En la vida pareix que la major i més rara saviesa consistix a acceptar-se a si mateix sense pretendre ser més, i fer el que és possible fer i res més: en açò consistix la tan buscada felicitat.
Trobem la felicitat perquè trobem el nostre equilibri i perquè la felicitat és el resultat del ser de cada u, açò és també l'equilibri. Equilibri, pau, dita, perfecció, realització de si mateix, tot és igual: podem emprar estes paraules indiscriminadament.
Es diu que tota existència humana és incompleta quan no culmina amb la maduresa i deu ser cert, no obstant això, estem algunes vegades al nostre pesar en una societat que idolatra al jove i lo juvenil, la longevitat es veu ben sovint com un castic, com algo negatiu del que avergonyir-se i que ha de ser ocultat.
Però cada edat té la seua bellesa i el seu dita, i en la carrera a peu i sobretot en la de resistència és en el passar dels anys on trobem el nostre millor estat de forma, i és a partir de “la segona o quasi la tercera edat” quan resulta verdaderament possible, des de la perspectiva completa que dóna el transcurs de molts anys i molts quilòmetres, estar preparat per a assaborir i disfrutar del nostre esport.
I això de manera humil i desinteressada perquè el nostre entrenament i les nostres marques ja haurien de passar a un segon pla.
Acceptar-se, és conformar-se amb l'edat que un té. Molts corredors no volen, especialment aquells que han tingut alguna importància o han cregut que la tenien. Però no hi ha més remei que acceptar-se per a fer bé el que encara u és capaç de fer.
Són innumerables els veterans que fracassen en les carreres perquè volen fer les marques que feien i no aquelles de què són capaços. I després es lamenten, es tornen agres perquè no aconseguixen fer-ho bé i abandonen la carrera a peu.
La vida d'un corredor descriu una corba, primer ascendent durant la joventut, després aconseguix la cima, sent quan s'és veterà el temps del replegament.
Un replegament en què es continua avançant, perquè sempre s'avança en certs terrenys i tots recorrem algun d'ells: mes cal replegar-se en la majoria dels entrenaments que abans van constituir el nostre orgull, replegar-se també d'eixos esforços agònics, replegar-se no fins quedar-se a casa sinó un replegament estratègic per a canviar de mentalitat i canviar d'objectius, un passet arrere - si-, però per a agafar impuls per a poder aconseguir eixes noves marques i metes que ens devem posar.
Es diu també que “una retirada a temps acostuma a ser una victòria” però per a continuar vencent cal continuar practicant la carrera a peu, rebaixant els nostres objectius per a així poder continuar disfrutant cada vegada que els aconseguim.
Tot açò es referix al pas dels anys ja que ningú envellix perquè tinga a les seues esquenes un cert nombre d'anys, només s'envellix quan es diu adéu als ideals i a les nostres il·lusions.
Els anys arruguen la pell, però renunciar a l'entusiasme en les carreres i a les marques arruga l'ànima.
I tot açò ho escric mentres estic esperant que passen les hores, esperant que a les set i mitja donen l'eixida a la carrera de Set Aigües, esperant també comprovar com van passant els anys i les nostres marques es van resistint però al mateix temps esperant també comprovar com a any rere any Set Aigües ens torna ,si ens fa falta, l'alegria per la carrera a peu, la il·lusió de participar en carreres ja que comprovem que no ho fem tan mal com pensàvem i que sense nosaltres li faltaria alguna cosa a esta carrera i que encara ens queden molts anys de carrera a peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada