La dorsalera Carmen Sala rebrà el Premi Jo Dona 2107 de
part de l'Ajuntament de Pego, a través de la regidoria d'Igualtat el pròxim dia
8 de març a les 19,30 en la Casa de Cultura. S'entrega este premi a les
persones o entitats locals que s'hagen
distingit a aconseguir dins de Pego que la igualtat entre hòmens i dones siga
cada vegada major.
Enumerar el que representa Carmen Sala per a tot el món
de la carrera a peu en este blog és un treball que considere innecessari perquè
tots els que estareu llegint esta entrada coneixereu de sobra tots els seus
èxits esportius. Molt haurà comptat la
llarga trajectòria esportiva de Carmen, no sols en la carrera a peu sinó també
per la seua participació en els equips de bàsquet i handbol de Pego, crec que
este premi reconeix la seua modesta labor en la igualtat d'oportunitats i drets
a través de l'esport, en especial la carrera a peu.
Nosaltres que practiquem la carrera a peu hem comprovat
que carrera rere carrera i any rere any gràcies a corredores com Carmen que són
capaçes de competir a un nivell gran, el nivell de desigualtat en les carreres
ha sigut cada vegada menor. Són molt rares les carreres en què es facen
distincions a l'hora d'entregar els premis, encara que una de les diferències
que encara queden és que solen haver-hi menys categories femenines i es nota
més en les de veteranes a qui ja pertany
Carmen.
Però on pot ser que la labor de Carmen haja influït més a
aconseguir que cada dia hi haja més dones corrents i on pareix que existixen
més dificultats a l'hora de practicar la carrera a peu és per a eixir a
entrenar.
La carrera a Peu és una activitat que és fa
majoritàriament a l'aire lliure, generalment fora de l'horari laboral i
normalment en grups molt reduïts i és en estos tres punts on la dóna troba mes
dificultats. A l'aire lliure pot significar, soledat i inseguretat. Fora de
l'horari de treball significa moltes vegades hores intempestives, amb la qual
cosa tornem a la soledat i inseguretat. En grups reduïts significa una altra
vegada soledat i inseguretat.
Solucionar estos problemes és una tasca que hem de
començar a plantejar-nos tots i intentar que es consciencien les autoritats,
intentar que els nostres camins rurals siguen mes segurs no sols concernix a la
policia sinó que tots els corredors hem de començar a sensibilitzar a la resta
de la gent que una dona corrent esta realitzant una activitat a la què té tot
el dret i no cal veure-ho com una excentricitat.
És possible que el
problema ens vinga de la mateixa arrel en què esta basat l'esport modern,
l'esport va ser ideat per i pa hòmens com a via de transmissió de determinats
valors i per al desenrotllament de les seues capacitats físiques.
És també molt
possible que este mes encaminat a promoure, sobretot, valors com la
competència, la fortalesa física, o l'agressivitat, basades en capacitats
motrius com la força, la potència o la resistència. I són estes idees les que
cal anar canviant, quan s'ix a córrer no sols es busquen ja estos valors, sinó
valors com l'amistat, buscar un benestar físic i mental, també millorar la
qualitat de vida i si fóra possible adquirir hàbits mes saludables.
El que trobem com normal veure una dona corrent pels
nostres carrers i camins potser hi ha sigut una labor que ha anat desenrotllant
Carmen quasi sense adonar-se, i este és un bon principi d'esta normalització.
Afortunadament a Espanya hem avançat a un velocitat de
vertigen pel que fa a legislació laboral i igualtat, no obstant això queda
molta discriminació que dies com este s'encarreguen de recordar. I és que no
pareix propi que en ple segle XXI més de la mitat de les dones treballadores
cobren menys que els hòmens per idèntic treball o que siguen acomiadades per
quedar-se embarassades.
Estos atemptats,
i més, continuen ocorrent en l'Espanya de 2017 pel que la seua denúncia, per
justícia i no per feminisme ranci, és obligada.
En el món de la carrera a peu pràcticament no existix ja
cap diferència entre ser home o dona, encara que molts, quasi tots, diuen
lluitar per la igualtat i s'ufanegen d'això com si el terme en si mateix
representara un valor indiscutible. Nosaltres els corredors sabem molt bé el
que significa igualtat, veiem perfectament que no hi ha dos corredors iguals
encara que entrenen igual, els corredors no som iguals en quasi res.
Quan estem participant en una carrera i mirem els nostres
companys veiem que no ens pareixem ni físicament, ni en la nostra personalitat,
molt menys en les intransferibles vivències que ens toquen en sort. Tot,
absolutament tot, ens fa sers infinitament distints, i eixa desigualtat, sí que
és un qualitat, una característica única i irrepetible.
Però tornem al Premi Jo Dona y a Carmen Sala, en les
carreres a peu, caldrà comprendre que les diferències, la desigualtat i les
nostres pròpies particularitats, han de ser benvingudes, no cal llevar
categories per a igualar-nos sinó que haurem d'augmentar-les per a igualar-nos.
Per això, resulta difícil entendre com
eixa paraula, igualtat, ha passat a ocupar un lloc de privilegi en els
discursos, i com la seua implementació efectiva ha significat desposseir-nos de
la nostra pròpia singularitat, buscar sistemes per a igualar classificacions ja
siguen a temps real, temps compensat o traure coeficients segons l'edat o sexe
només han de ser com una curiositat, una cosa simpàtica, sense més.
Per això, tornant una altra vegada a la diferència home-dona,
esta no es xifra a tindre diversos rols. La major part dels treballs són
intercanviables. I precisament per la diferència és bo que els equips laborals
estiguen formats per hòmens i dones. En cada activitat es fa necessària la
cooperació dels dos sexes, quant als seus matisos femenins i masculins.
Per això el home ha d'estar més present en la família i
la dona en la societat. Fa falta anar cap al que es podria descriure com una
família amb pare i una cultura amb mare.
Que Carmen Sala ha col·laborat perquè la dona s'integre cada vegada més en este món de la
carrera a peu és innegable, que les dones de Pego se n'hagen adonat que sent
dona es poden aconseguir metes que fins fa uns anys només les podien aconseguir
esportistes hòmens és una labor que este premi ve a confirmar.
Queda molt de camí per recórrer perquè esta igualtat siga
una realitat en tots els àmbits i moments de la vida quotidiana. I basta tirar
una mirada a les nostres veïnes, a les famílies dels nostres barris, a les
nostres companyes de treball, a les treballadores d'altres continents per a
veure que encara hi hi ha diferències, discriminació i violència per raó del
sexe.
Però amb estes línies, no basta, ho sé. Per desgràcia som
hereus d'una història d'enormes condicionaments que, en tots els temps i en
cada lloc, han fet difícil el camí de la dona, despreciada en la seua dignitat,
oblidada en les seues prerrogatives, marginada sovint i inclús reduïda a
esclavitud. Açò li ha impedit ser profundament ella mateixa i ha empobrit la
humanitat sencera d'autèntiques riqueses espirituals. No seria certament fàcil
assenyalar responsabilitats precises, considerant la força de les
sedimentacions culturals que, al llarg dels segles, han plasmat mentalitats i
institucions.
Quantes dones han sigut i són encara més tingudes en
compte pel seu aspecte físic que per la seua competència, professionalitat,
capacitat intel·lectual, riquesa de la seua sensibilitat i
en definitiva per la dignitat mateixa del seu ser!
I què dir també dels obstacles que, en tantes parts del
món, impedixen encara a les dones la seua plena inserció en la vida social,
política i econòmica. Baste pensar en com sovint és penalitzat, més que
gratificat, el do de la maternitat, a què la humanitat deu també la seua
mateixa supervivència. Certament, encara queda molt per fer perquè el ser dona
i mare no comporte una discriminació.
Es tracta d'un acte de justícia, però també d'una
necessitat, d'ací la importància de dones com Carmen que exercint una afició
com la carrera a peu han defés la dignitat de la seua condició femenina per
mitjà de la conquista de fonamentals drets en les carreres, igualant categories
i premis, i han pres esta valenta iniciativa en temps en què este compromís seu
era considerat un acte de transgressió, un signe de falta de femineïtat i una
manifestació d'exhibicionisme.
És necessari perquè continuar en este camí! El premi Jo
Dona és un mitjà per a seguir eixe camí, no obstant això estic convençut que el
secret per a recórrer lliurement el camí del ple respecte de la identitat
femenina no està només en la denúncia, encara que necessària, de les
discriminacions i de les injustícies, sinó també i sobretot en un eficaç i il·lustrat projecte de promoció, que contemple tots els àmbits de la vida femenina, a partir d'una
renovada i universal presa de consciència de la dignitat de la dona.
En fi, acabaré sabent que encara queden moltes coses per
dir però seran dites en llocs molt més adequats perquè arriben a aconseguir el
seu propòsit, ací només volíem fer un xicotet comentari.
Agrair al premi Jo Dona l'haver-se acordat de Carmen Sala
per corredora i per dorsalera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada