IN MEMORIAM

dilluns, 27 d’abril del 2020

Jo córrec a casa.


El dissabte 2 de maig deuria celebrarse la XXVIII Volta a Peu a Pego, i per causa del covid19 ha tingut de ser suspesa i es va a substituir per una carrera virtual des de casa “Jo còrrec a casa”, un acte solidari a fi de recaptar fons per a la Residència San Joan de Déu de Pego. 


En la vida d'un corredor que està tancat a casa, hi ha molts problemes i un d'ells és saber si tot el que està fent per a mantindre viva la seua afició a la carrera a peu li va a servir només a ell; esbrinar si corre per a si mateix o si, en canvi, pot servir-li de quelcom a algú; descobrir si el seu entrenament és un benefici personal o més aïna pot ser un servici a quelcom diferent d'ell i més gran que el seu objectiu; investigar si s'està dedicant a llepar la seua pròpia i personalíssima felicitat o si, al contrari, la seua felicitat la posa al servici d'una tasca més alta que valora més important que ell; en una paraula: saber si la seua afició a la carrera a peu només és un benefici per a ell o pot ser-ho per a algú més.
El corredor, quasi tot corredor, corre per a si mateix. Tot gira, segons el seu instint, cap a la consecució del seu objectiu, cap a la seua marca, tot se subordina a ell. Però el seu esperit, en estos dies, lentament, comença a descobrir que hi ha quelcom per damunt i fora, quelcom que li afecta també ell. Què fer llavors: continuar com estava o més aïna tendir cap a tot això que està descobrint i eixamplar el seu objectiu, fent-se amb això més gran? Encasellar-se en la seua meta, encadenar-se o, al contrari, anar deixant de costat la seua marca per a col·locar en el seu lloc un altre objecte per damunt o més enllà d'ell? Obrir-nos a l'exterior o ens tanquem en el nostre egoisme? 


Esta és la gran aposta en què Dorsal 19 es juga la Volta a Peu a Pego i el seu tancament en esta quarantena. Una opció, no fer res, conduïx a l'abandó, a l'aflicció, a la desesperació. Una altra, col·laborar en quelcom, conduïx a la solidaritat; la solidaritat, a la fecunditat; la fecunditat, a l'alegria.
Per això, el primer gran descobriment és el de que córrer és concorrer, concorrer no és semicorrer, sinó multicorrer; no resta, suma. Concorrer és cooperar en quelcom, amb quelcom. Jo pense a vegades que si se'ns concedira per una casualitat descobrir el que en la nostra afició a la carrera a peu és realment el nostre i el que devem als altres, ens impressionaria comprovar què curtes van ser les nostres conquistes personals. Què seria jo ara sense tot el que vaig rebre de prestat dels altres? Quants trossos de les alegries que m'ha donat la carrera a peu dec als grans corredors que m'han enlluernat amb les seues gestes, als que m'han aconsellat i ensenyat, als meus companys d'entrenament i de competició, a tants com m'han volgut i ajudat? Em quedaria despullat si, de sobte, em llevaren tots eixos préstecs.
I quant m'ha donat també el poc que jo doní? La felicitat que hem sentit quan hem ajudat a algun corredor a aconseguir la seua marca o el seu objectiu, és l'única cosa que estem segurs de posseir quan ho hem regalat.
I és que la carrera a peu és com la vida. Viure és fer viure. Cal crear altres felicitats per a ser feliç. Cal regalar molt per a estar ple.
Ben sovint, la nostra afició per la carrera a peu es disfressa de passió. Açò succeïx quan «usem» la carrera a peu per al nostre personal delectació. Quan creiem ser feliços, però atrapem als altres. Quan volem els nostres èxits «per a» ser admirats. Quan convertim la carrera a peu o la nostra afició en un espill on ens veiem a nosaltres mateixos multiplicats.
Ens veiem constantment temptats a convertir als altres en ressonadors o amplificadors dels nostres èxits. Volem veure en els altres l'aprovació de les nostres gestes, que estiguen en els seus pensaments, en la seua aprovació; llavors ens pareix que ja no abracem la miserable imatge de la nostra limitació individual, sinó una silueta desmesuradament engrandida, ampliada a les dimensions d'una família, d'un país o inclús d'un món.
Cada vegada que la carrera a peu és reduïda a la condició d'espill on m'agrade mirar-me, es convertix en instrument, en objecte brut, del que em servisc per a engrandir-me a mi mateix. 


El verdader significat de córrer, en canvi, hauria de ser el que ens trau de nosaltres mateixos, el que ens llança cap a fora i ens enriquix, no pel que ens tornen els altres, sinó perquè el simple acte d'eixir de nosaltres és enriquidor.
El “Jo còrrec a casa” que ha llançat Dorsal 19 per al 2 de maig és una forma que la carrera a peu done la mà, donar la mà per a ajudar a qui ho puga necessitar en estos dies tan tristos de reclusió en les nostres cases, una manera d'oblidar-nos del benefici personal que ens dóna la carrera a peu i compartir-ho amb els altres, este acte no és un afegit, com si es diguera: m'agrada córrer, i, a més, com estic avorrit, done, regale una part del plaer que em sobra.
Al contrari, no sols és que -com deia Camus- deuria «fer vergonya ser feliços nosaltres sols»; és que sols podem tindre plaer, però no felicitat.
El més important per a un corredor, per a una persona en estos dies, i sempre, està fora de nosaltres: dalt, baix, a dreta i esquerra, en quant ens rodeja. Per això. Este acte solidari no es la guinda amb què ens adornem com corredors ni com club. És la farina amb què fabriquem la tortada perquè siga verdadera.
“Jo còrrec a casa” és un acte de caritat amb la Residència San Joan de Déu de Pego. El Diccionari de la Llengua Espanyola definix així la paraula caritat: “1. f. Actitud solidària amb el patiment alié. 2. f. Almoina que es dóna o auxili que es presta als necessitats”.
Per això és bo que si realment ho sentim participem.