Diumenge
passat Dorsal 19 va acudir a la carrera que més il·lusions provoca;
la Marató de València, s'ha convertit en el punt de referència de
cada temporada per al nostre club, si participar-hi consistira en una
mera anticipació del futur, el compliment de les nostres il·lusions
la faria esvair-se, l'anul·laria. No és així.
L'haver
aconseguit el nostre objectiu o haver-nos quedat en l'intent no fa
variar la il·lusió d'un maratonià per a la pròxima edició, no
destruïx la il·lusió; vull dir, no necessàriament; si ocorre,
direm que hi ha hagut decepció, desil·lusió en sentit rigorós.
Perquè
la il·lusió d'un maratonià persistisca, no obstant això, fan
falta certes condicions, que aclarixquen més la seua consistència.
Cal que hi haja continuïtat, és a dir, que la percepció que podem
millorar o la certesa que ens hem passat uns mesos disfrutant de la
carrera a peu, va a continuar. Si a l'acabar la marató es compliren
totes les nostres expectatives, deixaríem de tindre il·lusió. Si
en canvi es dóna un avanç o increment de les nostres expectatives,
la il·lusió subsistix i pot augmentar o elevar la seua intensitat.
Quan
un corredor corre una carrera i la disfruta, pot succeir que quan
acabe la recorde com un gran dia en què disfrutá de la carrera a
peu. Un maratonià continua veient i vivint indefinidament la ultima
marató que ha corregut. El maratonià ama tant la marató que se la
pot continuar mirant durant tota la vida, sense que s'acabe mai,
sense que se la done per «ja acabada».
Esta
consideració ens conduïx a una evidència de la major importància
per a comprendre el que signifiquen els 42195 metres. En sentit
estricte, no ens il·lusiona qualsevol cosa, sinó més aïna el que
no és «cosa». Ens il·lusionen, sobretot i pròpiament, les
carreres; en segon lloc, els objectius que ens marquem; finalment,
algunes competicions quan s'incorporen al nostre projecte personal,
quan no funcionen merament pel que són, sinó per la significació
que adquirixen dins de la nostra vida, per una espècie de
personalització sobrevinguda.
Sens
dubte la consecució de marques personals no garantix la il·lusió
per a la següent marató però sense cap dubte ajuda, molts
dorsaleros van aconseguir millorar les seues marques; Tino, Raúl,
Tatka, Esteban, Linda, José i Juanito, amb el que eixa faceta de
l'èxit es va veure complida i ara només falta la continuïtat a
buscar la millora en la següent.
Tots
els que hem corregut una marató sabem que té un argument, perquè
és una realitat dramàtica, i per això es pot contar. Cada marató
té la seua història i no hi ha manera d'entendre-la més que
contant-la, cada dorsalero té la seua que sent els mateixos 42195
metres és diferent.
Els
que s'enfrontaven per primera vegada amb la marató com; August,
Iván, Manolo, Rafa i Vicent Cuevas tenen una narració de la
història diferent de la de Vicent Arbona, Vicent Sala, Tony, Bay i
Màximo que ja porten moltes maratons en les seues cames.
Si
llegírem la narració de cada una de les maratons dels dorsaleros a
València ens trobaríem en algun moment d'eixes maratons, en unes
breus línies, esta consideració o alguna molt pareguda: “Si en
compte d'iniciar el canvi de ritme en tal quilòmetre haguera esperat
a tal, tal vegada hauria sigut possible una millor marató ” . Este
tipus de frases es poden aplicar a tants i tants fets que ens han
passat durant tota la marató, que tenen sentit perquè ens n'adonem
de que les decisions adoptades podrien haver sigut molt diferents.
Però davant de les mateixes sorgixen altres preguntes. Per exemple:
és correcte culpar-me per haver triat un ritme en compte d'un altre?
Hagueren anat millor les coses si haguera realitzat més quilòmetres?
Indagar
sobre la correcció (o incorrecció) d'una determinada decisió del
passat implica suposar que tenim els suficients elements de juí per
a aprovar o condemnar tal decisió. Tals elements de juí són “els
nostres”, és a dir, de corredors que estem potser assentats ara en
una cadira però no en les situacions concretes que vam viure amb una
intensitat i dramatisme que difícilment podem imaginar.
Per
això, quan ens assabentem que Batiste abandona la marató, podem
pensar que haguera degut prendre alguna altra decisió; però si ens
trobàrem en una situació semblant, què hauríem decidit nosaltres?
Mirem
ara l'altra pregunta: haurien anat millor les coses en la marató si
les decisions hagueren sigut diferents? Esta pregunta suposa tindre
idees més o menys clares sobre el que seria millor i el que seria
pitjor per a aquell determinat moment de la carrera.
Hauria
sigut millor la marató si s'haguera actuat d'una altra manera? En
alguns casos la resposta pareix fàcil, però en altres seríem més
honestos si ens limitàrem a descriure alguns fets i deixem de costat
suposicions sobre futuribles sobre els quals no tenim idees clares.
El
que sí que podem fer, ara i sempre, és reconéixer eixe misteri de
la marató. Des d'ella naixen heroismes i covardies, ambicions i
generositats. Després, cada un pot posar els ulls i el cor en la
següent marató i vora quines opcions estaria cridat a adoptar per a
construir una carrera amb menys errors i amb un poc menys de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada