XI Dorsal 19. Alegria i celebració.

     Entrarem ara en la part on explicarem com es desenrotllarà l'XI Trofeu Dorsal 19. El XI Trofeu Dorsal 19 és el que comunament es diu carrera del club en la majoria dels clubs, una carrera en la qual nosaltres hem afegit una part de competició i una altra de turisme en intentar portar-la a llocs on resulta estranye acudir en solitari. 

Un trofeu en el qual s'intenta que puguen participar tots i per això s'intenta igualar les diferències que existixen entre tots nosaltres, una quimera és veritat, però ens agrada pensar que tots tenim una oportunitat d'estar entre els millors. El sistema que usarem és el clàssic, cada edat, sexe i distància tenen un coeficient i segons siga la marca en la distància triada es trau un percentatge que ens donarà als tres millors en cada distància.

Per si algú té curiositat utilitzarem la taula següent: https://atletismomaster.es/mastercalc/index

En el cas dels caminants al no existir una competició, estem estudiant encara el millor mètode, però tres trofeus segurs que hi haurà.

Ja sé que aconseguir que tots tinguen les mateixes oportunitats és quasi impossible. Tots som iguals en dignitat, encara que som diferents, ja que la qualitat física està distribuïda de mode divers i l'edat ens afecta de forma diferent de cadascun de nosaltres.

La invitació que ens fa l'XI Trofeu Dorsal 19 al fet que passem un dia alegre i divertit és el que ens fa a tots iguals, perquè la carrera a peu suposa també competir contra la tristesa i el descoratjament.

El més important –la raó última per la qual molts correm i participem en carreres– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats d'este esport i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

Aquell corredor que descobrix eixe tresor que és la carrera a peu deixa moltes coses per a poder aconseguir els seus objectius i sap que els esforços, sacrificis i dificultats que puguen acompanyar la consecució d'este tresor no són suficients per a extingir eixa alegria. És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria “amb cicatrius”. Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa “sentir-se viu”, la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i “encarnació” en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de jugar, de divertir-se, de fomentar llaços lleials d'amistat… I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. Perquè en l'esport no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira corrent, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure l'XI Trofeu Dorsal 19 “celebrativament”, sabent alegrar-se amb el triomf del company i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar el carinyo que es té en este cas amb la carrera a peu. L'alegria és un do i, ja siga en l'esport o en la vida, sempre està basada en l'amor que tinguem ja siga a les persones o com en este cas a un esport.