Tenim il·lusió, avant!

Dorsal 19 esta il·lusionat, es pot observar quan es parla de la carrera a peu amb algun dels seus corredors. Estem il·lusionats amb l'organització de la II Mitja Marató, il·lusionats amb els entrenaments que realitzem, se'ns veu il·lusionats en els esmorzars i sopars que realitzem i en estos dies estem molt il·lusionats amb la Marató de València i La Mitja Marató de Benidorm.

Però saludem primer a tots il·lusionats que no il·lusos per la carrera a peu.

Sense il·lusió no hi hi ha avanços, ni progrés, ni heroisme. Sense il·lusió no entrenaríem amb la força que ho fem. La il·lusió dóna ganes de viure i disfrutar de les tertúlies i de les carreres.

La il·lusió per córrer ens espenta, ens arrossega, ens tira, ens fascina pel seu contingut i posa en marxa la motivació. És com sentir-se hipnotitzat davant d'allò que volem aconseguir.

No poques vegades la realitat del nostre estat de forma se'ns presenta “gris”, enormement normal, no seguix el camí que ens agradaria, i per tant, estem desproveïts d'incentius. És veritat que a vegades passem per períodes que no som capaços d'entrenar ni de córrer com ens agradaria però detinguem-nos i pensem; Per què, en compte de mantindre fixa la nostra vista en el component negre del gris, no impregnem molt més la nostra mirada del component blanc?

Estar il·lusionat amb una marca, d'acabar una marató res té a veure de ser un il·lús.

L'il·lús distorsiona la realitat, fuig del seu compromís amb la realitat, s'encreua de braços i no actua. L'il·lús és el que es deixa enganyar. És el que viu només de somni, d'utopies, de quimeres, de fantasies o de mites, però res fa per portar una cosa a la pràctica. L'il·lús somia, però mai es desperta per a posar en pràctica eixe dolç i heroic somni.

De fet només fins a 1982 el diccionari de la Reial Acadèmia espanyola no va arreplegar el terme il·lusió com alguna cosa positiva: “Il·lusió és esperança en el compliment del algo que pareix especialment atractiu. Viva complaença en una persona, cosa, tasca”.

El corredor il·lusionat gaudix d'un sentiment vital generador d'optimisme, sap canalitzar totes les seues energies cap a l'èxit del seu objectiu. Al corredor il·lusionat no li espanta el futur, perquè es projecta cap a ell amb esperança. Veu les carreres i els entrenaments amb verdadera simpatia i el que no pot comprendre ni dominar ho eleva fins al pla de l'esperança o de la certesa. El corredor quan esta il·lusionat posa en pràctica els seus grans somnis, amb motivació, amb voluntat, amb sacrifici.

El corredor il·lusionat sap veure el costat positiu i aprofitable del seu estat de forma. Ja que tot home amb il·lusió és un home creador. El corredor amb il·lusió és el contrari del nihilista: este s'angoixa i l'il·lusionat s'entusiasma. El nihilista nega els valors; l'optimista els afirma, proclama i realitza. El nihilista considera inútil quant existix; l'il·lusionat exhibix un ànim mescla d'entusiasme i de devoció pel món i per la vida. El nihilista ataca als valors; el passota (nihilista sense causa) és indiferent davant d'ells. La persona il·lusionada i entusiasta s'obri per complet a tot el que signifique valor, vinga d'on vinga.

La il·lusió és, per tant, l'ingredient que mou tota vocació, és l'ingredient que necessita tot corredor per a emprendre i disfrutar d'un entrenament per a acabar una Marató.

En Dorsal 19 tenim eixa il·lusió, ens sentim vius i cuejant, tenim els nostres objectius per al 27 de novembre i somiem de traure el millor de nosaltres, ens creixerem davant de les dificultats i arribarem a eixa cima que ens hem plantejat.

I és que la il·lusió no és valorar en excés el nostre estat de forma i exagerar els nostres objectius emportant-nos a ser uns il·lusos, orgullosos i superbs que ens creguem superiors als altres, m'estic referint a les conegudes actituds del presumptuós, jactanciós i envanit que creu saber-ho tot.

Estem il·lusionats és veritat, però tenim de parar atenció en no ser vanitosos. El corredor vanitós no té una altra il·lusió que realitzar una marca o acabar una marató amb el sol objectiu que pel de fer-se reconéixer i estimar pels altres.

Si el 27 de novembre del 2011 acabem amb èxit la marató cal parar atenció i no ser orgullosos i mirar als altres corredors per damunt del muscle, “des de dalt”; ni procurarem ser vanitosos i mirar com en un espill en què veiem reflectits els nostres mèrits a través de l'aprovació i admiració dels altres.

Així que atenció de convertir-nos en corredors orgullosos i vanitosos, perquè encara que pareixeria que ens moguérem també per la il·lusió i l'entusiasme, en realitat només ho faríem pels deliris de la nostra pròpia grandesa i per nostre egoisme.

Esta no és una tasca fàcil. Determinades circumstàncies de la vida no ens faciliten il·lusionar-nos. Per això, davant de la voràgine dels temps que ens ha tocat viure, cal anar teixint il·lusions que se situen en el nostre horitzó com a imants que ens atrauen cap a un camp magnètic. És necessari fer tot el que es puga per recuperar el somriure, per confeccionar nous plans i apostar per ells, per tendir a la felicitat, que és inherent al ser humà.

Virgili té una frase molt estimulant: “Puc, perquè crec poder”, és a dir, podem perquè estem convençuts que podem, així que nosaltres triomfarem en la marató perquè estem convençuts que podem.

Com veieu il·lusió ens sobra, ho veiem en els esmorzars, en els sopars, en les reunions i en els entrenaments i és que gaudim amb la marató i hem de traure-li el màxim suc a la vida, en això consistix la felicitat, felicitat i il·lusió formen un binomi inseparable.

Injectar il·lusió en l'entrenament de la marató és revitalitzar-la, donar-li energia, polir-la, arreglar-la. Amb la il·lusió, qualsevol naufragi o desventura o contrarietat, que ens puga succeir durant els 42195 metres ens resultara positiu, ens ensenyara una lliçó concreta de què cal aprendre alguna cosa, perquè, encara que ens coste creure-ho, el patiment és necessari per a ser un verdader maratonià. És quasi la seua millor cavalcadura.

No podem pensar que la marató igual que la vida és tota rectilínia. No. La marató és contínua i discontínua, lineal i ondulant, transparent i opaca, lúcida i tenebrosa.

Tindre il·lusió en la marató de València és despertar cada matí amb ànsies renovades i superar les adversitats per a eixir hi ha entrenar. Il·lusió és trobar el vent del matí fresc i de cara, veure amb nous ulls les mateixes coses i a les persones que ens rodegen, enfilar per enfiladisses que ascendixen buscant les cimes on l'adversitat es dissol, igual que ho fan les neus en els cimes de les penyes escarpades.

La il·lusió, per tant, és al·legoria gojosa vertebrada de tots els desafiaments.

En poques paraules, tindre il·lusió és patrocinar l'alegria.