UNA LLIÇÓ DIFICIL QUE CAL APRENDRE.

         Quan tenim la marató a quasi un mes, ens estem topant en alguns dels nostres corredors amb els primers anuncis de la síndrome al fracàs.

«L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se», deia el conegut estadista i historiador britànic Winston Churchill.

Cap de nosaltres pot dir que no fracassa mai, o que fracassa poques vegades. El fracàs és una cosa que va lligada a la limitació de la condició humana, i el normal és que tots nosaltres ho constatem ben sovint cada dia.

Acabar un entrenament més cansat del que desitjaríem, no poder realitzar els temps en les sèries que teníem pensat, poden ser xicotets fracassos que podem tindre tots els dies.

Per això, els que pot dir-se que triomfen en les carreres i en la vida no és perquè no fracassen mai, o ho facen molt poques vegades: si triomfen és perquè han aprés a superar eixos xicotets i constants fracassos que van sorgint, es vullga o no, en l'entrenament de tot home normal. 

Els que, al contrari, fracassen contínuament en les carreres són aquells que amb cada xicotet fracàs, en compte de traure experiència, es van afonant un poc més.

Triomfar és aprendre a fracassar. L'èxit en la marató i també en la vida ve de saber afrontar les inevitables faltes d'èxit de cada dia. D'esta curiosa paradoxa depén en molt l'encert en el nostre entrenament i en la nostra vida. Cada frustració, cada desfeta, cada contrarietat, cada desil·lusió, porta amb si el germen d'una infinitat de capacitats humanes desconegudes, sobre les quals els esperits pacients i decidits han de saber anar edificant el millor de les seues vides.

Les dificultats en els entrenaments juguen, en una certa manera, al nostre favor. El fracàs fa brillar davant de nosaltres la nostra pròpia limitació i, al temps, ens brinda l'oportunitat de superar-nos, de donar el millor de nosaltres mateixos. És així, enmig d'un pla d'entrenament on no tot ens resulta fàcil, com es va assaonant el nostre cos i també el nostre caràcter i com anem adquirint força i confiança.

Seria una completa ingenuïtat deixar que els nostres entrenaments i carreres es diluïren en una desesperada busca d'una cosa tan utòpica com és el desig de romandre en un estat d'eufòria permanent, o de continus sentiments agradables. Qui pensara així, estaria quasi sempre trist, se sentiria desgraciat, i els que el rodegen probablement acabarien estant-ho també.

Sobre la por de fracassar tenim moltes frases celebres, hi ha també molta literatura sobre el tema i és que sempre se li ha donat molta importància ja que és una lliçó difícil que cal aprendre.

Com deia G. Von Li Fort, hi ha una dita clara i una altra fosca, però l'home incapaç d'assaborir la fosca, tampoc és capaç d'assaborir la clara. O com deia Quevedo, el que vol d'esta vida totes les coses al seu gust, tindrà molts disgustos.

Per això, en la tasca de preparar la nostra marató, és molt important no caure en cap espècie de neurosi perfeccionista.

No es tracta, per exemple, de realitzar les sèries obligatòriament a una velocitat o realitzar ineludiblement un numere de quilòmetres setmanals, sinó més aïna el que hem de fer és aplicar-nos a procurar que els temps en les sèries siguen el millor possible i intentar que durant la setmana fer els quilòmetres que senzillament puguem; i – Sobretot – perquè sapiem traure força de cada dificultat que ens trobem i tornar a entrenar amb il·lusió a pesar de no poder complir amb el nostre pla. 

Perquè errors els cometem tots. La diferència és que uns trauen d'ells ensenyança per al futur i humilitat, mentres que altres només obtenen amargor i pessimisme. L'èxit, torne a repetir, està en la capacitat de superar els entropessons amb esportivitat.

Fa pena veure a corredors i a persones intel·ligents vindre's baix i abandonar una carrera o un entrenament al primer contratemps; a xics o xiques jóvens que fracassen en les seues primeres carreres i maleïxen contra qualsevol classe d'esport; a aquells altres que no poden suportar un xicotet bac en la seua brillant trajectòria atlètica, o en l'afectiu, o en el professional, i s'afonen miserablement:

 o com ens pot succeir a nosaltres estos dies que estem passant i que per culpa d'un minúscul virus que ens ha obligat a guardar llit, o per eixe altre estrany germen que ens obliga a estar més temps en el vàter  que entrenant, o per este fred polar que ens obliga a eixir a córrer amb tanta roba que quasi no podem moure'ns, o per altres xicotets contratemps que abandonem tot el nostre entrenament i la nostra il·lusió a córrer una marató, per tant el nostre major fracàs no seria, no aconseguir córrer la marató com teníem previst sinó que el major dels fracassos seria deixar d'entrenar per por de fracassar.