Ja tenim la marató
davant de nosaltres, quasi sense donar-nos compta ens veurem en
l'esbossa d'eixida del diumenge i molts tindrem en el nostre cap la
famosa frase; “l'important no és guanyar sinó participar”,
molts de nosaltres correrem la marató per la satisfacció de
completar la tan temuda distància de 42195 metres, i és que la
carrera a peu és dels pocs esports en què la majoria dels seus
practicants no competixen.
Tot l'anterior no
s'entendria, en el futbol, en el bàsquet o el tenis per exemple, que
els seus participants no intentaren guanyar, en canvi molts de
nosaltres no ho anem a intentaro el diumenge. La majoria de
maratonians el diumenge que ve només miraren si han acabat la
carrera i que la seua marca estiga dins del que tenien pensat,
corrent la marató amb el fi de disfrutar de la carrera a peu.
Si dóna el mateix
guanyar que perdre, llavors on està el mèrit dels què competixen i
dels que guanyen?
No volguera que es
malinterpretara. Estic totalment d'acord en què el més important és
ser «bons competidors» i a donar el millor de nosaltres en cada
moment, però a vegades pense que esta frase pot donar peu a la
mediocritat perquè llavors, ¿per a què es participa en quelcom
sinó és per a donar el millor d'un mateix i guanyar?
Ara bé, es pot
guanyar de moltes maneres. Per exemple, la meta de molts atletes el
diumenge és guanyar ; però molts altres porten una altra «meta»
en el cap com millorar el seu temps i per a alguns altres, el mer fet
d'acabar ja és un gran èxit.
I és que guanyar no
sols significa véncer el rival, sinó també superar-se a un mateix.
Per exemple, es pot guanyar en experiència, en confiança, en
autoestima, en alguna habilitat, etc., inclús en humilitat per a
reconéixer que l'altre ha sigut superior i que a la pròxima ens
podem esforçar més.
El verdader missatge
que li hauríem de donar als corredors, i a nosaltres mateixos, és
que no sols és important competir, sinó donar el millor de cada un
en cada «carrera» o repte que tinguem davant. No li llevem el mèrit
a què han donat el millor de si i han guanyat. Ensenyem als nostres
maratonians a reconéixer què és el que han aprés amb
l'experiència i què creen que poden fer millor en la pròxima
ocasió.
És veritat, que
moltes vegades tot just mirem les marques i no veiem les tàctiques i
les estratègies que utilitza cada corredor per a guanyar o per a
intentar-ho, mirem les classificacions on ens trobem tots ordenats
per les nostres marques i no ens interessem per esbrinar com s'arriba
a eixa classificació, estem perdent el gust per l'estratègia.
L'estratègia és una
forma d'entendre la carrera a peu des del punt de vista de la
competició, guanyar o perdre, córrer per a competir ja siga contra
els altres o amb contra un mateix.
No se quants dels
corredors de Dorsal 19 competiran el diumenge a València, tampoc se
quants d'ells correran fins a sentir-se morir, ni els que
s'espremeran fins a quedar-se secs però el que si s'és els que
acudiran a córrer a València amb tota la il·lusió que podran
aportar; tots.
Encara que ja només
ens falten quatre dies, encara tenim treball que fer: hem d'elaborar
el nostre pla de carrera, hem de preparar la carrera per a complir
satisfactòriament i definitivament el nostre objectiu. Hem de
preparar la nostra estratègia de carrera.
L'estratègia és,
encara que no ho parega, un art, és l'habilitat per a saber el que
hem de fer en cada quilòmetre de la marató, és el conjunt de
decisions que anem a haver de prendre durant la carrera que ens
asseguraran que prenguem la decisió òptima en cada moment.
En estos dies és
quan ens hem de fer preguntes com estes: “He d'arriscar? Isc lent o
ràpid? He de ser conservador? M'unisc a un grup d'atletes que porten
el meu ritme o córrec sol?...” És a dir, hem d'elaborar la nostra
tàctica de carrera. En fi, hem d'analitzar el nombre més gran de
condicionants de la carrera.
La meua tàctica i
per tant també la meua estratègia preferida és l'anomenat
“negative split”, contràriament al que es podria suposar el
“negative split” és un aspecte tàctic positiu, ja que indica la
capacitat de córrer la segona part de la marató més ràpida que la
primera.
Mireu, quan ens
enfrontem amb els 42195 metres cal tindre en compte algunes coses,
sobretot si volem aplicar el “negative split”; tindrem un factor
que ens va a ajudar a córrer més ràpid la part final de la marató
i almenys dos que els tindrem en contra i ens obligaran a abaixar el
ritme.
Veurem, lo que ens
ajuda serà el nostre pes, posaré alguns exemples, si tinguérem un
pes d'al voltant dels 60 quilos, no seria de res rar que perdérem 2
quilos per diversos motius, perduda d'aigua, perduda de glucogen,
greixos… que significa açò? Perquè, al pesar menys es pot córrer
més ràpid senzillament per que anem a haver d'utilitzar menys
energia, i açò és una cosa que cal tindre molt en compte, però
clar tot açò no servix de res si no estudiem bé els altres factors
que ens obliguen a córrer mes lents.
I són principalment
dos els motius pels quals estem obligats a abaixar el ritme quan més
lleugers estem; un sera el que podríem dir falta de combustible,
s'acabara el glucogen quasi segur i en la part final haurem de
recórrer als greixos, o siga passarem a consumir quasi el doble
d'oxigene pel que el nostre ritme segur que sera més lent o almenys
ens costara molt més esforç mantindre la nostra velocitat.
L'altre factor que
ens impedirà mantindre el nostre ritme seria la falta d'elasticitat
dels músculs de les cames a causa del cansament, el que ens succeirà
segur si no hem encertat amb el ritme de carrera, perquè com ja
sabeu, si el nostre ritme és massa ràpid començarem consumint
glucogen i s'acabara massa prompte i a més no podrem anar eliminat
l'àcid làctic segons ho anem produint amb el que en la part final
les cames se n'aniran bloquejant.
Ens pot succeir també
que cometem només un dels dos errors, per exemple eixim al ritme
just però no ens hem alimentat bé en els últims dies amb què no
ens parara l'àcid làctic però si la falta de “combustible”, o
al revés podem tindre molt de combustible però el ritme és massa
alt i no eliminem l'àcid làctic.
Com veieu és
complicat, i a més cal afegir , el fred o la calor, la pluja, el
vent i l'embolic que se'ns presenta per a poder seguir el nostre
ritme amb la gran quantitat de corredors i com no els 42195 metres,
tota una aventura.
Per tant a pesar de
tots estos possibles problemes cal intentar córrer en “NEGATIVE
SPLIT”. Quan prenguem esta decisió, estem posant de manifest que
som capaços de manejar bé el nostre estrés competitiu i que tenim
una bona gestió de la nostra capacitat física. En el primer cas es
tracta d'una habilitat mental, mentres que en el segon intervé
l'entrenament.
La millor estratègia
per a una carrera en què vullguem realitzar una marca sempre ha
sigut la de recórrer tots els quilòmetres al mateix ritme. La
proposta és banal, però probablement la seua extrema simplicitat
practica és el que la convertix en difícil per a posar-la en
practica.
És veritat que per a
ser un expert es deuen de succeir alguns fracassos i traure
conseqüències, i moltes vegades no ho fem perquè pensem que si no
han eixit bé les coses la causa esta en qualsevol part però no dins
de nosaltres ni en la nostra tàctica de carrera que ha sigut
errònia.
I és que hi ha una
forma simple per a verificar si som hàbils estrategs, és la
d'analitzar els nostres temps de pas en les diferents parts d'una
carrera.
Els exemples següents
s'entenen en un circuit pla. Si un corredor realitza la segona part
d'una carrera més lentament que la primera evidència que ha posat
en esta un excés d'esforç tal que no queda més remei que
compensar-ho en la segona part anant mes lent.
Una baixada de
rendiment que fa considerar que ens hem equivocat en la nostra
tàctica és si esta supera els cinc segon al quilòmetre.
Veurem, un corredor
que en 10 quilòmetres realitza 40 minuts i cobrix els dos cinc mils
en 19'35 "i 20'25" podem dir que a “punxat”,
independentment que haja realitzat la seua marca personal, la seua
tàctica de carrera no ha sigut bona. El diferencial de 50 segons pot
paréixer poc, però no ho és en absolut. Si s'analitza la situació
be, resulta que la primera fracció va ser recorreguda en un mitjana
de 3'55 "i la segona a 4'05". Verdaderament un bella
rebentada.
La majoria de
nosaltres no consideraríem que ha sigut una mala tàctica, ni que
una perduda de 2 minuts en una Mitja ni de 5 minuts en una Marató
haja estat malament. Ens agrade o no, una caiguda mínima d'esta
magnitud és molt gran. El conjunt dels corredors donem per assentat
quan ens succeïx açò es que ens falta fons o que no tenim la
suficient velocitat, però la realitat és un error tàctic.
Una baixada de 2
minuts per a una competició de 21 quilòmetres significa que ha
executat els segons 10, 5 quilòmetres, 12 segons més lent per
quilòmetre. Per a la marató una disminució de 12 segons per
quilòmetre, produïx una diferència de 4'10 / 15 ". En este
cas, pot paréixer poc, però es perquè ja estem acostumats a
considerar estes perdues molt més grans. Si un corredor d'elit
correguera la segona mitat 4' més lenta que la primera significaria
que a explotat.
Una disminució en el
rendiment en la segona mitat de la carrera també es pot tolerar,
sempre que siga inapreciable. No hem de caure en la trampa que atrapa
la ment de molts aficionats: "acumule avantatge al principi i
l'administre amb el pas dels quilòmetres." És una estratègia
que implica un gasto significatiu d'energia, i que accentua les
deficiències tècniques dels atletes fent-los pagar l'esforç
inicial per a aconseguir les marques desitjades.
Si no estem ben
entrenats per a completar una carrera en un temps, la millor
estratègia requerix en primer lloc que abandonem les nostres
ambicions cronomètriques, o bé que utilitzem bé les nostres forces
per a disposar d'estes quan les dificultats són majors. Que és la
segona part de la carrera, en la que estem més cansats i som més
vulnerables.
L'estrateg hàbil és
aquell que no baixa el ritme amb el pas dels quilòmetres i que
arriba a meta completament esgotat, tant que no podria mantindre el
seu ritme ni un metre més. Este corredor podríem dir que ha sigut
capaç de donar el 100 % de la seua forma.
El “negative split”
és un poc més que mantindre el ritme just, és la capacitat
d'augmentar el nostre ritme en els moments en què la nostra fatiga i
esgotament són més grans. Per a augmentar en eixos moments el ritme
és necessari haver començat la carrera amb un cert marge de
maniobra en el nostre ritme per a després poder esprémer totes les
nostres forces.
Jo, ho intentare,
perquè crec que al cap i a la fi, lo que més recordarem d'esta
marató, no és com anàvem al principi, sinó la sensació final;
eixa sensació que et queda (dins de la pròpia emoció que suposa
acabar la marató) una vegada que creuem la línia de meta: “He
arribat de meravella. Crec que fins podia haver fet millor temps” o
“No podia més. He degut caminar una bon estona perquè les meues
cames no donaven més de si. He patit”.
Estic convençut que
la probabilitat que repetim o no l'experiència de córrer novament
una marató, depén en gran manera, d'esta última sensació.
I vaig més lluny
encara; si tornes a córrer una marató, estic segur de que la
diferència entre córrer-ho amb la por que tornes a passar-ho
malament o no, està supeditat, de la mateixa manera, a les
SENSACIONS FINALS DE CARRERA de l'última marató que has disputat.
Isca com isca la
marató solem dir que a l'acabar-la ja hem triomfat "però jo
aniré una altra vegada més lluny i diré que fer la inscripció i
atrevir-se a prendre l'eixida ja és un èxit”, és el que en
realitat conta.
Acabaré esta llarga
entrada amb una frase que faré meua per a la marató de València
del diumenge que ve, una frase de Steve PrePrefontaine; “Sé que
algú pot batre'm, però va a haver de sagnar per a fer-ho"y
afig “van a haver de fer marca personal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada