Això és un joc, un esport, una competició.

     Sabem que la vida no és un joc, però l'XI Trofeu Dorsal 19 si ho és, encara que hi haja qui ho oblide. Perquè en l'XI Trofeu Dorsal 19 quan passe eixe dia s'acaba, s'acaba… i a una altra cosa, papallona. En la vida real les decisions concretes de cada persona tenen conseqüències en històries que no poden confondre's amb una carrera, estadístiques ni números. No obstant això, el pròxim 10 de novembre les decisions que prenguem en la mitja marató o en 10k si que tindran una importància en els números i per tant en el resultat.

Si ara juguem un poc i ens imaginem que la gran mitja marató del diumenge passat a València haguera sigut el nostre trofeu llavors la nostra classificació dels primers en la mitja marató haguera sigut la següent:

FOLQUES LORENTE, MAXIMO: 79.52

SERVER COSTA, FEDERICO JOSE: 76.88

TAMARIT SERESOLA, RAUL: 75.64

NAVARRO MARTINEZ, CONSTANTINO: 73.51

SISCAR BAY, CARLOS:  73.16

FRANQUEZA ROBLES, DIANA: 71.49

No és exacta ja que esta calculada amb l'edat més baixa de cada categoria, però eixe dia la calcularem amb l'edat exacta i segons la calculadora:

https://atletismomaster.es/mastercalc/index

Això és un joc, un esport, una competició –tant de bo siga justa–. Però la realitat és que cal saber guanyar i perdre, sense drames ni tragèdia. Tragèdia i drama són altres coses. De fet, ni tan sols diria que calga disgustar-se per això. Disgust són, també, altres coses.

 En la vida cal agrair els bons moments, les festes, els triomfs, celebrar-los i atresorar-los com a part de la memòria, com allò que ningú ens pot llevar, perquè forma part de la nostra vida i el nostre passat. I al temps, cal tindre la llibertat i la lucidesa per a no aferrar-se a la victòria com l'única opció digna. Perdre és part de la competició. I és també escola. I si un no està disposat a perdre, amb el cap ben alt i sense fer sang de la derrota, llavors és millor no jugar. En l'esport, i en la vida.

Per a jugar, per a divertir-nos i per a tindre un record de l'XI Trofeu Dorsal 19 repartirem a tot el que ho desitge eixe dia un dorsal perquè sel col·loque a l'esquena, perquè davant ha d'anar l'oficial de la carrera, i una insígnia perquè la use com millor li abellis-ca, no sols eixe dia sinó perquè siga una senya d'identitat.

Dorsal i insígnia que també es repartirà als caminante perquè realitzen un dels dos circuits que tenim pensats i perquè els servisca també de record.

    Recordar és necessari. És bonic viatjar al passat, evocar i visitar llocs i moments. D'ací a uns anys ja no ens recordarem ja de l'XI Trofeu Dorsal 19, però tal vegada, només tal vegada, en rebuscar en un calaix ens trobem amb eixe dorsal o eixa insígnia que ens recordara eixe 10 de novembre de 2024 al Grau de Gandia i el dinar en el Rafel, i ens adonarem que ja no som els mateixos, que eixes vivències que tant vam gaudir o que no vam poder gaudir ens agradaria repetir-les o modificar-les, però sabem que no podem.

Potser el més dur, però el més necessari, és acceptar. Acceptar que el passat no es pot canviar, però tampoc es pot capturar. No obstant això, hui sabem una cosa, que eixe passat és ara el nostre futur. Eixe passat que recordarem d'ací a uns mesos o anys fins i tot no esta escrit, encara no ho hem perdut i si ho pensem forma part del nostre equipatge.

Mai hem de deixar de mirar avant. No es tracta d'oblidar (seríem uns necis si triàrem eixe camí), però sí de negar-nos a quedar tancats en els records. Perquè la vida seguix. Seguixen els anhels, projectes, noms, i històries. Seguixen els camins i la vida, més enllà de l'XI Trofeu Dorsal 19.