Demá comencem.

     Demà comencem un any més el nostre Circuit a peu de la Marina Alta i, el fem com quasi sempre des de Xàbia, la primera estació de les 8 en les quals ens haurem de detindre, un llarg viatge que podem experimentar de diferents formes i des de diversos escenaris. 

Hi ha diverses maneres d'afrontar un Circuit de carreres, pots triar el cultural i recórrer cadascuna de les meravelles arquitectòniques que et trobaras en cada poble, pots preferir o afegir a l'anterior la gastronòmica i provar totes les delícies culinàries o pots inventar-te una diferent per a cada poble o, si tens un poc d'esperit competitiu triar acabar el Circuit amb la millor classificació possible i millorar la de l'any passat.

Per a mi, que ja conec molt bé la Marina Alta, preferisc a més de passar una divertida tarda o mati segons a l'hora en què es desenvolupe la carrera, és intentar millorar la meua classificació de l'any passat i per a això una de les coses que he de saber és el que realment importa per a la meua classificació; o siga el meu lloc en acabar cada carrera, no em servirà la suma de tots els temps sinó la suma de la meua posició, i este és una dada que és molt més important del que sembla.

Vegem, si succeïx que en els últims quilòmetres m'adone que no puc avançar a ningú, no val la pena córrer més ràpid, només em bastara amb no perdre la posició és a dir que no ens avance ningú i guardar forces per a la següent carrera. Si la nostra preocupació és la classificació per categoria, perquè el mateix, però sabent diferenciar els que pertanyen a la nostra. Cada corredor és un punt. Així succeïx també amb la classificació per equips.

Ens ho han dit moltíssimes vegades i tal vegada massa perquè continuem parant-li atenció: l'esport és sa, es referixen a una salut fisiològica i corporal. Se'ns diu també que és un lloc per a educar valors, per a afavorir la integració social, per a aprendre a viure la frustració i el fracàs. És a dir, que si repassem tot l'anterior resulta que la carrera a peu ensenya coses de la vida, però atenció, és una mica més profund; el com enfrontar-se a la vida.

Un pot passar enguany pel Circuit amb molt diverses actituds, justament igual que per la vida, i una pot vindre marcada per eixa frase tan repetida abans d'eixir a córrer: De gom a gom!!! És a dir, que es pot fer el Circuit intentant “Donar-lo Tot Sempre”.

Així pot ser el nostre Circuit: viscut de gom a gom o a mig fer; i el que fa que un puga gaudir-ho profundament és el vivint-ho de gom a gom. Torne a comparar-ho amb la vida, no puc evitar-ho; la vida és com el Circuit en què es pot acabar perdent, però content d'haver fet tot el possible, i en el qual es pot guanyar, però tindre el buit i desassossec d'haver-se reservat energies i d'haver pogut fer-ho millor. No tinc dubtes que la felicitat és cara, d'aquí ve que pense que tot el realment valuós en la vida suposa algun tipus d'esforç, i ací és on la carrera a peu ens ensenya a lluitar i a desgastar-nos per allò que val la pena.

El viure a mig fer és un mode de no viure. Donar-ho tot de gom a gom, sempre, això és viure… però és clar que costa, i que és difícil. Per això és necessari entrenar, anar esforçant-se en xicotetes coses que ens van fent créixer. I, per descomptat, confiar que l'entrenament donarà el seu fruit. Ningú ha dit que no supose un esforç (pregunten-li'l a qualsevol esportista d'elit que passa hores i hores entrenant per a millorar una minúcia), però val la pena arriscar i gastar el temps en això. La vida mereix ser estimada i, per això, val la pena anar desgastant-se per crear vida al voltant, val la pena viure de gom a gom.