Les nostres il·lusions intactes.

           Hui dissabte, hem tornat a realitzar un altre bon entrenament i esta vegada ham buscat el circuit de la platja pa que fóra completament pla, tot sa desenrotllat segons ho teníem pensat, els ritmes han sigut els adequats així com l'esmorzar a què ens hem hagut de sotmetre per a esbrinar l'estat real del nostre cos. 

L'ambient amb vista a la marató de València és bo i tots tenim les nostres il·lusions intactes. Tenim il·lusió i esperança a poder realitzar un bon marató i posseïm la convicció que podrem rendir segons les nostres possibilitats. No dic que ens creguem ser el que no som, sinó que pesem que podem traure el màxim rendiment al nostre potencial com a corredors.

Tenim en definitiva il·lusió i esperança en la marató de València i açò ens ajudara.

Si el nostre pensament és positiu quan entrenem estem més animosos, més segurs i tenim major energia. Estem convençuts que arribarem més lluny en els entrenaments i per tant posem més interés per a aconseguir-ho. Eixe esforç afegit, produirà, amb tota seguretat, resultats millors.

Però..., podríem preguntar-nos, és que potser no podem fracassar? És que basta estar convençut de poder aconseguir alguna cosa per a aconseguir-la? No és confondre la il·lusió amb la realitat?

És evident que fracassarem moltes vegades, com tot el món. En el camí de la millora de les nostres marques i de la conquista de les nostres metes si algú pensa que estem davant d'un avanç lineal i sense cap entropessades, sap molt poc de la carrera a peu. Però no totes les  entropessades ténen per què ser negatives: cabria citar ací això que qui entropessa i no cau, avança dos passos.

Nosaltres estem en el bon camí amb molt d'entusiasme i ganes. 

Imaginem ara a altres corredors (o a nosaltres mateixos però amb una actitud diferent).

Imaginem que estem convençuts que no servim per a córrer una marató. Amb eixa expectativa de fracàs, quina proporció dels nostres recursos personals serem capaços de mobilitzar?

Pareix obvi que la major part del nostre potencial quedarà inactiu. Ja ens haurem dit a nosaltres mateixos que no podem, que no se'ns dóna bé això de córrer tants quilòmetres, que mai podrem ser un maratonià.

Quan un corredor esta convençut que fracassarà, quins motius té per a entrenar amb un esforç intens i constant? Comença amb unes conviccions que insistixen en el que no pot fer, i eixes conviccions reforcen actituds de passivitat, de titubeig, de falta de fermesa. Mobilitzarà una part molt xicoteta del el seu potencial físic quan ix a entrenar. Què resultats es derivaran de tot açò? Amb tota seguretat seran uns resultats mediocres, en el millor dels casos. I eixos resultats mediocres molt possiblement reforçaran el seu convenciment negatiu inicial, la mala valoració que eixe corredor fa de si mateix, que va estar en l'origen del problema: no servisc per a córrer una marató, i açò no canviarà.

És este un exemple clàssic d'espiral descendent, de cercle viciós d'equivocada valoració d'un mateix. Quan es cau en eixa dinàmica, el fracàs crida al fracàs. A més, amb el pas del temps, al ser major el temps que han estat privats de l'experiència d'obtindre bons resultats, augmenta cada vegada més el seu convenciment que són incapaços d'aconseguir-los. Açò els porta a fer poc o res per descobrir i potenciar els seus propis recursos. Més aïna, solen tendir a buscar la manera de quedar-se tal com estan fent el mínim esforç possible.

Però nosaltres ens trobem en la dinàmica oposada al cercle viciós del que parlàvem abans. En el nostre cas, l'avanç crida a l'avanç (igual que abans el fracàs cridava al fracàs). Quan hi ha confiança i hi ha il·lusió, cada pas avant genera més fe i més esperança, i ens anima a avançar a un pas encara més decidit.

El divendres que ve amb el nostre test de 7 minuts tots estarem més convençuts de les nostres possibilitats.

VOLTA A PEU ALMOINES.