del 2012.
Però eixe paperet l'haurem de portar també el dia de la marató de València quan estiguem contents de la nostra gesta i ens alegrem de la nostra marca personal, llavors serà també el moment de traure el paperet i llegir eixes tres paraules “Açò també passarà”.
Hem de ser conscients que tot passa, que cap èxit o fracàs són permanents. Com el dia i la nit, hi ha moments d'alegria i moments de tristesa, i cal acceptar-los com a part de la dualitat de la naturalesa, perquè pertanyen a la mateixa essència de les coses.

Esta espècie de relat ens hi ha d'invitar a pensar que ens succeïsca el que ens succeïsca en este camí cap a la marató de València, ja en eixos moments d'abatiment o d'exaltació pels quals tots passem, a vegades amb molt poca diferència de temps. Y cuant, el bo o el pitjor pareix ocupar per complet el nostre cap. Y la memòria ressalte els fracassos o els èxits, segons el cas, i podem sentir-nos cridats alternativament al desastre o a la glòria. I cuant  probablement ens falte objectivitat en ambdós casos. Entonces, este missatge de "açò també passarà" és una crida i una invitació a pensar amb equanimitat, a alçar la mirada més enllà de l'èxit o el fracàs en esta marató de València d'este 2012, per a pensar en la llarga trajectòria com a corredors que encara ens queda.
Demostrarem intel·ligència quan sabem aprendre dels fracassos i no ens envanim estúpidament amb els triomfs. Per això s'ha dit que un home intel·ligent es recupera de seguida d'un fracàs, però un home mediocre mai es recupera d'un triomf.


Així que tranquils, comencem ara amb l'entrenament i tot el pitjor o el bo serà passatger i hi ha moltes més experiències encara per disfrutar.
De moment ahir dijous també ens en vam anar de carrera esta vegada a Almoines, i encara que en mitat de la setmana i sense ser festa, els que van poder assistir van disfrutar d'una calorosa carrera, com ho són totes les de l'estiu, i que va servir per a anar completant l'entrenament d'esta setmana que acabara el dissabte amb el llarg de 23 km. que realitzarem des del Chiringuito que hi ha en la doble revolta d'entrada a Santa Anna a les 07,15 per a així poder esmorzar després.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Ja no podem tirar balons fora.


             Hem arribat al punt decisiu, no podem esperar més per a prendre la nostra decisió de córrer la Marató, ni podem endossar-se-la a un altre. No podem passar-ho a una altra persona. No podem tirar balons fora. Hem de posar un límit a eixa tendència natural que moltes vegades sentim i que ens espenta a llevar-nos del mig, o a allargar inútilment els debats, o a prolongar el recompte d'avantatges i inconvenients d'una opció o de l'altra quan, en el fons, sabem que el problema principal és que ens fa por afrontar la realitat i assumir les conseqüències d'una resolució difícil.  Ja ha arribat el dia de prendre decisions i, amb elles, córrer el risc d'encertar o d'equivocar-se.
Però saludem primer a tots els que s'estan preparant per a marató si o marató no.


Mentrestant anem acudint a carreres, este cap de setmana a sigut, com molts, molt prolífic ja que ens hem desplaçat a la Pobla del Duc el divendres i el dissabte a Set Aigües i a Piles.
El camí cap a la Marató és ardu. Demana dedicació, constància i disciplina. Però comporta, a més, una sèrie de renúncies a algunes costums a què estem acostumats: ens lleva una part de les nostres relacions socials, les relacions familiars patixen alguns canvis, renunciem a xicotets vicis per a aconseguir una vida més saludable, etc.


La Marató, i per tant l'entrenament que requerix, es desenrotlla en un àmbit divers, i conseqüentment, per motivacions diverses, per costums que res tenen a veure amb les que estem portant. Tots els canvis, inclús els més anhelats, porten amb si una certa melancolia.
Dimecres passat vam realitzar un entrenament llarg, com tots sabeu ens en vam anar a Murla i vam començar el que podríem denominar un treball en equip; una marató “rajola a rajola”. La tasca d'entrenar una marató, com ja segurament hem escoltat o llegit moltes vegades, pot comparar-se amb la construcció d'un edifici. Prenent per descomptat el material (és a dir el corredor) la primera cosa que hi haurà que pregun­tarse al plantejar esta obra és qui pot i ha d'alçar-la, i per a això realitzarem divendres que ve 31 d'agost el  nostre test dels 7 minuts i després mentres sopem decidirem que posem damunt dels fonaments que hem construït este estiu.


Si hem corregut els nostres 7 minuts i ja sabem qual és la distància i hem observat la lista ja coneixerem el nostre VO2max, ara només haurem de realitzar unes senzilles operacions i tindrem aproximadament el nostre umbral anaeròbic.
Al llindar anaeròbic el podríem cridar també potència aeròbica ja que és la intensitat a la qual els nostres músculs comencen a acumular acide làctic i ens mostra qual és la nostra línia de separació entre el mecanisme anaeròbic i l'aeròbic, podríem dir que és la “cilindrada del nostre motor aeròbic” i per tant representa el principi per a saber qual és el nostre estat de forma actual.
Generalment s'usen els test de laboratori i moltes vegades el test de Conconi però nosaltres enguany provarem el test de 7 minuts per a identificar a partir del VO2max el nostre llindar anaeròbic.

Ja sabem la distància que hem recorregut i mirant el esquema sabem el VO2max i com resulta que les estadístiques ens diuen que el llindar anaeròbic esta al voltant del 5% menys del VO2max ja sabrem el nostre llindar. Però vegem un poc els càlculs que realitzarem, si tenim la distància que hem recorregut en el nostre test és molt fàcil esbrinar a quina velocitat mitjana hem estat corrent així que li restem el 5% i ja tenim qual és la velocitat a partir de la qual creuarem eixe llindar i llavors amb una altra operació matemàtica esbrinem el temps per quilòmetre i ja tindrem la dada principal per a preparar el nostre entrenament.

És cert que hi ha diferència entre els test de laboratori i el de Conconi i el nostre però sol variar al voltant d'uns cent metres en la nostra velocitat així que arredonirem per dalt per a assegurar que no ens passem, ja se que una variació de 100 m. en la velocitat durant tota una marató pot representar algun minut però som populars i si volem ser més exactes haurem de recórrer a un entrenador personal.
Ja se, que molts de vosaltres esteu pensant que ací tara alguna cosa perquè tots sabem que hi ha corredors que són molt ràpids en distàncies curtes i recorreran molta distància en el nostre test i els més maratonians correran menys metres, però és ací on ens haurem d'assentar en una taula amb la calculadora i una fresca cervesa i realitzar algunes operacions. 


Succeïx que hi ha corredors que són, podríem dir, en estes dates més anaeròbics i altres que són aeròbics i per a esbrinar-ho haurem de confrontar la velocitat del test de 7 minuts amb la velocitat de l'ultime 10 deu mil, per això la necessitat que teníem per trobar un bon deu mil a l'hora d'ara, així que utilitzarem la marca del Grau de Gandia, dividirem les dos velocitats i si el resultat és inferior a 0'95 els nostres músculs estaran més anaeròbics i si és superior estarem més aeròbics.


I en termes pràctics açò que significa? Per tant que el corredor més anaeròbic haurà de realitzar en l'entrenament més carrera contínua a ritmes ràpids, sèries llargues i carreres en progressió mentres que l'aeròbic haurà de tindre les sèries més curtes, ràpides i amb poca recuperació.
Què tenim llavors? Un ritme per quilòmetre que serà el punt del qual es tragueren tots els ritmes d'entrenament. Un exemple, resulta que els corredors de marató amb un nivell mitjà corren la marató amb un ritme que se situa entre el 85% i el 90% del seu llindar anaeròbic així que nosaltres tindrem el nostre ritme de marató en el 85% de la nostra velocitat del llindar anaeròbic.
Molts estareu pensant que no pot ser tan fàcil, i tindreu raó ja que tindrem algunes fallades des del principi, una deles més importants serà que els nostres plans d'entrenament al ser molts, es basaran en un corredor del tipus neutre és a dir ni anaeròbic ni aeròbic pel que succeirà que tindrem corredors que realitzaran una marca en marató inferior a les seues possibilitats reals a pesar que intentarem formar, el divendres 31 d'agost, tres grups d'entrenaments, no seran plans individualitzats si no que intentarem que cada un es trobe en el grup més pròxim a les seues possibilitats.

Com veieu se'ns presenten tres mesos de fortes emocions que començaren el divendres 31, aixina que 12 setmanes d'entrenaments per a disfrutar no sols en 18 de novembre a València o tres setmanes més tard a Castelló sinó a divertir-se durant tot l'entrenament, ja que açò és com les Olimpíades i els Jocs Olímpics, ens preparem durant 6 mesos per a estar només un matí corrent.

LA POBLA DEL DUC.

0:31:51         PASCUAL PASCUAL, LAURA.
0:31:53        BOIX FERRI, JOSE.
0:32:32       CAMPS SENDRA, DAVID.


dimarts, 14 d’agost del 2012

Molta calor i humitat.


             A pesar de la calor i la humitat de què hem disfrutat este cap de setmana tots hem entrenat, uns acudint a alguna carrera i altres realitzant el seu entrenament.
Però saludem primer a tots aquells que es van arriscar a córrer.
La sensació tèrmica que hem patit este cap de setmana a sigut molt alta ja que el nostre cos a hagut de suportar a més de les elevades temperatures una alta humitat relativa, ja que l'evaporació de la suor és el principal mitjà per a dissipar la calor corporal i, la humitat ambiental alta dificulta esta evaporació,  pel que es té sensació de més calor.

La sensació tèrmica que hem patit a estat per damunt dels 45 graus ja que el dissabte a la vesprada un lleuger plovisqueig ens acompanya en molts moments de la carrera a Villanueva de Castellón.
Però ho vam resoldre ben, ja que vam abaixar el ritme, vam beure tota l'aigua que vam poder i ens vam tirar damunt tota la que ens sobrava de les botelletes i a pesar de tot va ser dur.
Esperem que les temperatures abaixen un poc encara que demà correrem a Murla i allí fa un poc més de fresc però el que em preocupa és la realització del nostre test de 7 minuts que es pot complicar si contínua la calor i la humitat.
Per a molts de nosaltres, realitzar un test representa un examen de la nostra forma física pel que estem convençuts que el deurem realitzar quan estem en un bon estat de forma. Però en realitat els test els deuríem realitzar durant tot l'any, perquè a més de saber el nostre estat de forma sabrem algunes dades que ens poden ser útils per a establir els ritmes d'entrenaments i comprovar la nostra progressió.

Classes de test hi ha molts i cada entrenador utilitza el que creu més convenient segons les seues necessitats i del material que tinga a la seua disposició.
Nosaltres utilitzarem un test dels anomenats de camp, que és molt pràctic i simple: el test dels 7 minuts.
Amb esta prova intentarem esbrinar el valor del màxim consum d'oxigene (VO2max) de cada u.
Ara toca un poc de rotllo, esta dada indica la quantitat màxima d'oxigene que el nostre organisme és capaç d'utilitzar. El normal seria que es calculara en un laboratori per mitjà d'unes proves que analitza l'aire de la nostra respiració però nosaltres no podem acudir a fer-nos estes proves i provarem amb este test de camp. Esta clar que l'obtindrem per via indirecta però és molt més pràctic i barat.
És molt simple el nostre test, es tracta de córrer la major distància possible en 7 minuts.
I perquè en 7 minuts?

En els test que es realitzen en un laboratori o analitzant l'acide làctic de la sang se n'han adonat que els valors més alts de VO2max en els corredors esta al voltant o són un poc superiors a 83 ml/kg/min o siga mil·lilitres per quilo de pes per minut. Resulta que els corredors que tenen un valor més alt sol correspondre als especialistes de 3000 metres i com resulta que el rècord de 3000 metres esta sobre els 7' 20'' es pensa que amb 7' un corredor popular pot arribar al seu valor màxim. El test de 3000 m. com solem tardar més de 3' de diferència ja ens entren en funcionament uns mecanismes fisiològics diferents.
En este test l'esforç deu ser màxim, així que en la practica és millor córrer els set minuts concentrats en el nostre esforç i no controlant els nostres companys.
Com l'esforç deu ser màxim haurem de començar-lo després d'haver-hi realitzat un bon calfament i és interessant realitzar algunes acceleracions moments abans per a poder estimular al nostre cor paquè els nostres músculs tinguen una bona quantitat de sang a l'hora de començar.
Un ultime i important consell per a realitzar millor el nostre test, no hem d'eixir “disparats” perquè ens carregarem ràpidament d'acide làctic i haurem de baixar el nostre ritme en la part final i llavors el valor real de la VO2max no serà el que necessitem.

Bo per tant, ja hem realitzat el test i ja sabem qual és la distància que hem sigut capaços de recórrer així que la traslladarem a la nostra taula i obtindrem el valor teòric del nostre VO2max.
I perquè ens va a servir este numere? per a no fer-nos pesats i avorrits ho contarem en la pròxima entrada.

Villanova de Castello.
Sala Ferrer Carmen.        35:22.
Sala Gonzalez Vicent.   42:07.  
Oltra Bañuls Joan.           42:19.
Folques Lorente Maximo.   43:21.

Barx.
ALBERTO JOSE PONS SORIANO.                   0:42:21
ENRIQUE LLAMBIES SENDRA.                        0:43:40
JOAN CARLES CAMBRILS.                               0:43:57
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA.                  0:48:21

diumenge, 12 d’agost del 2012

Ni tot el que és or lluïx ni tots els que vaguen estan perduts.


"No sempre brilla l'or ni tot el que camina errant va perdut."
Amb esta frase del “Senyor dels anells” vull començar este últim cap de setmana dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Kenya es marxa de Londres sense cap medalla d'or en fons i és una danya o tal vegada una injustícia, però estem en uns Jocs Olímpics i ací tots vénen molt aguerrits.


El divendres en els 5 km. femenins una altra vegada Etiòpia amb una gran corredora que ja guanya l'or a Atenes 2004 i que des de llavors sempre a estat a l'ombra de Dibaba, però esta vegada Meseret Defar a sigut millor i repetix or. La història es repetix Meseret Defar es va penjar l'or a Atenes 2004 i Tirunesh Dibaba el bronze, algo que van repetir a Londres 2012. 


El dissabte en el 5 mil masculí Mo Farah a entrat en la història, en una carrera lenta, incomprensiblement lenta ja que les dos semifinals van ser molt més ràpides i ha tornat a deixar els africans sense l'or. 

Amb la seua victòria, Farah és el sèptim atleta que dobla or en 5.000 i 10.000 en uns Jocs. L'últim va ser Kenenisa Bekele, a Pequín. Abans Hannes Kolehmainen (1912), Emil Zatopek (1952), Vladimir Kuts (1956), Lasse Viren (1972 i 1976) i Miruts Yfter (1980).



I per fi hui la Marató, hem hagut d'esperar tots els Jocs Olímpics per a veure els hòmens córrer la Marató, i no han defraudat, molt tàctica, pense que hem tingut massa carreres tàctiques i cal aprendre d'elles. 

Hui hem comprovat com es pot rebentar una marató des del quilòmetre 10 al 30 perquè ho han realitzat en menys d'una hora i els kenyans ho han fet perfecte perquè van cremar els etíops però se'ls queda un ugandés i llavors desgraciadament els kenyans en compte de continuar espentant i quedar-se sols decidixen abaixar el ritme des del quilòmetre 30 al 35 -15' 45''- i li donen la vida i la medalla d'or a Stephen Kiprotich que adonant-se que li estan preparant un esprint en la part final decidix atacar i arribar en solitari a la meta. Recordar només que els kenyans Wilson Kiprotich i Abel Kirui tenen marques de 2 hores i quatre minuts.

No volia oblidar-me de l'ambient que hi havia en les carreres i agrair als londinencs el suport que han mostrat a tots els esports però sobretot a l'atletisme, sempre aplaudint i omplint tots els llocs on es podia disfrutar d'este bonic esport.


Esta vegada de totes les carreres de fons que hem vist em quede amb el deu mil femení i la marató femenina, per les seues marques i per la seua execució.
I sobretot amb Mo Farah autentique rei del fons en estos Jocs Olímpics 2012.
Donem-li la denominació que vullguem però als millors corredors de fons del món, és una danya que nos es porten cap or i és que no tot el que és or lluïx, i a Londres 2012 a sigut així, estic segur que si rasquem un poc les seues medalles comprovarem que són d'or amb una lleugera capa de plata i bronze per damunt.

divendres, 10 d’agost del 2012

27 de gener de 2012


Si hi ha un dia clau per a entendre la Marató Olímpica del diumenge és el 27 de gener del 2012.
Kenya i Etiòpia reprendran el diumenge una intensa però amistosa rivalitat en la marató masculina dels Jocs Olímpics de Londres.
El 15 d'agost, en la Murla-Petracos-Murla, molts seran els temes de les conversacions o dels diàlegs que tindrem mentres estiguem corrent, però la marató olímpica i el test de 7 minuts segur que estaran.


Només hauran passat 3 dies des de la celebració de la marató olímpica i la incògnita que ara tenim respecte al resultat ja estarà solucionat. Ja sabrem si els kenyans s'han imposat als etíops o si ja tenien raó els que van dir dies abans de la marató de Londres – Que mentres els kenyans estaven competint els etíops ja estaven entrenat la marató olímpica-.
A hores d'ara si que pareix que tenen raó perquè Kenya ha arribat amb les millors marques però l'or l'esta portant Etiòpia, excepte en els 10 Km. masculins encara que van entrar davant dels kenyans.
En les maratons de primavera els kenyans van arrasar i tots pareix que ens hem oblidat dels etíops que no porten a cap corredor amb un palmares important, en canvi els kenyans tenen un currículum impressionant i s'han deixat a Makau, rècord del món, a casa.
Però no podem pensar que Etiòpia regalarà les medalles i és que si recordem el 27 de gener d'enguany, se celebra a Dubai una marató, és de moment la marató més ràpida de la història, i en ella els etíops van realitzar les seues marques i se van anar a entrenar, al gener. Els kenyans es van esperar a abril per a realitzar les seues marques, amb la qual cosa porten tres mesos menys d'entrenaments.


Si mirem la classificació de la marató de Dubai no coneixerem a cap etíop però si mirem les seues marques veurem que són rivals amb els que cal comptar, Gebrselassie pot dormir tranquil.
El diumenge ens espera una bonica batalla entre famosos corredors de marató i uns humils corredors etíops que ténen per davant una gran carrera atlètica, serà impressionant. I ho comentarem el dimecres 15 en la Murla-Petracos-Murla.
Un altre tema que tampoc faltara serà el test dels 7 minuts que realitzarem el divendres 24 d'agost en les pistes d'atletisme i que ens ha de servir per a donar el tret d'eixida per a la Marató de València, però ja l'explicarem més avant.
En un entrenament com el del dia 15 parlarem de moltes coses però sobretot de córrer.

dijous, 9 d’agost del 2012

15 d'agost tots a Murla.


              Murla està situada en la vall de Pop, en el sector oriental de la serra de la Solana. Ja se que quasi tots sabem on es troba i que el territori és muntanyós amb algunes muntanyes notables com el Seguili, el Castellet i els contraforts del Penyal de Laguar.
Però el que pocs saben és que el dia 15 d'agost Dorsal 19 unirà Murla amb el santuari del Pla de Petracos, situat en terme municipal de Castell de Castells i que constituïx un dels més destacats exemples en tota Europa d'Art Macroesquemàtic i està declarat com Bé d'Interés Cultural i Patrimoni de la Humanitat. Ho farem corrent i acabarem dutxant-nos i esmorzant en el Trinquet de Murla.


Però saludem primer a tots els que s'uniran a l'excursió.
Esta activitat entra dins de les que estem realitzant tots els mesos amb la intenció de disfrutar un poc més de la carrera a peu tots junts. Com sempre formarem grups en què els ritmes de carrera i la distància seran diferents amb la intenció que tots puguem participar.
El punt de trobada serà el mateix que en anteriors ocasions el Bar Caçadors i l'hora també serà molt enjorn, per a desesperació dels dormilecs, les 06:15 a fi de poder-nos prendre un café.
Els que estan en la platja poden triar, ja que, un altre punt de trobada serà el Trinquet de Murla a les 07:00.


Correrem per la carretera que unix Murla amb Castell de Castells i que creua Benigembla. És una carretera nova, ampla, amb molt vorera d'emergència i sobretot tranquil·la, molt tranquil·la.
Tindrem sempre fins a arribar a Petracos una lleugera pujada, que com esperem tots, es convertirà en una lleugera baixada al tornar a Murla.
El paisatge ja el coneixem, correrem pel centre d'un abrupta vall rodejada de pins i muntanyes i amb el riu Xaló al nostre costat que encara que sec per estar a l'agost ens deixa l'empremta del pas de l'aigua.

Paisatge i dia per a disfrutar corrent que no espatlarem, espere, amb ritmes de carrera molt exigents encara que l'ultim quilòmetre, en lleugera baixada, des de Murla fins al Trinquet sempre ha sigut escenari de forts esprints.
En fi, tot el que ho desitge ja ho sap el dia 15 d'agost ens veiem.

dimarts, 7 d’agost del 2012

Cap de setmana olimpic.

Alguna cosa pareix que s'esta movent en les carreres de fons, alguna cosa esta canviant o en alguna cosa s'estan equivocant. Tres carreres de fons portem ja en els Jocs Olímpics i només el 10000 m. femení va ser d'un complet domini africà.
Però saludem abans a tots els que han disfrutat d'estes carreres.
I és que fóra d'Àfrica també es corre encara que no es realitzen marques impressionants i si els corredors més ràpids pel motiu que siga comencen a utilitzar tàctiques conservadores es poden portar algun sobresalt.
Durant el passat cap de setmana vam poder presenciar la final dels 10 Km. masculina, la marató femenina i vam acudir a córrer a Novelda i a Ador, com podeu comprovar un cap de setmana complet.

Si recordem la final de 10 Km. masculina nos en adonarem que si la carrera és molt tàctica i no es baixa d'un minut i cinc segons per volta durant quasi tota la carrera els corredors africans perden moltes de les seues opcions. És veritat que entre els 10 primers només dos no són africans, però estos dos els van aigualir la festa.
Mohamet Farah i Galen Rupp ens van donar la sorpresa a l'aconseguir la medalla d'or i plata en una carrera on els sis primers llocs deurien haver-hi sigut africans i açò ens ensenya que entrenant ens podem acostar als kenyans i etíops. Ara bé, les casualitats en atletisme molt poques vegades existixen i que Farah i Rupp entrenen junts en Oregon amb el maratonià Alberto Salazar no pot ser una casualitat i haurem d'estar atents als seus sistemes d'entrenaments per a veure si tenen algo nou que ensenyar-nos.


Cal recordar que és la final més lenta des de Barcelona 92, ja se que corredors que puguen fer 53'' 48c en l'ultime quatre-cents hi ha molt pocs, però s'ha de pensar que si la carrera és lenta i és una final directa, sense sèries de classificació, i a més et trobes en uns Jocs Olímpics eixos pocs corredors estaran darrere de tu i potser tambe davant.


El diumenge vam disfrutar de la Marató femenina amb rècord olímpic inclòs, una carrera molt interessant en la que Etiòpia tornava a imposar-se a Kenya en una carrera una altra vegada molt tàctica que quasi els costa un disgust a les corredores africanes.
Hi ha mil maneres de córrer una marató i molts tenim la idea que és millor córrer la segona part de la carrera més ràpida que la primera però realitzar rècord olímpic amb 02:23:07 i córrer la segona mitja marató tres minuts mes ràpida és senzillament extraordinari i només a l'abast de molt poques corredores.


Però tot el que té d'extraordinari ho té de temerari, perquè se sol dir que un minut més ràpida la segona mitja quan realitzarem marca és el limite ja que si el sobrepassem correrem el risc de patir una "pajara", a causa de l'esforç tan gran que hem de realitzar en la part final.
Per a la mi, Kenya i Etiòpia es van equivocar en la tàctica, si es pot dir fallar el guanyar i realitzar rècord olímpic, però és que si recordem la carrera; la mitja marató la pasa en primer lloc la italiana Valeria Straneo acompanyada per moltes corredores en 01:13:10 i la segona mitja la realitza l'etíop Tiki Gelana en uns sorprenents 01:09:57 per a acabar en 02:23:07, senzillament magistral, però, sempre hi ha un però, van cremar amb la seua tàctica a la mitat de les seues corredores.


Totes les corredores etíops i kenyanes tenien unes marques al voltant de 02:20 i algunes per davall així que amb un pas de 01:12:00 per la primera mitja haguera sigut suficient per a arribar les sis tranquil·les a la part final però el seu ritme de 3' 29'' en la primera mitja va permetre que moltes altres corredores estigueren prop d'elles, com la russa, i a més va aconseguir que elles corregueren un risc tan gran en la segona mitja que només tres d'elles van arribar entre la 15 primeres.


Un exemple de com m'agrada tàcticament córrer una marató el podem veure en la italiana Straneo.
En fi una gran marató la de les dones en què russa Tatyana Pedrova li va posar una emoció afegida a l'aconseguir la medalla de bronze inquietant les africanes ressaltar també que realitza de pas la seua marca personal.

Una curiositat, l'etíop Tiki Galana va començar a córrer les seues primeres mitges maratons a Espanya on guanya en 2006 primer la Mitja de Tarrasa després la Mitja de Mataró i la Sant Silvestre de Barcelona.
Ressaltar també la bona carrera que realitza l'espanyola Alessandra Aguilar que va finalitzar en el lloc 26 per davall de les dos hores i mitja, no molt lluny de la seua millor marca personal.
En fi, un bon cap de setmana de carreres que vam completar nosaltres acudint a Novelda i Ador i així no sols vam veure córrer si no que també vam ser participants.

NOVELDA.
Sala Ferrer, Carmen.                       0.47.49
Sala Gonzalez, Vicent.                    0.57.08
Sendra Franqueza, Pascual.           1.03.40
ADOR.
Joan Oltra Bañuls.            0:35:34
Maximo Folques Lorente. 0:36:17

dissabte, 4 d’agost del 2012

Els Jocs Olímpics, l'altre atletisme.


Ja esta, l'atletisme dels Jocs Olímpics a començat, i el principi no a pogut ser millor.
En este divendres on hem estat en les carreres de Castello de Rugat i en la platja de Tavernes hem assistit al que serà una història d'amor entre un país que ama l'atletisme i uns atletes que saben que es troben en el lloc perfecte per a practicar el seu esport.
Però saludem primer tots els enamorats de l'atletisme.


Ahir Londres va besar a l'atletisme, que els anglesos estan enamorats de l'atletisme no és una notícia perquè tots ja coneixem com el viuen i com el senten, però que 80.000 aficionats abarroten l'estadi per a presenciar la sessió matinal del primer dia d'atletisme. Mai en la història, ni en Jocs ni en Mundials, tanta gent havia acudit a una modesta sessió inaugural. Va ser impressionant.
Com ho va ser la primera gran carrera, els 10000 metres femenins, ja ho vam dir, les millors corredores, en el millor escenari possible hui en dia per a córrer.
Tots vau poder veure la carrera, i Tirunesh Dibaba va revalidar el seu títol de campiona olímpica en 10.000 metres aconseguit a Pequín amb uns últims 1.000 metres fabulosos, majestuosos, estratosfèrics (2:45).


No contaré la carrera, la podeu veure una altra vegada en la WEB de RTVE, només vull ressaltar tres aspectes que em van commoure; el public, la carrera en equip i l'estat de forma de les corredores.
El suport del public durant els 10000 metres va ser fabulós, només pensar el que es deu sentir a l'estar corrent durant 10 km. Sentint a 80.000 aficionats a l'atletisme cridant i aplaudint sense parar em posa els pèls de punta, nosaltres tan acostumats a córrer per carrers i camins solitaris segur que milloraríem les nostres marques o reventariem. I és que l'ambient va ser majestuós amb el suport d'una megafonia que amb una percussió marcava el ritme de les corredores i dels espectadors, perfecte.
Moltes vegades es diu que l'atletisme és un esport individual i potser serà veritat però hi ha països que no ho senten així, i ho vam poder comprovar durant la carrera i sobretot després.
Vam veure com Japó eixi a córrer en equip i marcá el seu ritme de carrera des del principi, com després l'equip de Kenya va voler ralentitzar la carrera, com l'equip d'Etiòpia li ho impedia i en la part final l'equip de Kenya ja no volia que la carrera es parara.


Va ser una carrera d'equips. Si recordem la volta d'honor no la va donar Dibaba amb la bandera d'Etiòpia, si no que va ser tot l'equip d'Etiòpia, les tres corredores les que van donar la volta d'honor, és veritat que només una guanya, però per als etíops el seu equip guanya els 10.000 metres dels Jocs Olímpics de Londres 2012. És difícil des d'ací valorar i comprendre eixe sentiment d'equip en un esport tan individualista però l'atletisme en molts països s'entén de manera diferent, recorde quan Sebastián Coe sent ja campió olímpic mai deixa de pertànyer al club d'atletisme del seu poble i un simple campionat provincial es transformava en un esdeveniment perquè et podies enfrontar a tot un campió olímpic, els anglesos mai hagueren comprés que abandonara el seu primer club per molt xicotet que este fóra.



Els Jocs Olímpics són únics i especials, ho són perquè la majoria dels atletes ho senten així, si mirem la classificació de la carrera veurem unes lletres al costat de la marca: PB marca personal, SB millor marca de la temporada i NR rècord nacional. Doncs bé, de les 14 primeres corredores 13 van realitzar la millor carrera de l'any o de la seua vida el dia que l'havien de realitzar, ni abans ni després, ahir, només l'etíop Oljira no va realitzar la seua millor marca però la seua missió era rebentar la carrera. Si observem les marces de les japoneses comprendrem el perquè del seu principi de carrera, no volien guanyar perquè sabien que no podia ser però si volien realitzar les seues millors marques i sabien que eixe era el millor escenari, ni campionat nacional, ni campionat de clubs i és que si vas a uns Jocs Olímpics és allí on has de córrer. Que danya no poder veure tres espanyoles intentar rècord d'Espanya o intentar no guanyar si no aconseguir marca personal, nosaltres els populars comprenem el que és una marca personal i com ens agrada aconseguir-la en una gran carrera.
En fi, és una altra forma d'entendre l'atletisme.
Esta nit els hòmens.


Platja de Tavernes.
CARMEN SALA FERRER.              0:30:33
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA. 0:42:01

XVII VOLTA A PEU DE CASTELLÓ DE RUGAT
PASCUAL PASCUAL, LAURA.
CAMPS SENDRA, DAVID.
SERVER MILLET, JUAN