Marato de Valencia, “Què ningú dorma eixa nit, a l'an demà "GUANYARÉ”

Un any més ja tenim ací la marató, i, per als no maratonians és un moment difícil de comprendre perquè no es tenen les idees molt clares del que açò significa, i per a intentar explicar el qué significa, esta setmana tornaré a contar un esdeveniment que esta dins de la mítica de la marató.

Més d'una hora després de l'arribada a la meta del corredor etíop Mame Wolde, que havia sigut el guanyador de la Marató dels desé novens jocs olímpics que van tindre lloc en Ciutat de Mèxic del 12 al 27 d'octubre de 1968; quan ja molts dels espectadors començaven a retirar-se, perquè l'espectacle de l'arribada dels corredors suposadament ja s'havia acabat, va entrar a l'estadi l'últim corredor, John Akhwari, que havia vingut des de la república de Tanzània; mes que amb un pas de derrota, caminava lent, però amb l'actitud d'estar jugant-se la seua pròpia història i la del seu poble.

John venia coixejant, el seu rostre mostrava unes carasses de dolor, el dolor que li produïa cada pas que donava per la pista atlètica; a pesar que portava embenada unes dels seus genolls, se li notava la sang escampada per la tela; el public que romania en l'estadi es va posar de peu i va animar a l'atleta durant els últims moments mes dramàtics d'esta marató; llavors, un gran crit de victòria, tal vegada major que el que li van propiciar al primer que va arribar a la meta, es va escoltar en eixe estadi quan el maratonià va sobrepassar forçosament la línia d'arribada.

Mes tard quan els periodistes li van preguntar de perquè no s'havia retirat de la carrera, el corredor per Tanzània va contestar: “El meu país no em va enviar a 7.000 milles perquè començara una carrera, m'envia a 7.000 milles pa què l'acabara”.

Som molts els dorsaleros que ens enfrontarem el diumenge que ve amb la marató i no ens presentarem en la linea d’eixida per a començar els 42195 metres sinó que ens posarem el dorsal per a recórrer cada un dels 42195 metres, perquè el dorsalero sap que la seua missió és acabar el que va començar l'estiu passat i només podrà cridar; Està acabat!, quan creue la meta.

En Dorsal 19 sabem el que significa patir molts d'eixos 42195 metres, sabem el que significa començar una marató i sabem que una marató no comença quan estem en la linea d'eixida sinó el dia, uns mesos arrere, quant vam decidir començar a preparar la marató, i som conscients que eixe dia no conclourà fins que parem el nostre crono després d'haver passat per l'arc de meta.

Eixe crit que tot maratonià llança al acabar la dura carrera, eixa agònica exclamació, amb la que per un costat dóna el comunicat de victòria i al mateix temps anuncia que ha arribat a la meta que s'havia proposat; significa que completa o dóna per finalitzada una part de la seua vida com a corredor i que tindrà conseqüències en el seu present i en el seu futur, ja no serà mai el mateix corredor, i ho sap.

Eixe crit de victòria no té res a veure amb el resultat cronomètric de la carrera, és una altra cosa, és el d'un físicament dèbil i espiritualment victoriós lluitador, que ha complit, que ha hagut de sortejar molts obstacles durant mesos, i que a passat per moments en què li era molt difícil entrenar, en que les lesions no li deixaven córrer, i no obstant això no va caure en la temptació de deixar de córrer ni d'arribar a la meta. 

El dorsalero té plena consciència que no va a València a començar esta marató, sap que acabarà el que va començar, que quan li pengen la medalla; això, no és el fi, que el fi es troba en la linea d'eixida de la pròxima marató quan li pose data, i llavors començarà novament.

Amics i col·legues del món de l'esport, anem a València no a començar una carrera, anem a acabar-la. Siguem victoriosos.

I com he dit tantes vegades; “Què ningú dorma eixa nit, demà GUANYARÉ”