Sobre l'essència de la Marató.

     El títol d'esta entrada podria despertar sospites, perquè és evidentment impossible analitzar en tan breu espai un edifici de tants pisos com és una marató. Per això cal dir ja des del principi que es tracta sobretot d'expressar una pregunta que sorgix en molts corredors que han tingut alguna cosa a veure alguna vegada amb ella, i que no deixa de sorgir de nou encara que un arribe a tindre una llarga familiaritat amb ella; això és, la pregunta de què és eixa cosa estranya, tan irreal i alhora tan operant; tan treta fora de la vida habitual, i no obstant això, tan capaç de tocar tan profundament el més intim; tan supèrflua davant tots els criteris pràctics, i no obstant això tan imprescindible per a tot aquell en la vida del qual ha penetrat per una sola vegada.

Ara bé, per lo que toca a la resposta, només pot consistir en un esbós de resposta; i amb això, començaré amb la qüestió sense majors preàmbuls.

L'essència d'alguna cosa és el conjunt de les seues característiques fonamentals, permanents, invariables i comunes, és a dir recórrer 42195 metres seria l'essència de la marató, és el que tenen en comú totes les maratons. Ara bé, entre les característiques essencials mai trobem la de l'ésser de la nostra marató. Així, l'essència d'una marató és la de ser una carrera de 42195 metres que es fa corrent a peu, però no pertany a la seua essència el fet de ser la nostra marató. La marató pot existir sense ser la nostra marató, però no al contrari.

Cadascun de nosaltres arribem o arribarem a la marató d'una forma distinta, la qual cosa fa que tinguem una forma pròpia de viure-la, ja que és molt més que una simple carrera de llarga distància. És una metàfora de la vida, i no hi ha dos vides iguals, una busca de límits i un viatge cap a l'interior d'un mateix.

Els motius que tenim per a començar a entrenar-la es convertixen al cap d'uns dies en un objectiu personal, prioritari. Ja siga millorar el nostre temps, travessar la meta o simplement acabar, pot ser per a superar una por, aconseguir una meta personal, honrar a algú o simplement perquè estimem la carrera a peu. Cada corredor té la seua marató. No importa si soc un atleta experimentat o si estic començant, la meta és sempre la mateixa: els 42196 metres.

Al llarg dels 42.195 metres, experimentarem una variada gamma d'emocions: eufòria, dolor, dubte, frustració, determinació i, finalment, un immens sentit d'assoliment i satisfacció. Si a estes emocions li afegim una cosa tan necessària com la disciplina, el sacrifici i la dedicació, veurem que a més de millorar la nostra condició física enfortirà la ment i l'esperit. I és que cada sessió d'entrenament que ens porte a la marató es convertix en una oportunitat per a aprendre sobre si mateixos i créixer com a persones, i ens ensenya a no rendir-nos davant l'adversitat, a seguir avant, pas a pas.

Tot l'anterior ens fa sentir-nos com a integrants d'una tribu, d'una comunitat única que es manté unida per un objectiu comú. El que fa que existisca un suport mutu entre tots els seus integrants, amb consells i companyonia que són fonamentals per a superar els desafiaments de la carrera. La marató crea un sentit de comunitat entre els corredors, voluntaris i espectadors. Unint a persones de tots els orígens i edats.

Acabar una marató és un assoliment significatiu que produïx una gran sensació d'orgull i satisfacció. És una prova que, amb la determinació i la preparació adequats, es pot superar qualsevol obstacle. Córrer una marató és molt més que travessar la línia de meta. És un viatge d'autodescobriment que ens ensenya sobre les nostres fortaleses i debilitats. És una oportunitat per a desafiar-nos a nosaltres mateixos i eixir de la nostra zona de confort. I, sobretot, és una experiència.

La vida, com la marató, està plena d'alts i baixos. Hi haurà moments en els quals ens sentirem forts i motivats, i altres en els quals ens veurem temptats a abandonar. Però igual que en una carrera, l'important és no rendir-se i seguir avant.

L'essència de la marató radica en la capacitat de superar els nostres propis límits i en la busca de l'excel·lència personal. És una experiència que ens transforma i ens deixa una petjada inesborrable.

És possible que haja exagerat un poc en escriure sobre l'essència de la marató i que haja acabat dient les meues veritats sobre l'ésser de la meua marató. Pot ser, que el Cel em perdone que intentarà ser original, i que se'm critique per això, i no obstant això m'alegre perquè he conservat les meues veritats: però he descobert, no que no foren veritats, sinó simplement que no eren a soles meues. Quan creia que estava sol, en realitat estava en la ridícula posició d'estar recolzat per la immensa majoria de maratonians.

Pot ser que a algú li entretinga esta entrada. Pot ser que divertisca a un amic o a un enemic llegir com veig i sent la marató i el llarg camí que he recorregut per a entendre-la d'esta manera quan m'haguera bastat un esmorzar o un café amb un maratonià. Si algú s'entreté aprenent com gaudir de la carrera a peu i entrenar una Volta a peu van poder produir una addicció a esta bogeria que és la marató, possiblement trobara interessant no sols esta entrada sinó tot el blog.

Malgrat tot hi ha una divisió raonable en tot això. Jo he escrit moltes entrades d'este blog, i res en la terra m'induiria a llegir-ho. Esta entrada s'ocupa únicament de mostrar el fet real que la marató és la millor arrel per a alimentar i subjectar tot un món personal de la carrera a peu. No pretén discutir la qüestió, molt fascinant però bastant diferent, de quina és la millor distància pero a un corredor popular.  

M'he vist obligat per mer espai a limitar-me al que he tret de la meua experiència; no toque l'assumpte tan discutit entre els corredors, d'on i com apareix este fenomen de la bogeria per les maratons. Això no és un tractat sobre la marató, sinó una espècie d'autobiografia desaliñada. Però si algú vol les meues opinions sobre la naturalesa real d'unes altres maratons, només ha de llançar-me la pregunta, i ens prenem un café.