La por a la marató no és covardia.

Només dos dies ens separen ja de la marató de València, i és ara quan comencem a sentir la por del que ens puga succeir durant eixos llargs 42195 metres, el nostre temor comença a créixer i comencem a sentir com el nostre estomac ens transmet el nerviosisme de la incertesa.

Abans que res cal aclarir que per al maratonià esta por té un valor positiu. És bàsicament l'anunci d'un perill i per tant és una manera perquè posem en practica tot el que hem aprés sobre com córrer la marató. Esta por dels dies anteriors té la seua arrel en a l'amor a la carrera a peu: perquè m'agrada córrer no vull equivocar-me en esta carrera i responc amb una atenció màxima i el desplegament de totes les meues forces per a fer bé el que m'agrada fer, córrer. La por abans de la marató, per tant, és bona i complix una bona funció.

La por de la nit abans de la carrera és un bon recurs preparatori per a fer les coses bé i per això la nostra atenció no s'ha de dirigir cap al fet de que tenim por sinó cap a allò que sabem que hem de fer bé. Si la por acaparara la nostra atenció ens paralitzaria, que és el que succeïx en els moments de por extrema, a la què anomenem pànic.

Molts dorsaleros estem començant a tindre por, por de no estar ben descansats, por de no estar ben alimentats, por de no encertar amb la tàctica adequada, tenim moltes pors. Però són pors certes i comprensibles que sabem que ens poden afectar, pors que en contra del que en un principi poguera paréixer no denoten covardia; perquè, per a tindre estes pors fa falta moltíssim valor, el valor de córrer una marató. 

La por de la marató, en efecte, és una expressió de la intel·ligència, una forma de lucidesa que ens confronta amb el que els covards i els inconscients no desitgen ni tan sols concebre. El temor que sentim davant de l'arribada del diumenge és també una forma del dubte que denota una consciència escrupolosa, capaç de plantejar-se dilemes que altres corredors refusen formular-se, capaç d'anticipar l'error que altres només detecten quan ja s'ha perpetrat irreparablement.

Esta por no és propi de covards, sinó de corredors valerosos que coneixen el valor d'enfrontar-se als 42195 metres.

Ara, esperar, ho he dit infinitat de vegades; “La marató és l'art de saber esperar”, és la paciència en la seua màxima expressió, ja que hem de ser pacients en els entrenaments i saber controlar els nostres ritmes, hem de tindre tranquil·litat els dies anteriors i oblidar-nos de la “por escènica” i ser molt pacients el gran dia.

La Marató es corre tranquil perquè el nostre ritme ens va hi ha ser tan familiar que només ens deurem preocupar de mantindre'l i disfrutar del pas dels quilòmetres admirant un circuit per on només es podrà córrer eixe dia, i esperar.

Esperar i continuar esperant fins a eixe moment tan personal que ja vegem els 42195 metres fets i llavors i només llavors anar fins on les nostres cames ens porten i quan estiguem en la meta la nostra espera haurà acabat i no serà en el clamor dels espectadors ni en l'aplaudiment dels què ens rodegen ni en les felicitacions dels nostres amics i familiars, sinó dins de nosaltres mateixos on estarà la nostra victòria i la nostra màxima satisfacció, i totes les nostres expressions i manifestacions de felicitat ens eixiran disparades com un moll al què haurem anat comprimint entrenament després d'entrenament durant estos mesos.

La paraula èxit en la marató.

Tots nosaltres ja sabem el que hem de fer en esta setmana que desembocara en la marató, ho hem parlat i preparat moltes vegades, tots d'alguna manera busquem completar els 42195 metres segons el que tenim pensat, tots busquem un èxit personal al creuar la meta.

Per al corredor de marató la paraula èxit té una màgica ressonància, pràcticament quasi tots anhelem el que esta paraula representa. Però si analitzem un poc al maratonià veurem que hi ha un èxit material que és el que ens pot indicar el nostre cronometre i un èxit espiritual que és el que ens dóna la bolla de triomfadors. L'èxit cronomètric no és el verdader triomf d'un maratonià, l'important no és guanyar-li al cronometre ja que este té un limit, mentres que la satisfacció personal de córrer una vegada més una marató no ho té.

La satisfacció personal del maratonià, roman sempre oculta, en la profunda intimitat i ell mateix no vol que mai es trenque eixa intima relació que manté amb els 42195 metres. Mala cosa és que el maratonià gallege de ser-ho, perquè podem estar segurs, de que en eixe corredor que fa gala de ser-ho, lo mític de la marató li és desconegut, entre altres raons perquè no té un element indispensable per a ser un autentique maratonià, la humilitat. Es podria aplicar ací eixe vell refrany espanyol que diu: “Dis-me de què presumixes i et diré de què manques”.

Encara que no hem d'oblidar mai quan ens enfrontem amb la marató, una altra de les frases mítiques en la marató i per a la vida, la que deia el conegut estadista i historiador britànic Winston Churchill: “L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.

Cap corredor de marató pot dir que no fracassa mai, o que fracassa poques vegades. El fracàs és quelcom que va lligat a la limitació de la nostra condició física, i lo normal és que tots els corredors ho constaten ben sovint. Per això, els que poden dir que triomfen en la marató no és perquè no fracassen mai sinó és perquè han aprés a superar eixos xicotets i constants fracassos que van sorgint, entrenament rere entrenament i carrera rere carrera, es vullga o no. Els que, al contrari fracassen, són aquells que de cada xicotet fracàs en compte de traure experiència, es van afonant cada vegada un poc més.

El maratonià ho sap, triomfar en la marató és aprendre a fracassar. Estic segur que els que tindran èxit el diumenge, este els vindrà d'haver sabut afrontar els inevitables problemes que els van a eixir durant la carrera. D'esta més que curiosa paradoxa dependrà molt l'encert en la marató. Cada xicotet problema que ens anem trobant durant els 42195 metres porta amb si la llavor d'una infinitat de capacitats que hem anat aprenent en els entrenaments, sobre les quals fonamentarem el nostre èxit.

Tots eixos xicotets problemes juguen, en certa manera, a favor del maratonià. Eixos xicotets inconvenients fan que siguem conscients de la nostra limitació i, al temps, ens brindarà l'oportunitat de superar-nos, de donar el millor de nosaltres mateixos. És així, el diumenge no tot serà perfecte, però veurem com hem anat adquirint la intel·ligència per a anar solucionant cada un d'eixos problemes, seria una completa ingenuïtat pensar que tot sera perfecte, qui pense així caurà al primer inconvenient.

Per això, el maratonià en els entrenaments ha d'educar el seu caràcter per a no caure en cap espècie de neurosi perfeccionista. Perquè errors els cometem tots. La diferència és que uns trauen d'ells ensenyança per a la pròxima carrera i humilitat, mentres que altres només obtenen pessimisme. L'èxit, ho torne a repetir, està en la capacitat de superar els entropessons amb esportivitat.

Em dóna pena veure a bons maratonians vindre's baix i abandonar al primer imprevist i maleïxen contra la marató per considerar-la inhumana, i s'afonen miserablement, quan el major dels fracassos sol ser deixar de córrer una marató per por de fracassar.

Marato de Valencia, “Què ningú dorma eixa nit, a l'an demà "GUANYARÉ”

Un any més ja tenim ací la marató, i, per als no maratonians és un moment difícil de comprendre perquè no es tenen les idees molt clares del que açò significa, i per a intentar explicar el qué significa, esta setmana tornaré a contar un esdeveniment que esta dins de la mítica de la marató.

Més d'una hora després de l'arribada a la meta del corredor etíop Mame Wolde, que havia sigut el guanyador de la Marató dels desé novens jocs olímpics que van tindre lloc en Ciutat de Mèxic del 12 al 27 d'octubre de 1968; quan ja molts dels espectadors començaven a retirar-se, perquè l'espectacle de l'arribada dels corredors suposadament ja s'havia acabat, va entrar a l'estadi l'últim corredor, John Akhwari, que havia vingut des de la república de Tanzània; mes que amb un pas de derrota, caminava lent, però amb l'actitud d'estar jugant-se la seua pròpia història i la del seu poble.

John venia coixejant, el seu rostre mostrava unes carasses de dolor, el dolor que li produïa cada pas que donava per la pista atlètica; a pesar que portava embenada unes dels seus genolls, se li notava la sang escampada per la tela; el public que romania en l'estadi es va posar de peu i va animar a l'atleta durant els últims moments mes dramàtics d'esta marató; llavors, un gran crit de victòria, tal vegada major que el que li van propiciar al primer que va arribar a la meta, es va escoltar en eixe estadi quan el maratonià va sobrepassar forçosament la línia d'arribada.

Mes tard quan els periodistes li van preguntar de perquè no s'havia retirat de la carrera, el corredor per Tanzània va contestar: “El meu país no em va enviar a 7.000 milles perquè començara una carrera, m'envia a 7.000 milles pa què l'acabara”.

Som molts els dorsaleros que ens enfrontarem el diumenge que ve amb la marató i no ens presentarem en la linea d’eixida per a començar els 42195 metres sinó que ens posarem el dorsal per a recórrer cada un dels 42195 metres, perquè el dorsalero sap que la seua missió és acabar el que va començar l'estiu passat i només podrà cridar; Està acabat!, quan creue la meta.

En Dorsal 19 sabem el que significa patir molts d'eixos 42195 metres, sabem el que significa començar una marató i sabem que una marató no comença quan estem en la linea d'eixida sinó el dia, uns mesos arrere, quant vam decidir començar a preparar la marató, i som conscients que eixe dia no conclourà fins que parem el nostre crono després d'haver passat per l'arc de meta.

Eixe crit que tot maratonià llança al acabar la dura carrera, eixa agònica exclamació, amb la que per un costat dóna el comunicat de victòria i al mateix temps anuncia que ha arribat a la meta que s'havia proposat; significa que completa o dóna per finalitzada una part de la seua vida com a corredor i que tindrà conseqüències en el seu present i en el seu futur, ja no serà mai el mateix corredor, i ho sap.

Eixe crit de victòria no té res a veure amb el resultat cronomètric de la carrera, és una altra cosa, és el d'un físicament dèbil i espiritualment victoriós lluitador, que ha complit, que ha hagut de sortejar molts obstacles durant mesos, i que a passat per moments en què li era molt difícil entrenar, en que les lesions no li deixaven córrer, i no obstant això no va caure en la temptació de deixar de córrer ni d'arribar a la meta. 

El dorsalero té plena consciència que no va a València a començar esta marató, sap que acabarà el que va començar, que quan li pengen la medalla; això, no és el fi, que el fi es troba en la linea d'eixida de la pròxima marató quan li pose data, i llavors començarà novament.

Amics i col·legues del món de l'esport, anem a València no a començar una carrera, anem a acabar-la. Siguem victoriosos.

I com he dit tantes vegades; “Què ningú dorma eixa nit, demà GUANYARÉ”