IN MEMORIAM

dissabte, 9 de novembre del 2024

L'alegria de celebrar

         Tots estos articles que durant les últimes setmanes es van escrivint en este blog sobre l'XI Trofeu Dorsal 19 si els llegiu amb un poc d'atenció estan sent una contínua invitació a l'alegria, com a part essencial de la pràctica de la carrera a peu. Fer que la carrera a peu siga una part de la nostra vida suposa també competir contra la tristesa i el escoratjament. 

    El més important –la raó última per la qual molts correm i estem en Dorsal 19– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats de la carrera a peu i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria «amb cicatrius». Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa «sentir-se viu», la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer a peu no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i ‘encarnació’ en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de competir, de divertir-se, d'obrir-se als altres, de fomentar llaços lleials d'amistat…

I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. De reunir-se en un esmorzar o en un dinar, com en este cas en el Rafel. Perquè en la carrera a peu no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira competint, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure amb esportivitat és viure ‘celebrativament’, sabent alegrar-se amb el bé del proïsme i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar la passió que es té per alguna cosa. L'alegria és un do i, ja siga en la carrera a peu o en la vida, sempre està basada en l'amor que es té a alguna cosa o a algú. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada