Descansen en Pau; Eduardo Monfort, Alberto Contreras i José Antonio Albi

Eduardo Monfort, Alberto Contreras i José Antonio Albi són les tres persones que van perdre la vida en un desgraciat accident quan estaven practicant una activitat tan pròxima a la nostra com és el ciclisme, tres corredors d'un club tan amic com el Club Atletisme Llebeig de Xabia i amb els quals haurem compartit algunes carreres. 

És difícil escriure paraules de consol quan estem cara a cara amb la mort, inclús quan la persona que va morir va viure una vida plena i va morir en les millors circumstàncies. És especialment dur quan el que hi ha mort és una persona jove, i més encara que la persona jove no mor en circumstàncies ideals. I ho és molt més si són tres persones amb què compartim moltes de les seues aficions.

Demà a Pedreguer realitzarem un homenatge als nostres companys que se centrara en el Club Atletisme Llebeig de Xabia, desgraciadament en algunes ocasions hem assistit a funerals de persones que han mort jóvens. Este tipus de funerals són sempre doblement tristos. No hi ha moltes paraules que ajuden en una situació com esta, però inclús el poc que es pot dir, en un dia com eixe, quan la mort és tan crua, no oferix massa consol emocional. Què es diu quan ens enfrontem a unes morts com estes? Simplement un “Descansen en pau” i recordar-los amb la millor imatge que puguem tindre d'ells.

De qualsevol manera este consol no borra el dolor de la pèrdua d'un ser volgut. Res es borra perquè res pot. Hi ha morts previstes: donen temps per a preparar-nos a la seua arribada. Altres morts, en canvi, ocorren sorprenentment, de colp, com un rellamp inesperat.

La mort d'un familiar ancià, o d'algú que cedix a poc a poc ant una malaltia inexorable, arriba d'una manera més o menys esperada. El cor pot preparar-se, perquè endevina que, prompte o tard, una vida terrena acaba. Estem, llavors, llestos per a acollir el “colp”, que no deixa de ser dolorós, però que sabem estava pròxim.

Però la situació és molt diferent quan un fet imprevist irromp en una vida i provoca una mort inesperada. Les morts imprevistes criden a la porta de qualsevol: del xiquet i de l'adult, del ric i del pobre, del ciutadà honest i del delinqüent, del sant i del pecador, de l'amic i de l'enemic. No hi ha distincions, com si tots, davant del fet inesperat, fossen igualment vulnerables, fràgils, incapaços de defendre's o de fugir.

Arriba després la telefonada, el whatsapp o el correu electrònic que provoca una commoció indescriptible: un familiar, un amic, un company de treball, un veí, acaba de morir. Sentim llavors un esgarró profund en l'ànima. Per l'inesperat del fet. Per l'afecte que sentíem cap a una persona pròxima o coneguda. Per la ruptura radical que s'imposa en els llaços temporals.

  Si descobrim, a més, que la causa d'eixa mort va ser la borratxera d'un xòfer irresponsable,  sentim una ràbia profunda per la injustícia patida. Descobrim amb amargor que vivim en un món pervers, en el que moltes vegades les autoritats no aconseguixen controlar agressions que destruïxen famílies.

Quedarà, certament, un buit profund per dies, per mesos, tal vegada per anys. Però eixe buit no és complet, perquè el ser volgut no ha desaparegut en el remolí del no-res, sinó que està present en el cor de tots els seus amics i molt més de les seues famílies.

I, mentres eixe record pervisca la seua mort no haurà sigut el seu final, és tan sols la conclusió d'una etapa, i per això no m'estranya que existisca un sagrament que la tinga present. Si som catòlics sabrem que en la frontera que separa el temps de l'eternitat hi ha una porta -la mort- que s'obri per a donar pas a l'home. L'home no és etern, però és immortal. Naix en el temps, però el temps acaba allí on eixa porta s'obri per a la seua ànima, que és un bufit diví, com ens recorda la Gènesi.

Descansen en Pau.