No hi ha repòs per al dorsalero

Quan tot pareixia indicar que ens trobàvem en un cap de setmana tranquil i de festa fallera, resulta que ens hem trobat que uns dels nostres més destacats dorsaleros han canviat els trages fallers per a posar-se el trage de córrer i un dorsal i competir.

Màximo se ens va anar a Torre de les Maçanes a participar en la primera carrera del Circuit Costa Blanca Runnig de 10K, i no podia començar d'una millor forma que guanyant en la seua categoria, mentrestant Carmen se ens va anar a participar en el Campionat d'Espanya de Cross per a veterans que es va celebrar a Elda, quedant en la posició 12+1 de la categoria de més de 45 anys.

Com veieu, no existix “repòs per al guerrer”, la disposició a competir del corredor  sempre serà un misteri que cal desvelar amb paciència, i anar interpretant-la en cada un dels que ho tenen o poden tindre el do de la competició. Actuar sense pressa, però sense pausa, tindre paciència, però, de cap mode, encreuar-se de braços; estrényer i exigir però no ofegar; saber respectar totes les fases de l'entrenament i de la competició és un art.

Quan pensem on pot estar la diferència entre els corredors normals i aquells com Màxim, Carmen, Bay, Vicent Sendra i tants altres que tenim en el club, ens ve de seguida a la ment que està en la seua  fortalesa i imaginem força física. Si fóra així, la seua força física tindria poc que dir en els períodes de temps en què cal suportar els descansos o tindre el valor necessari per a suportar l'adversitat, per a resistir les lesions, per a proveir les virtuts que tenen amb la càrrega de vigor necessàries per a traure'ls el màxim rendiment.

Però qui és fort? Abans que res, qui està disposat a afrontar els riscos que comporten els entrenaments, a dir no davant d'una situació contrària als seus interessos esportius o que el pot portar a errors difícils de reparar.

No es tracta de força física sinó de la virtut de la fortalesa que suposa superar la debilitat que es manifesta en centenars de formes i, sobretot, véncer la por.

Hi ha corredors que tenen una valentia especial, que són capaços de traspassar eixa barrera, i superar en certa manera els propis límits, vencent-los i corrent el risc de trobar-se amb una lesió de conseqüències desagradables.

A tots els corredors ens agrada superar-nos, i açò suposa, evidentment, el coneixement i l'acceptació prèvia del que som, però suposa també eixe inconformisme de qui sap viure la vida amb metes elevades que li impedixen viure una existència normal. 

No hi ha repòs per al dorsalero.