L'hàbit no fa al monjo. O sí?

     L'hàbit no fa al monjo. O sí?

Este és un refrany popular que molts coneixem, molt utilitzat per a indicar que el fet de portar una determinada prenga no t'imprimeix les característiques d'esta, ser corredor depén de moltes més coses que d'una bonica roba i ser dorsaler de moltes més.

Si ara ens parem un moment i pensem podem arribar a la conclusió possiblement també encertada que “l'hàbit sí que fa al monjo” perquè pocs veuen el que som en realitat, però tots veuen el que aparentem. La vestimenta de Dorsal 19 no fa al corredor ni al dorsaler, però el distingix.

Per a entendre-ho, convé forçar un poc este i dir: “l'hàbit no fa al monjo, però bé que l'ajuda”. Queda clar que la coherència d'un corredor mai estarà condicionada per una vestimenta; no obstant això, tampoc podem negar l'aportació pedagògica que provoca veure com un grup d'homes i dones s'unixen, assumint una manera d'entendre la carrera a peu que fins i tot es nota en la manera de vestir i de comportar-se. Pedagògic perquè servix per a distingir les diferents maneres de córrer i d'entendre la carrera a peu. Per exemple, el simple fet de veure passar a un dorsaler al carrer ens porta a pensar en qualsevol classe de carrera a peu, en la nostra afició 

Per això és important una senzilla dessuadora, com la que hem confeccionat. Des del punt de vista d'un club de corredors l'hàbit si fa al monjo, i això depén del context en el qual ens movem. Si vestim la roba de Dorsal 19 en totes les competicions o llocs on la carrera a peu este present, a la llarga i després de la perseverança, els ideals que representa Dorsal 19 penetraran a l'interior del nostre corredor, això és, aconseguiran transformar a un corredor des del que fa al que és, un dorsaler.

Existixen algunes objeccions contra la utilització en les carreres del senyal que ens unix i mostra el que som com a corredors, i les entenc, comprenc perfectament el que vol dir Groucho Marx en la frase: "Mai pertanyeria a un club que admetera com a soci a algú com jo." No obstant això, el que determina el que una persona és, no és la roba, sinó com va vestida en el seu interior.

Ara bé, ens vestim per a cada ocasió segons el que vulguem aparentar. Per això és complicat en participar en una carrera conjugar dos principis aparentment contradictoris: revelar el que pensem i som que és un sentiment invisible en un element visible com és una dessuadora. De ací prové la cura, mai excessiva, en un club de corredors en l'ús de la seua vestimenta en les carreres.

El potencial expressiu de la imatge és per tots reconegut. La nostra cultura actual es definix per la imatge i l'home modern per la seua capacitat visual: Homo videns. Esta és una de les debilitats que ens fan vulnerables, confonent la imaginació amb la realitat.

Es pot vestir un hàbit i no representar el que ell significa, però cal tindre clar que quan ens el posem les persones ens veuen com el que vestim.

Posa't la dessuadora quan vulgues que et vegen com un dorsaler i, en cas contrari, si no vols que et reconeguen deixa-la en l'armari.