“Corredors Fantasma en el Cel”

   No vos ha passat mai que en un d'eixos llargs i solitaris entrenaments per a la marató, al parar per a beure heu escoltat les xafades i el pantaix d'un gran grup de corredors, i al girar-vos els hem vist córrer pel cel amb els ulls injectats en sang i amb les sabatilles cremant en una carrera embogida, perseguits per uns espectres de corredors.

   Les seues cares cadavèriques, els seus ulls amenaçadors, les seues camisetes mullades de suor roja, en una persecució sense fi per a atrapar a eixe gran grup que no atraparan mai, condemnats a córrer per sempre en eixa carrera maleïda.
   Tal vegada vos vau quedar paralitzats a l'escoltar el vostre nom per boca d'un dels espectres que detenint-se et deia; "Si vols salvar la teua ànima de l'infern de córrer en la nostra carrera llavors, corredor, canvia els teus costums hui o amb nosaltres correras demà intentant atrapar al gran grup del Diable a través d'estos cels sense fi".
   Encara no heu patit eixa visió? Millor. Perquè si els heu vist llavors teniu un problema amb la vostra obsessió per la marató.
   Estes aparicions es repetixen des del principi dels temps i són les que han creat el mite de “La Cacera Salvatge” en la mitologia escandinava, i també de la famosa cançó “Ghost Riders in the Sky”, - Genets Fantasmes en el Cel- , però els “Corredors Fantasma” existixen, no són un mite perquè els tenim en els nostres caps molts maratonians.

   Encara que, el que en realitat tenim en els nostres caps és un excés de pressió i de responsabilitat davant de la carrera, podria dir que el maratonià esta desequilibrat encara que no com un sinònim de boig, sinó de l'equilibri natural en què hauríem d'estar els corredors: entrenament, descans i vida personal.
   Cap corredor és capaç d'entrenar ni rendir bé si no dorm i no menja bé. En el moment en què la carrera de la marató ens lleva contínuament la son, alguna cosa no funciona. Por de no córrer bé? Estem cansats de veure el patiment de maratonians que van deixar de disfrutar del que era la seua passió perquè tota la seua atenció la tenien posada en les conseqüències del fracàs en la marató, en compte de posar l'energia en com continuar disfrutant de la carrera a peu i de la marató.
   El maratonià no necessita entrenar i pensar les 24 hores en la marató, es tracta de fer el correcte. Un corredor no pot aconseguir els seus objectius sempre. Ho sabem. Però com manegem eixa ansietat?
   El primer seria preguntar-se Per què eres corredor? La vida són eleccions, i normalment les fem en funciona de les nostres passions. No hi ha esports ni bons ni roïns. Ens agraden més o menys en funció dels nostres gustos, capacitats, aptituds i ambient en què ens rodegem.

   Hem triat córrer i participar en una marató perquè ens apassiona i això no ens provoca ansietat ens la provoca desproporcionar la situació, no la situació en si. Cal buscar l'equilibri.
   El maratonià necessita tindre una vida pròpia a més dels entrenaments i de la marató. Necessita descans, alimentar-se de forma sana, riure i tindre temps per a fer altres coses que no siga només utilitzar el seu temps lliure a entrenar. El nostre cervell es fatiga si el saturem només amb la marató. Igual que ens cansaríem de menjar tots els dies el mateix.

   Si volem continuar disfrutant de la carrera a peu i de la marató i no perdre la motivació i la passió per la carrera, desconnectem tots els dies, en cas contrari formarem part de la maledicció d'eixos corredors fantasma condemnats a perseguir sense parar a eixe gran grup endimoniat durant tota l'eternitat.