“Córrer com a activitat motor de la vida”

En el quefer diari d'un corredor no hauria d'existir només l'entrenament, el corredor hauria de mantindre's informat de la major quantitat de coneixements sobre la carrera a peu, ja se que hui en dia hi ha tanta informació que seria impossible tindre-la tota en el nostre cap perquè desafortunadament no la podem tindre tota en la memòria.

Encara que hi ha una opció que és molt interessant; és la contínua formació. Per a no ser un corredor indiferent en este món de la carrera a peu és necessària la formació. Els corredors som fills del nostre temps i hem d'estar en ell amb consciència del que som per a disfrutar cada vegada més de la carrera a peu. No és convenient prendre una actitud indiferent, apàtica. Per això estem veient que comença a existir una tendència a anar adquirint una bona formació, una tendència que és cada dia més comú i corrent.

Veient esta necessitat, enguany Dorsal 19 comença una sèrie de conferències sobre la carrera a peu, i ho anem a fer amb una ponència el tema de la qual serà; “Córrer com a activitat motor de la vida”, un tema que sera desenrotllat per Raquel Landin i del que anirem donant informació en les pròximes setmanes.

La majoria dels dorsaleros ja saben quanta és la importància de la carrera a peu en les seues vides, ho saben i viuen donant-li gran importància a esta realitat. Per això és tan important mantindre viva eixa sensació, i per a mantindre que millor Raquel Landin perquè ens la recorde.

Però saber per saber? No, la clau està en saber, saber. Al mig de tanta informació ens ofeguem, és necessari aprendre a saber. Milers de dades giren al voltant de nosaltres: xifres, estadístiques, esquemes, resultats, aspectes comprensibles, etc. Tot açò és cridaner i seria molt interessant tindre-ho davall el nostre domini, però a vegades estem exposats a ser un objecte manipulable per una informació externa i potser errònia. D'ací la importància d'acudir a conferències en què la informació que es d'estarà contrastada per persones com nosaltres, corredors.

Cada corredor que vullga progressar, que vullga continuar disfrutant d'este esport, hauria de tindre el seu propi “tallafocs” per a no deixar que no li arribe informació sobre la carrera a peu que no li siga d'utilitat. El desitjable és que sigues tu mateix qui t'has de formar, eres tu qui et construïxes a poc a poc utilitzant aquells materials que més et servisquen. Tu com a corredor has de beure de les fonts que et donen més confiança per això has de conéixer-les, per això acudir el 4 de maig a la Casa de la Cultura a les 20:30 hores és un bon començament per a conéixer en que món ens hem ficat o ens anem a ficar.

Ens fan falta corredors preparats perquè ens ensenyen, no corredors que saben molt, sinó corredors que han sabut aprendre. No corredors que només estudien per al seu propi profit, sinó corredors que són conscients que al seu costat hi ha altres corredors que li demanen una mà d'ajuda. No és simple filantropia, és llei natural, és la forma de viure junt amb altres persones que tenen la nostra mateixa afició.

Açò pareix una invitació com moltes altres: ho és i està de la teua part acceptar-la, està de la teua part ser un corredor a què puguem donar les gràcies, a què se li pot agrair el saber més sobre la carrera a peu. Perquè la teua formació depén de tu, però recorda que no sols és per a tu. Potser no tindràs la necessitat d'ensenyar a algú que s'anime a córrer?

“Corredors Fantasma en el Cel”

   No vos ha passat mai que en un d'eixos llargs i solitaris entrenaments per a la marató, al parar per a beure heu escoltat les xafades i el pantaix d'un gran grup de corredors, i al girar-vos els hem vist córrer pel cel amb els ulls injectats en sang i amb les sabatilles cremant en una carrera embogida, perseguits per uns espectres de corredors.

   Les seues cares cadavèriques, els seus ulls amenaçadors, les seues camisetes mullades de suor roja, en una persecució sense fi per a atrapar a eixe gran grup que no atraparan mai, condemnats a córrer per sempre en eixa carrera maleïda.
   Tal vegada vos vau quedar paralitzats a l'escoltar el vostre nom per boca d'un dels espectres que detenint-se et deia; "Si vols salvar la teua ànima de l'infern de córrer en la nostra carrera llavors, corredor, canvia els teus costums hui o amb nosaltres correras demà intentant atrapar al gran grup del Diable a través d'estos cels sense fi".
   Encara no heu patit eixa visió? Millor. Perquè si els heu vist llavors teniu un problema amb la vostra obsessió per la marató.
   Estes aparicions es repetixen des del principi dels temps i són les que han creat el mite de “La Cacera Salvatge” en la mitologia escandinava, i també de la famosa cançó “Ghost Riders in the Sky”, - Genets Fantasmes en el Cel- , però els “Corredors Fantasma” existixen, no són un mite perquè els tenim en els nostres caps molts maratonians.

   Encara que, el que en realitat tenim en els nostres caps és un excés de pressió i de responsabilitat davant de la carrera, podria dir que el maratonià esta desequilibrat encara que no com un sinònim de boig, sinó de l'equilibri natural en què hauríem d'estar els corredors: entrenament, descans i vida personal.
   Cap corredor és capaç d'entrenar ni rendir bé si no dorm i no menja bé. En el moment en què la carrera de la marató ens lleva contínuament la son, alguna cosa no funciona. Por de no córrer bé? Estem cansats de veure el patiment de maratonians que van deixar de disfrutar del que era la seua passió perquè tota la seua atenció la tenien posada en les conseqüències del fracàs en la marató, en compte de posar l'energia en com continuar disfrutant de la carrera a peu i de la marató.
   El maratonià no necessita entrenar i pensar les 24 hores en la marató, es tracta de fer el correcte. Un corredor no pot aconseguir els seus objectius sempre. Ho sabem. Però com manegem eixa ansietat?
   El primer seria preguntar-se Per què eres corredor? La vida són eleccions, i normalment les fem en funciona de les nostres passions. No hi ha esports ni bons ni roïns. Ens agraden més o menys en funció dels nostres gustos, capacitats, aptituds i ambient en què ens rodegem.

   Hem triat córrer i participar en una marató perquè ens apassiona i això no ens provoca ansietat ens la provoca desproporcionar la situació, no la situació en si. Cal buscar l'equilibri.
   El maratonià necessita tindre una vida pròpia a més dels entrenaments i de la marató. Necessita descans, alimentar-se de forma sana, riure i tindre temps per a fer altres coses que no siga només utilitzar el seu temps lliure a entrenar. El nostre cervell es fatiga si el saturem només amb la marató. Igual que ens cansaríem de menjar tots els dies el mateix.

   Si volem continuar disfrutant de la carrera a peu i de la marató i no perdre la motivació i la passió per la carrera, desconnectem tots els dies, en cas contrari formarem part de la maledicció d'eixos corredors fantasma condemnats a perseguir sense parar a eixe gran grup endimoniat durant tota l'eternitat.

Com déiem ahir…

Des de la ultima vegada que vam escriure en el blog han succeït moltes coses, Dorsal 19 no es para, perquè som com el mar que no s'esta quiet mai, sempre hi ha algun dorsalero realitzant alguna activitat.

Han sigut més de dos setmanes durant les quals hem participat en la Mitja Marató del Kaki, en el Gran Fons de Paterna, en la Volta a Peu a l'Ermita de San Antoni de Villa-jollosa, en la XXVIII Maratonina Dorando Pietri, en el control d'avituallament del quilòmetre 30 de la Botamarges, vam estar també corrent en la Botamargens, en la Mitja Marató d'Alzira i en el Gran Fons d'Oliva.

Durant estes dos setmanes no ens hem oblidat de la Marató de València, ja que molts dorsaleros han posat en ella l'objectiu principal de tota esta temporada, perquè córrer una marató no és alçar-se un matí i realitzar els 42195 metres, són molts mesos d'eixir a córrer amb la mirada posada en eixe dia.

Estic convençut de que el meu moderat «optimisme», la meua convicció que este món de la carrera a peu és un bon lloc on posar les meues hores d'oci, té una de les seues causes en què el meu cercle de corredors té una qualitat personal molt acceptable, que seria perillós generalitzar.

I açò no és casualitat. He tingut decepcions, algunes molt greus, al llarg de la meua vida com a corredor; unes, originades en no haver entrenat prou; altres decepcions han sigut conseqüència de algo amb el que cal comptar: la possibilitat de variació del nostre cos, per a bé o per a mal i la capacitat de rectificació o d'abandó.

Me n'he adonat que en un corredor la voluntat és més important que la intel·ligència. La voluntat és, en definitiva, un facultat psicològica que ens mou a fer algo. En un llenguatge més operatiu diríem que és una disposició interior per a portar algo a cap, anticipant les possibles conseqüències, és un poc més que el que ens sol succeir sempre en els primers dies d'un nou any. La voluntat és, junt amb la raó, la facultat més pròpia del ser humà.

Per a un corredor, que es va a enfrontar el mes que ve amb la marató de València, educar la voluntat significa d'entrada no perdre el cap per realitzar bé l'entrenament diari, sinó apuntar cap al futur. L'entrenament diari ha de ser superat i sobrepassat per l'objectiu que ens hem imposat. El corredor està sempre en marxa, perseguint realitzar-se a si mateix. 
 Hi ha una distinció que podem observar en el maratonià, entre desitjar i voler. Desitjar significa pretendre algo, però des del punt de vista afectiu, sentimental: no es desitja córrer una marató, perquè en la majoria de les vegades es tracta només de pensaments passatgers, que no es traduïxen en res. Es vol córrer una marató, ja que voler suposa buscar algo i posar tota la voluntat en eixe interés; és determinació, interés, esforç concret que no es dispersa. El maratonià vol córrer una marató.

Es necessita voluntat per a ser maratonià perquè voluntat és determinació, fermesa en els propòsits, solidesa en les metes, sense que estinga el desànim davant de les dificultats, sabent que tot lo gran és fill de la renúncia.

Si observem al nostre voltant nos en adonarem que el corredor amb voluntat arriba més lluny que el corredor ansiós. I per a mi açò és així perquè el maratonià té en el seu poder quatre ferramentes claus: orde, constància, motivació i la il·lusió d'arribar algun dia a córrer eixa marató tantes vegades somiada, aconseguint la seua cima, coste el que coste.

Però, la voluntat té molt a veure amb la motivació. Estar motivat és voler algo de veres, triar-ho i que meresca la pena la lluita per aconseguir-ho. El maratonià sap véncer-se, és capaç de renunciar a la satisfacció de la immediatesa i té visió de futur. Els perdedors i els triomfadors no es fan d'un dia per l'altre, sinó després d'anys de deixadesa i abandó o d'espenta, afanys i obstinacions repetides en positiu.

Qualsevol aprenentatge s'adquirix més fàcilment a mesura que la motivació és major. Estar motivat és tindre l'arc tens per a apuntar cap al millor blanc. El que no sap el que vol, el que no té la il·lusió d'aconseguir algo, és difícil que tinga la voluntat prompta i disposada per a l'esforç.

És fonamental que el maratonià tinga els objectius clars, precisos, ben delimitats i estables. Quan açò és així, i es posen totes les forces a anar cap avant, els resultats positius estan molt prop. El cap no tolera la dispersió d'objectius ni tampoc que es vullga comprendre més del que un pot. Per això produïx molta pau aplicar-se a eixos propòsits sent capaç de deixar de costat tot allò que allunya d'eixes metes.

Jaume Dominguis, el nostre representant en la Botamargens

Moltes vegades el corredor no fa els entrenaments que li abellixen, ni el més fàcil, ni tria el camí més bla, sinó que es dirigix cap a lo que mes el millora. Quan la voluntat del corredor esta bé fonamentada, eixe corredor ja ni es planteja si està cansat o allò li costa, sinó que sap que serà més positiu per a ell de cara als plans dissenyats.

Al final, resulta que, la formació d'un maratonià no s'acaba mai. El que vol dir que el corredor és una simfonia sempre inacabada. I que a més l'haver aconseguit un bon nivell, no vol dir que s'estiga sempre abonat al mateix, ja que les circumstàncies poden conduir a posicions insòlites, inesperades, difícils o que obliguen a reorganitzar tot el projecte personal.

El corredor ha de convéncer-se de que la persona que té la voluntat aconseguix el que vol. Així de clar.

La Marató de València, esta prop i molts dorsaleros han posat en ella les seues aspiracions, així que ara que la tenim a un mes i dies, hi ha que caminar amb atenció. 

Descansen en Pau; Eduardo Monfort, Alberto Contreras i José Antonio Albi

Eduardo Monfort, Alberto Contreras i José Antonio Albi són les tres persones que van perdre la vida en un desgraciat accident quan estaven practicant una activitat tan pròxima a la nostra com és el ciclisme, tres corredors d'un club tan amic com el Club Atletisme Llebeig de Xabia i amb els quals haurem compartit algunes carreres. 

És difícil escriure paraules de consol quan estem cara a cara amb la mort, inclús quan la persona que va morir va viure una vida plena i va morir en les millors circumstàncies. És especialment dur quan el que hi ha mort és una persona jove, i més encara que la persona jove no mor en circumstàncies ideals. I ho és molt més si són tres persones amb què compartim moltes de les seues aficions.

Demà a Pedreguer realitzarem un homenatge als nostres companys que se centrara en el Club Atletisme Llebeig de Xabia, desgraciadament en algunes ocasions hem assistit a funerals de persones que han mort jóvens. Este tipus de funerals són sempre doblement tristos. No hi ha moltes paraules que ajuden en una situació com esta, però inclús el poc que es pot dir, en un dia com eixe, quan la mort és tan crua, no oferix massa consol emocional. Què es diu quan ens enfrontem a unes morts com estes? Simplement un “Descansen en pau” i recordar-los amb la millor imatge que puguem tindre d'ells.

De qualsevol manera este consol no borra el dolor de la pèrdua d'un ser volgut. Res es borra perquè res pot. Hi ha morts previstes: donen temps per a preparar-nos a la seua arribada. Altres morts, en canvi, ocorren sorprenentment, de colp, com un rellamp inesperat.

La mort d'un familiar ancià, o d'algú que cedix a poc a poc ant una malaltia inexorable, arriba d'una manera més o menys esperada. El cor pot preparar-se, perquè endevina que, prompte o tard, una vida terrena acaba. Estem, llavors, llestos per a acollir el “colp”, que no deixa de ser dolorós, però que sabem estava pròxim.

Però la situació és molt diferent quan un fet imprevist irromp en una vida i provoca una mort inesperada. Les morts imprevistes criden a la porta de qualsevol: del xiquet i de l'adult, del ric i del pobre, del ciutadà honest i del delinqüent, del sant i del pecador, de l'amic i de l'enemic. No hi ha distincions, com si tots, davant del fet inesperat, fossen igualment vulnerables, fràgils, incapaços de defendre's o de fugir.

Arriba després la telefonada, el whatsapp o el correu electrònic que provoca una commoció indescriptible: un familiar, un amic, un company de treball, un veí, acaba de morir. Sentim llavors un esgarró profund en l'ànima. Per l'inesperat del fet. Per l'afecte que sentíem cap a una persona pròxima o coneguda. Per la ruptura radical que s'imposa en els llaços temporals.

  Si descobrim, a més, que la causa d'eixa mort va ser la borratxera d'un xòfer irresponsable,  sentim una ràbia profunda per la injustícia patida. Descobrim amb amargor que vivim en un món pervers, en el que moltes vegades les autoritats no aconseguixen controlar agressions que destruïxen famílies.

Quedarà, certament, un buit profund per dies, per mesos, tal vegada per anys. Però eixe buit no és complet, perquè el ser volgut no ha desaparegut en el remolí del no-res, sinó que està present en el cor de tots els seus amics i molt més de les seues famílies.

I, mentres eixe record pervisca la seua mort no haurà sigut el seu final, és tan sols la conclusió d'una etapa, i per això no m'estranya que existisca un sagrament que la tinga present. Si som catòlics sabrem que en la frontera que separa el temps de l'eternitat hi ha una porta -la mort- que s'obri per a donar pas a l'home. L'home no és etern, però és immortal. Naix en el temps, però el temps acaba allí on eixa porta s'obri per a la seua ànima, que és un bufit diví, com ens recorda la Gènesi.

Descansen en Pau. 

Katherine Switzer

Hui, presentem una col·laboració que ens ha arribat de part de Tatxa sobre un tema que està d'actualitat estos dies,  la marató femenina i la seua pionera en la marató de Boston.

“Una de pioneres.

Tots sabem qui va ser Martin Luther King i que va representar en la lluita pels drets civils, però no tots saben qui va ser la Rosa Parks.

En 1955 Rosa Parks, una dona de 42 anys negra,(fugim d’utilitzar l’eufemisme “de color”, els demés són transparents?), va ser empresonada per pertorbació de l’ordre. En aquella época, quan un negre agafava un autobús, pagava el bitllet al conductor, baixava i tornava a pujar per la part de darrere, ja que els negres seien darrere i no tenien dret per passar per davant de la població blanca “els trasnparents?”. Hi havia una linea que delimitava la zona blanca de la negra, els seient del mig es podien utilitzar els negres si hi havia llocs lliures.

El delicte de Rosa Parks va ser no cedir el seu lloc a un blanc que acabava de pujar al vehicle, altres 3 negres si ho van fer.

Avuí quan eixim a entrenar o participem en una carrera a peu, veiem moltes dones i no ens estranyem. De fet, en la marató de Boston que es va córrer el passat diumenge hi havia una dona per cada home que la va disputar, i la paritat tantes vegades reclamada en molts àmbits com en col·lectius com la política o en el empresarial esta certament aconseguida en el món de l’esport.

El diumenge es va celebrar el Marató de Boston com dic, i amb el dorsal 261 va còrrer Katherine Switzer. Aquesta dona ja la va córrer en 1967, quan tenia 20 anys, portava el mateix dorsal, però en circunstàncies diferents.

En 1967 les dones no podien córrer maratons, però com que no es demanava marcar el génere quan es formalitzava la inscripció, Katherine es es va inscriure amb el nom K.V Switzer. Mentre escalfaven tot el món es pensava que estava acompanyant  algun corredor masculí. Quan es va llevar la roba de calfament i van veure que volia pendre la eixida, els fotògrafs es reien, el públic es reia, els corredors l’aplaudien.

El director de la carrera la va espentar enrabiat dient-li que sortira de la seua carrera i li tornara el dorsal. Katherine va acabar la carrera, i anys després quan ja es permitia la inscripció de dones va arribar a quedar segona en aquesta mateixa carrera i va guanyar en Nova York.

En un dels entrenaments preparatoris d’aquell primer marató el seu entrenador, que tampoc les tenia totes, li va dir que per a córrer la marató primer havia de demostrar que podia córrer una marató. El rodaje d’aquell dia va ser de 50 km.

Katherine va acabar la prova en poc més de 4 hores però la van descalificar per 4 motius:

.- Ser dona.

.- Competir amb hòmens.

.- Córrer una distància prohibida per a les dones.

.- Córrer sense anar acompanyada.

El diumenge Katherine amb 70 anys va tornar a córrer a Boston, una bonica història.”

Cremem la nostra falla.

Molt bé, estem davant de un cap de setmana què podríem denominar assossegat, del que no estarem davall la pressió de la competició, no així de la pressió de l'entrenament i de com combinar-lo amb les falles.

Així que el que podem fer és buscar la nostra família o amics i eixir a divertir-nos, cal prendre's unes xicotetes vacacions i compartir amb ells no sols la nostra afició per la carrera a peu sinó participar de les activitats que més els agraden.

Una altra cosa que cal fer és visitar les falles i buscar quantes s'han recordat del corredor, i veure si les seues crítiques són encertades i gracioses, i veure si s'ha indultat a algun “ninot” corredor.

Els ninots indultats han existit sempre, així que no cal estranyar-se que algun ninot corredor isca corrent per a salvar-se del foc, encara que l'essència de les falles, i per tant dels ninots inclosos en elles, és desaparéixer davall el foc per a simbolitzar la destrucció d'allò que es critica.

Perquè al final, Què seria de la festa les Falles sense el monument? Per tant res, seria com una carrera sense corredors perquè el monument faller, o simplement falla, és la base de la festa.

I per a què es planta la falla? Per tant per a cremar-la, perquè si no, no seria una falla.

I per a què correm? Per tant és una bona pregunta que no es pot respondre tan fàcilment, cada un de nosaltres té muntada la seua pròpia falla de corredor; la composició, impacte visual, pintura, acabat, crítica i coherència temàtica de la nostra falla és la que mostrara el motiu pel qual eixim a córrer i el que som com a corredors.

Un recorregut per les falles dels nostres corredors ens permet descobrir el que són, igual que en les falles de veritat; la corrupció, els polítics, els escàndols  i les vides dels famosos formen part de la temàtica de cada falla i el seu sentit crític. En les dels nostres corredors són les ganes d'entrenar, la il·lusió, l'entusiasme, les seues metes i els seus objectius el que ens ha de dir el significat de la seua falla i el que l'artista desitja transmetre.

La falla es crema la nit de Sant Josep, la falla del corredor la conservem o mantenim la tradició i la cremem? Perquè no és mala idea, lo de purificar-nos almenys una vegada a l'any, traure al carrer totes la idees velles, totes les il·lusions que ja no usem, tot eixe entusiasme que tenim oblidat en algun traster, traure al carrer eixes metes i objectius que se'ns han fet vells de tant anhelar-los, amuntonar-los i cremar-los.

És lògic que abans d'iniciar qualsevol compromís amb la carrera a peu, abans de sembrar qualsevol bona idea netegem  de zitzània tot el que ens puga molestar.

Necessitem purificar-nos. I el foc és un bon agent purificador, açò requerix valentia, abrivament, decisió per a encendre la metxa després ja vindrà la mascleta i la nit del foc i ens mostrara tota la novetat.

Així que quan ens trobem davant de les cendres de la nostra falla ens arriba el moment de moure'ns, perquè el canvi implicarà moure's, la nostra intel·ligència, si no està atrofiada es dóna compte del que ha de fer per a canviar. És quasi un pas automàtic, esta visió ha de ser capaç per a moure'ns a canviar tot allò que necessitem canviar per a assemblar-nos cada vegada més a eixe corredor que ens agradaria ser. La primera cosa que hem de fer no és una altra cosa que la formulació d'un ferm propòsit de millora.

Fixa't molt bé que he anotat la paraula ferm. No és una redundància. El que succeïx és que estem acostumats a fer tants propòsits sense fermesa, que per això he volgut aprofundir en eixa paraula. La diferència entre un propòsit dèbil i un propòsit ferm radica en les bases en què se sustenta el dit propòsit. Un propòsit ferm se sustenta en una bona reflexió i a anar a l'arrel del que volem fer. Un propòsit dèbil es fa per a eixir del pas, per a tranquil·litzar la consciència. Un propòsit ferm es fa a fi de canviar, de millorar.

Estem en falles, a disfrutar-les.

Carmen Sala, rebrà el Jo Dona 2017

La dorsalera Carmen Sala rebrà el Premi Jo Dona 2107 de part de l'Ajuntament de Pego, a través de la regidoria d'Igualtat el pròxim dia 8 de març a les 19,30 en la Casa de Cultura. S'entrega este premi a les persones o entitats  locals que s'hagen distingit a aconseguir dins de Pego que la igualtat entre hòmens i dones siga cada vegada major.

Enumerar el que representa Carmen Sala per a tot el món de la carrera a peu en este blog és un treball que considere innecessari perquè tots els que estareu llegint esta entrada coneixereu de sobra tots els seus èxits esportius.  Molt haurà comptat la llarga trajectòria esportiva de Carmen, no sols en la carrera a peu sinó també per la seua participació en els equips de bàsquet i handbol de Pego, crec que este premi reconeix la seua modesta labor en la igualtat d'oportunitats i drets a través de l'esport, en especial la carrera a peu.

Nosaltres que practiquem la carrera a peu hem comprovat que carrera rere carrera i any rere any gràcies a corredores com Carmen que són capaçes de competir a un nivell gran, el nivell de desigualtat en les carreres ha sigut cada vegada menor. Són molt rares les carreres en què es facen distincions  a l'hora d'entregar  els premis, encara que una de les diferències que encara queden és que solen haver-hi menys categories femenines i es nota més en les de veteranes  a qui ja pertany Carmen.

Però on pot ser que la labor de Carmen haja influït més a aconseguir que cada dia hi haja més dones corrents i on pareix que existixen més dificultats a l'hora de practicar la carrera a peu és per a eixir a entrenar.

La carrera a Peu és una activitat que és fa majoritàriament a l'aire lliure, generalment fora de l'horari laboral i normalment en grups molt reduïts i és en estos tres punts on la dóna troba mes dificultats. A l'aire lliure pot significar, soledat i inseguretat. Fora de l'horari de treball significa moltes vegades hores intempestives, amb la qual cosa tornem a la soledat i inseguretat. En grups reduïts significa una altra vegada soledat i inseguretat.

Solucionar estos problemes és una tasca que hem de començar a plantejar-nos tots i intentar que es consciencien les autoritats, intentar que els nostres camins rurals siguen mes segurs no sols concernix a la policia sinó que tots els corredors hem de començar a sensibilitzar a la resta de la gent que una dona corrent esta realitzant una activitat a la què té tot el dret i no cal veure-ho com una excentricitat.

 És possible que el problema ens vinga de la mateixa arrel en què esta basat l'esport modern, l'esport va ser ideat per i pa hòmens com a via de transmissió de determinats valors i per al desenrotllament de les seues capacitats físiques.

 És també molt possible que este mes encaminat a promoure, sobretot, valors com la competència, la fortalesa física, o l'agressivitat, basades en capacitats motrius com la força, la potència o la resistència. I són estes idees les que cal anar canviant, quan s'ix a córrer no sols es busquen ja estos valors, sinó valors com l'amistat, buscar un benestar físic i mental, també millorar la qualitat de vida i si fóra possible adquirir hàbits mes saludables.

El que trobem com normal veure una dona corrent pels nostres carrers i camins potser hi ha sigut una labor que ha anat desenrotllant Carmen quasi sense adonar-se, i este és un bon principi d'esta normalització.

Afortunadament a Espanya hem avançat a un velocitat de vertigen pel que fa a legislació laboral i igualtat, no obstant això queda molta discriminació que dies com este s'encarreguen de recordar. I és que no pareix propi que en ple segle XXI més de la mitat de les dones treballadores cobren menys que els hòmens per idèntic treball o que siguen acomiadades per quedar-se embarassades.  

Estos atemptats, i més, continuen ocorrent en l'Espanya de 2017 pel que la seua denúncia, per justícia i no per feminisme ranci, és obligada.

En el món de la carrera a peu pràcticament no existix ja cap diferència entre ser home o dona, encara que molts, quasi tots, diuen lluitar per la igualtat i s'ufanegen d'això com si el terme en si mateix representara un valor indiscutible. Nosaltres els corredors sabem molt bé el que significa igualtat, veiem perfectament que no hi ha dos corredors iguals encara que entrenen igual, els corredors no som iguals en quasi res.

Quan estem participant en una carrera i mirem els nostres companys veiem que no ens pareixem ni físicament, ni en la nostra personalitat, molt menys en les intransferibles vivències que ens toquen en sort. Tot, absolutament tot, ens fa sers infinitament distints, i eixa desigualtat, sí que és un qualitat, una característica única i irrepetible.

Però tornem al Premi Jo Dona y a Carmen Sala, en les carreres a peu, caldrà comprendre que les diferències, la desigualtat i les nostres pròpies particularitats, han de ser benvingudes, no cal llevar categories per a igualar-nos sinó que haurem d'augmentar-les per a igualar-nos.  Per això, resulta difícil entendre com eixa paraula, igualtat, ha passat a ocupar un lloc de privilegi en els discursos, i com la seua implementació efectiva ha significat desposseir-nos de la nostra pròpia singularitat, buscar sistemes per a igualar classificacions ja siguen a temps real, temps compensat o traure coeficients segons l'edat o sexe només han de ser com una curiositat, una cosa simpàtica, sense més.

Per això, tornant una altra vegada a la diferència home-dona, esta no es xifra a tindre diversos rols. La major part dels treballs són intercanviables. I precisament per la diferència és bo que els equips laborals estiguen formats per hòmens i dones. En cada activitat es fa necessària la cooperació dels dos sexes, quant als seus matisos femenins i masculins.

Per això el home ha d'estar més present en la família i la dona en la societat. Fa falta anar cap al que es podria descriure com una família amb pare i una cultura amb mare.

Que Carmen Sala ha col·laborat perquè la dona s'integre cada vegada més en este món de la carrera a peu és innegable, que les dones de Pego se n'hagen adonat que sent dona es poden aconseguir metes que fins fa uns anys només les podien aconseguir esportistes hòmens és una labor que este premi ve a confirmar.

Queda molt de camí per recórrer perquè esta igualtat siga una realitat en tots els àmbits i moments de la vida quotidiana. I basta tirar una mirada a les nostres veïnes, a les famílies dels nostres barris, a les nostres companyes de treball, a les treballadores d'altres continents per a veure que encara hi hi ha diferències, discriminació i violència per raó del sexe.

Però amb estes línies, no basta, ho sé. Per desgràcia som hereus d'una història d'enormes condicionaments que, en tots els temps i en cada lloc, han fet difícil el camí de la dona, despreciada en la seua dignitat, oblidada en les seues prerrogatives, marginada sovint i inclús reduïda a esclavitud. Açò li ha impedit ser profundament ella mateixa i ha empobrit la humanitat sencera d'autèntiques riqueses espirituals. No seria certament fàcil assenyalar responsabilitats precises, considerant la força de les sedimentacions culturals que, al llarg dels segles, han plasmat mentalitats i institucions.

Quantes dones han sigut i són encara més tingudes en compte pel seu aspecte físic que per la seua competència, professionalitat, capacitat intel·lectual, riquesa de la seua sensibilitat i en definitiva per la dignitat mateixa del seu ser!

I què dir també dels obstacles que, en tantes parts del món, impedixen encara a les dones la seua plena inserció en la vida social, política i econòmica. Baste pensar en com sovint és penalitzat, més que gratificat, el do de la maternitat, a què la humanitat deu també la seua mateixa supervivència. Certament, encara queda molt per fer perquè el ser dona i mare no comporte una discriminació.

Es tracta d'un acte de justícia, però també d'una necessitat, d'ací la importància de dones com Carmen que exercint una afició com la carrera a peu han defés la dignitat de la seua condició femenina per mitjà de la conquista de fonamentals drets en les carreres, igualant categories i premis, i han pres esta valenta iniciativa en temps en què este compromís seu era considerat un acte de transgressió, un signe de falta de femineïtat i una manifestació d'exhibicionisme.

És necessari perquè continuar en este camí! El premi Jo Dona és un mitjà per a seguir eixe camí, no obstant això estic convençut que el secret per a recórrer lliurement el camí del ple respecte de la identitat femenina no està només en la denúncia, encara que necessària, de les discriminacions i de les injustícies, sinó també i sobretot en un eficaç i il·lustrat projecte de promoció, que contemple tots els àmbits de la vida femenina, a partir d'una renovada i universal presa de consciència de la dignitat de la dona.

En fi, acabaré sabent que encara queden moltes coses per dir però seran dites en llocs molt més adequats perquè arriben a aconseguir el seu propòsit, ací només volíem fer un xicotet comentari.

Agrair al premi Jo Dona l'haver-se acordat de Carmen Sala per corredora i per dorsalera.

Com tots els caps de setmana; carreres.

Ja tenim totes les distàncies amb les seues marques de referència, ens faltava el 10K i Javier Simo ha sigut l'encarregat d'inaugurar la temporada, hem tingut també canvis en la marató perquè a Castelló s'ha corregut la Marató i el 10K. Màxim i Bay han sigut els encarregats de representar-nos en els 42195 metres.

Campello

Hem estat corrent també a Ondara, en el Gegant de Pedra, en La Mitja de Xàtiva i en la Carrera el Campello, on Tania ha sigut primera en la seua categoria i quarta de la general.

No hem pogut batre la millor marca en marató però la pitjor ha canviat d'amo i es la col·loca Bay amb unes excel·lents tres hores i 7 segons mentres que la millor del 10K ens l'ha col·locat Simo en 41:46.

Com tots els caps de setmana, fins ara, ens repartim en moltes carreres, a partir del cap de setmana que ve amb el començament del Circuit a Peu de la Marina tal vegada es reduïsquen un poc el nombre de carreres a què acudirem per concentrar-nos en les del circuit.

10K de Castelló

I ara com tots els anys no queda més remei que tornar a recordar algunes parts dels reglaments de les carreres que més solem oblidar, perquè correrem en pobles on coneixem tant als corredors com als organitzadors, als que hem de fer més fàcil l'organització.

Un dels temes que sempre es presenta al referir-nos als problemes en l'organització són els dorsals. Ja siga per que hi ha corredors que corren sense ells o ja siga per que utilitzen el d'un altre corredor.

Si entrem en un supermercat i agafem una botella d'aigua, unes barretes energètiques i ens n'anem sense pagar ens fiquem en un bon embolic. Però ens succeïx el mateix en una carrera.

Marato de Castelló

És cert que en una carrera per dos botelletes d'aigua i un plàtan no valga la pena cridar a la seguretat i obligar a pagar o realitzar una denúncia, però el fet és el mateix que en l'exemple del supermercat.

Pensem un poc.

Un altre problema és quan diem, I si córrec només i no utilitze cap tipus de servici? És que el carrer no és de tots? Pues resulta que ens poden traure del circuit emparant-se en un articule que ve a dir que si un organitzador aconseguix els permisos per a la utilització de la via publica durant unes hores, és l'organitzador el que autoritzarà acreditant amb una targeta als automòbils, motocicletes, bicicletes i amb un dorsal als corredors, amb la qual cosa la policia pot prohibir o traure del circuit a tot vehicule o corredor no autoritzat per l'organitzador i només quan el permís de l'organitzador hi ha conclòs ja es podrà circular pels carrers sense cap tipus d'acreditació o dorsal.

Marató de Castelló

I ací vull fer un parèntesi, no som els corredors prou educats perquè no faça falta que obliguem a un company que esta organitzant una carrera a que es dedique a redactar un reglament on intente que siga impossible botar-se'l, ni obligar-lo a establir uns forts sistemes de control per a controlar uns fets que tot corredor hauria de saber respectar.

    Hi ha potser corredors encara que no saben que cal utilitzar un dorsal i que ha de ser el propi? Hi ha potser corredors encara que no saben que cal realitzar unes inscripcions i seguir unes normes tan bàsiques de conducta que no faria falta que estigueren reflectides en un reglament? Perquè si hi ha encara corredors així, ensenyem-los però no en les carreres desclassificant-los sinó en cada un dels seus entrenaments amb el seu club o els seus companys. És ací on realment cal educar perquè no tot ha de ser en un club ensenyar com entrenar i com millorar una marca sinó també com millorar com a persona.

Mitja de Xativa

Com sabem que en la majoria de les carreres populars els organitzadors no poden establir mesures de control molt fortes, perquè prou tenen d'organitzar mitjanament bé la carrera, i no poden establir uns controls exhaustius, és necessari que nosaltres amb la nostra conducta fem més fàcil la labor d'organitzar.

Encara que és també veritat que si l'organitzador redacta un reglament esta obligat que es complisca, perquè pot haver-hi alguna queixa de corredors que se senten perjudicats, i és este un problema complicat de resoldre per a les organitzacions xicotetes, que per un costat hi ha un reglament que fer complir i una falta de mitjans per a fer-lo complir per un altre costat.

L'ideal seria, que els reglaments no explicaren que és el que no s'ha de fer sinó tot al contrari, donar-nos només uns bons consells perquè puguem córrer tots millor i no com no hem de fer-ho, ja que això no deuria fer ja falta.

Gegant de Pedra

Certament, el tema del compliment dels reglaments és controvertit. Corredors que es presenten sense D.N.I. per a arreplegar el dorsal i moltes altres infraccions que encara que puguen paréixer que no tinguen importància per al desenrotllament final de la carrera són un motiu de preocupació per a l'organitzador que li agradaria que es compliren unes poques normes.

En fi, u és bé lliure de córrer o no córrer, però si decidix competir en este esport, haurà de fer-ho seguint unes regles i, a més, haurà de respectar el reglament. I esta normativa no restringix la llibertat de córrer, sinó que la protegix: sense reglament no hi hi ha joc.

Mitja de Xativa

Veurem com es desenrotlla l'inici del Circuit a peu a la Marina i si és necessari tornaríem a insistir un poc en este tema.

Récord de marató.

Com la temporada de marató ja ha començat podem començar a parlar de marató, i com no de marques, no de la millor o pitjor marca de Dorsal 19 sinó de la millor marca del món, del rècord mundial.

Rècord mundial masculí que es troba actualment en 2:02:57 (Dennis Kimetto, marató de Berlín, 28 de setembre del 2014) mentres que la millor marca de esta temporada en Dorsal 19 es troba acutualment en 02:43:30 (Maximo Folques, marató de Mucia, 29 de gener de 2017), al voltant dels quals hi ha tot un moviment comercial amb la intenció d'abaixar-los i a més baixar de les dos hores. 
  La qüestió de si una marató de menys de 2 hores és possible immediatament és intrigant, és intrigant per a la fisiologia de l'exercici, i s'ha equiparat a la busca de la milla de 4 min de mitjan del segle XX.

Encara que un estudi de 1991 assegurava que l'home seria capaç de córrer davall de dos hores en una marató l'any 2041, els números i la progressió dels últims anys pareixen indicar que això podria donar-se abans. Segons eixe avanç numèric, es van tardar deu anys a baixar quasi dos minuts, des del rècord del món de Paul Tergat en 2003, amb 2h04m55s, a les 2h02m57s de Dennis Kimetto posterior als rècords de Haile Gebrselassie I Patrick Makau. És a dir, si la regla es mantinguera intacta, en 2027 un maratoniano, amb seguretat africà, podria complir el somni dels aficionats a la marató: córrer davall de dos hores.

Yannis Pitsiladis afirma "Una marató de 1h59m59s requeriria un ritme abrasador de 3 minuts i 50 segons per quilòmetre, cinc segons més ràpid que el ritme del rècord mundial actual. Requeriria del 85 al 90 per cent de la capacitat aeròbica màxima d'un corredor, el doble de la capacitat d'un home mitja, i una freqüència cardíaca sostinguda de 160 a 170 batecs per minut. (La taxa de repòs típica és de 60 a 100 batecs per minut)".

És a dir, el responsable d'executar l'impossible podria estar naixent i creixent ara mateix.

El mateix Renato Canova, uns mesos després d'haver deixat de ser l'entrenador de Kenenisa Bekele, va afirmar en el blog LetsRun que el seu exalumne pot batre el rècord del món en marató, encara que és un tant d'escèptic sobre la possibilitat de córrer davall de les dos hores abans de 2019.

I, si bé durant l'any passat no es va polvoritzar el rècord de Kimetto, els cronos van estar prop. Primer, Eliud Kipchoge, que porta guanyades les seues últimes cinc maratons, va posar en escac el WR corrent en 2h03m05s la marató de Londres, un de les maratons més ràpides del món.

El 26 d'abril del 2016, Kipchoge va córrer fins al quilòmetre 30 per davall del rècord del món per una diferència positiva de huit segons. Va caure a partir del quilòmetre 35, on va amitjanar els seus pitjors parcials, arribant a estar 20 segons per damunt del WR. En el quilòmetre 40, amb l'horitzó possible de capturar el rècord, es va llançar a restar segons i va estar finalment a huit d'arrabassar-lo. Renato Canova afirma que si Eliud és capaç d'augmentar la seua velocitat  a partir del quilòmetre 35, el rècord mundial pot estar en les 2h02m, quelcom en el que va coincidir el mateix Kipchoge.

A Berlín, Bekele va córrer amb una diferència negativa fins i tot de Kipchoge, amb la diferència que va estrényer en els últims 7 quilòmetres, un segell que es va veure en el seu WR en 10.000 metres i en el seu constant regnat en la pista. Basta de veure els seus parcials a Berlín: els seus quilòmetres més ràpids van ser el primer (2m41s) i l'últim (2m48s). Els "pitjors" van ser el 12 i el 36 (ambdós 3m02s).

 La diferència, segons Renato Canova, està que simplement Bekele és diferent, la seua biomecànica particular li permet arribar amb més aire i cames en els últims quilòmetres, amb una camallada inclús més llarga ideal per a estrényer en els últims metres. A més, a Bekele tranquil·lament podríem endegar-li el factor cor. Qualsevol que haja vist un esprint de Kenenisa (el més popular va ser aquell on va véncer a Farah i Gebrselassie en la mitja marató Great North Run), pot donar fe d'això.

La comparativa entre Bekele i el rècord de Kimetto, tira un registre sorprenent en els últims dos quilòmetres, rebaixant en vint segons la seua marca fins a eixe ldia i parant el crono en 2h03m03s.

Cal veure que important va ser eixe "agafar aire" del quilòmetre 36 per a no aconseguir el rècord.

El resultat del duel Bekele-Kipchoge podria ser, segons Renato Canova, una marató de 2h02m30s. Encara que puga sumar-se a la discussió Wilson Kipsang, que va córrer el seu millor marató enguany darrere de Bekele a Berlín marcant 2h03m13s (quart millor registre de tots els temps junt amb el temps homònim d'Emmanuel Mutai en 2014).

Resulta molt difícil -per no dir impossible- pensar que en tan sols un any un maratoniano puga rebaixar cinc segons en el seu pas per quilòmetre, tenint en compte que eixe descens es dóna davall dels tres minuts per cada mil, un ritme suïcida per als quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres. I si bé Kipchoge millora en cada marató, hauria de córrer junt amb llebres que el porten a una velocitat kamikaze fins al quilòmetre quaranta, una cosa no menys complicada i amb molt de risc per al seu propi pla de carrera. Per a córrer davall de les dos hores, haurien de fer-se 420 tirades de 100 metres en 11 segons i córrer la marató a un ritme de 2m50s el quilòmetre.

Renato Canova va expressar a LetsRun: " Crec que un sub 2 hores en marató és possible, però no en un futur pròxim. Per a córrer en menys de dos hores, necessitem un atleta com el jove Bekele, en el seu apogeu, corrent en 26 minuts el 10.000 metres, i després ràpidament convertir-lo en maratonià. Baix este punt de vista, aconseguir el quimèric sub 2 hores no és tan inversemblant”

Continuant en el camp de les prediccions i tenint en compte la relació deu anys-dos minuts, la meta de córrer baix de les dos hores podria veure's en el pròxim decenni, encara que l'avanç de la tecnologia aplicada al desenrotllament del cos humà i la fisiologia del mateix, podria avançar-ho. Amb tot, personalment crec que és pràcticament impossible córrer en un circuit homologat abans de 2021.

Només cal preparar-se per a veure fins on poden arribar els dorsaleros este 2017, del que molts diuen que serà el millor en la història de la marató.