IN MEMORIAM

divendres, 30 de novembre del 2018

La por a la marató no és covardia.


Només dos dies ens separen ja de la marató de València, i és ara quan comencem a sentir la por del que ens puga succeir durant eixos llargs 42195 metres, el nostre temor comença a créixer i comencem a sentir com el nostre estomac ens transmet el nerviosisme de la incertesa.


Abans que res cal aclarir que per al maratonià esta por té un valor positiu. És bàsicament l'anunci d'un perill i per tant és una manera perquè posem en practica tot el que hem aprés sobre com córrer la marató. Esta por dels dies anteriors té la seua arrel en a l'amor a la carrera a peu: perquè m'agrada córrer no vull equivocar-me en esta carrera i responc amb una atenció màxima i el desplegament de totes les meues forces per a fer bé el que m'agrada fer, córrer. La por abans de la marató, per tant, és bona i complix una bona funció.
La por de la nit abans de la carrera és un bon recurs preparatori per a fer les coses bé i per això la nostra atenció no s'ha de dirigir cap al fet de que tenim por sinó cap a allò que sabem que hem de fer bé. Si la por acaparara la nostra atenció ens paralitzaria, que és el que succeïx en els moments de por extrema, a la què anomenem pànic.
Molts dorsaleros estem començant a tindre por, por de no estar ben descansats, por de no estar ben alimentats, por de no encertar amb la tàctica adequada, tenim moltes pors. Però són pors certes i comprensibles que sabem que ens poden afectar, pors que en contra del que en un principi poguera paréixer no denoten covardia; perquè, per a tindre estes pors fa falta moltíssim valor, el valor de córrer una marató. 


La por de la marató, en efecte, és una expressió de la intel·ligència, una forma de lucidesa que ens confronta amb el que els covards i els inconscients no desitgen ni tan sols concebre. El temor que sentim davant de l'arribada del diumenge és també una forma del dubte que denota una consciència escrupolosa, capaç de plantejar-se dilemes que altres corredors refusen formular-se, capaç d'anticipar l'error que altres només detecten quan ja s'ha perpetrat irreparablement.
Esta por no és propi de covards, sinó de corredors valerosos que coneixen el valor d'enfrontar-se als 42195 metres.
Ara, esperar, ho he dit infinitat de vegades; “La marató és l'art de saber esperar”, és la paciència en la seua màxima expressió, ja que hem de ser pacients en els entrenaments i saber controlar els nostres ritmes, hem de tindre tranquil·litat els dies anteriors i oblidar-nos de la “por escènica” i ser molt pacients el gran dia.
La Marató es corre tranquil perquè el nostre ritme ens va hi ha ser tan familiar que només ens deurem preocupar de mantindre'l i disfrutar del pas dels quilòmetres admirant un circuit per on només es podrà córrer eixe dia, i esperar.


Esperar i continuar esperant fins a eixe moment tan personal que ja vegem els 42195 metres fets i llavors i només llavors anar fins on les nostres cames ens porten i quan estiguem en la meta la nostra espera haurà acabat i no serà en el clamor dels espectadors ni en l'aplaudiment dels què ens rodegen ni en les felicitacions dels nostres amics i familiars, sinó dins de nosaltres mateixos on estarà la nostra victòria i la nostra màxima satisfacció, i totes les nostres expressions i manifestacions de felicitat ens eixiran disparades com un moll al què haurem anat comprimint entrenament després d'entrenament durant estos mesos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada