És "un sense parar".

     “No discutim si és millor anar cap avant o cap arrere, sinó discutim quin és el millor lloc al que hem d'anar. No discutim si és millor romandre on estem sinó si realment hem trobat el millor lloc per a romandre en ell”. G. K. Chesterton) 

Ahir vam acabar el Circuit de la Safor i en el mateix moment va començar el de la Marina, ha sigut una feliç coincidència, que ens indica que este món de la carrera a peu és “un sense parar”.

Com veieu és un principi sense fi, sembla obvi, però si assistim a la gala final del circuit de la Safor és que va haver-hi un principi, els nostres tres premiats, així com tots els que el van completar van passar per un instant semblant al qual es va donar amb la presentació del circuit de la Marina.

Si hi ha un final d'un circuit, és que va haver-hi un principi que tendix a buscar la seua conclusió. Els corredors ho sabem molt bé, no hi ha carrera que no tinga un principi i un final, perquè el contrari seria córrer donant tornades sense sentit i sense raó. Hi ha un inici de la història i una fi d'esta.

Si reflexionem un poc més, veurem que, sense principi i fi, un Circuit es convertix en una successió de carreres sense sentit. I eixa fi és el que li dona sentit al Circuit i és present en totes les seues carreres. De manera que la fi ja és present en cada carrera i ens va marcant el camí cap a la seu final.

Estic segur que cada vegada que hem fet una inscripció, ja siga a una carrera o a un Circuit de carreres és perquè tenim al cap un objectiu. A uns ens haurà costat més o menys desgranar i descobrir quin és. Podem voler córrer totes les carreres, o només completar el Circuit corrent només les mínimes, o busquem aconseguir una bona classificació al final, o simplement passar uns divertits dies de carreres… etc.

Deixarem moltes coses per a aconseguir completar el nostre objectiu. I jo et pregunte: Quin eixe eixe objectiu pel qual deixes tota la resta? Com conéixer-ho? Quant temps has dedicat a descobrir-ho? Una estona del matí, de la vesprada, de la nit? L'estona que et sobra al final del dia? Com veus, és una pregunta que comporta més preguntes.

A mesura que han anat passant els anys i les carreres m'he anat donant compte que la resposta sempre ha estat en els meus anhels i desitjos més profunds. I és que, la carrera a peu té diverses dimensions que no són compartiments estancs. A totes elles les unix una mateixa pregunta, que mou a cadascun a practicar este esport. Eixa pregunta canvia de persona a persona i residix en el fons del nostre ésser. Alguns la coneixen des que són xicotets i altres tarden una vida sencera a conéixer-la. És una pregunta que és, al mateix temps, una invitació, un misteri que tanca més misteri i un salt al buit. Ser valents per a descobrir quina és eixa pregunta i, alhora, anar responent-la al llarg de la vida és el més temible i, alhora, el millor que hi ha.

Pense que la tasca d'un club de corredors no és que done totes les respostes, sinó que t'ensenye a descobrir-les. Si no fora així, ens perdríem tot el camí: la incertesa i els dubtes per descomptat, però també, l'esperança, la confiança que ens trobarem i tota l'alegria que comporta saber que estàs avançant, igual no per un camí recte, però sí pel de cadascun. Cada gir, cada racó, ens va acostant més.

I jo, de nou, et pregunte: De què serviria que el camí fora recte? Què aprendríem si no arriscàrem, si no ens equivocàrem, si no començàrem de nou?

Tinc clar que cometré errors, m'aniré pel camí que no és i només m'adonaré quan no veja la meua desitjada marca al final, encara que recórrer-lo m'haja portat moltes carreres i moltes setmanes. Si no ho veig, no ho sent, ací no és. Al final, només espere haver gaudit en cada gir del camí.

No es tracta de fer un Circuit a la babalà. Es tracta d'anar fent xicotets passos en cada carrera, sabent que, lo qué créiem que era una línia recta, era una línia torta que ens acabarà portant al que realment desitjàvem.