Seguim.

     “...amo l’atletica perchè è poesia. Se la notte sogno. Sogno di essere un maratoneta…” (Eugenio Montale. Premio Nobel 1975.) 

Vam veure el cap de setmana passat com amb el Gran Fons d'Orba el IX “Open summer circuit training” de Dorsal 19 segueix el seu camí a través d'aquest calorós estiu, tambe vam veure aquests dies com l'Escola d'Atletisme ha presentat a tot el seu equip tècnic i està preparada per a començar amb les matrícules i, sabem que ja hem començat amb els primers preparatius per a la celebració del Trail, i, hem començat a escoltar aqueix himne d'anime que és el “Sobreviuré” de Gloria Gaynor en els caps dels maratonians, que veuen com la marató de València es troba molt a la vora i aquesta calor ens impossibilita començar a prepara-la i ens donem anime amb la seu estribillo. I és que com bé sabem els maratonians la maraton és molt més que els 42195 metres.  

I és que com diu Eugenio Montale: “...amo l’atletica perchè è poesia. Se la notte sogno. Sogno di essere un maratoneta…” És així, somiem amb la marató i encara que ara ens despertem sobresaltats i amb una suor, curiosament, fred pel que ens espera, som per damunt de tot maratonians, està en el nostre ADN i en el nostre nom.  

No vull preguntar-vos quants de vosaltres sabeu qui és el guanyador i la guanyadora de la marató d'aquest mundial o la marca realitzada perquè tinc por de desanimar-me, però, i això va per a examen, aquesta matinada es corre la final del 1500 i tenim a tres representants en ella, espere amb alegria que estigueu atents, ja que fa molts mundials que no tenim als tres representants en la final.

El 1500 no és una distància de la qual hem gaudit molts dorsaleros, segurament fora de l'Escola d'Atletisme i excepte alguna milla que recorde, no l'hem correguda, i no obstant això és una de les proves de les quals jo m'atreviria a dir que és una de les grans de la pista.

https://www.rtve.es/play/videos/directo/atletismo-campeonato-mundo-aire-libre-directo/

Mentres tot aixo està succeint en el Campionat del Món, i el món de l'atletisme està mirant cap a Oregon, tambe els corredors populars de la Safor miren cap al seu Circuit, on vam tindre una molt bona participació a Ador, amb pujada al podi inclosa.

Succeeixen moltes coses en un club com a Dorsal 19, i sembla que tindrem una temporada de retrobament amb les nostres sensacions, perquè venim de dos anys de tires i afluixes en els entrenaments, i en les nostres activitats, que és normal que s'hagen alentit.

 Més enllà del resultat final en les nostres competicions i de la bona imatge que podem donar, hem d'oblidar-nos d'aqueix missatge com a menys dubtós de que quan la cosa es posa lletja i dura, no val la pena patir, un missatge que en aquests anys de poca activitat hem utilitzat per a relaxar-nos.

És clar que ens agrada estar en forma, que els nostres temps i sensacions en les carreres i els entrenaments siguen satisfactoris, i no ens agrada patir, més quan som esportistes aficionats, però ningú pot gaudir sempre. La vida a vegades porta victòries i a vegades derrotes, a vegades ens ix tot com havíem planejat i altres se'ns “puja” el bessó en el primer quilòmetre.

La temptació d'escapar sempre és ací: prendre una drecera per a continuar guanyant o aconseguir aqueixa marca tan desitjada o simplement fugir quan la desolació ens atrapa, però per molt que un córrega no pot arribar sempre primer o aconseguir aqueixa marca que amb tanta il·lusió busquem. En aqueixos moments és necessari mirar amb perspectiva per a gaudir els èxits passats, però també per a recordar que tampoc els mals moments duren per sempre. I és que, en la vida, com en l'esport, la victòria no sempre consisteix a arribar primer sinó potser a continuar competint: cada dia, cada carrera. Alçar-se després d'una derrota per a treballar més dur l'endemà, agrair les bones ratxes i saber acceptar els segons llocs. Arribar a l'últim quilòmetre amb la satisfacció del que sap que a vegades ho va fer millor i a vegades pitjor, però que mai va deixar de competir.

Bona vesprada.