Feliç Nadal!

    Feliç Nadal!

    Ahir en un sopar de Nadal es comentaba que hui en dia es corre el risc de reduir el Nadal a una espècie de festa de carnestoltes en el cap d'any. Em va impressionar un diagnòstic tan gràfic i tan cru, i més encara quan el va rematar amb les paraules següents: “El Nadal laic és com una carcallada sense alegria”. Al despedir-nos, com no, tots ens vam desitjar una “Feliç Nadal”.

    Encara que tinguem una major o menor consciència del que significa esta expressió, en estes festes repetim fins a la sacietat el desig de felicitat als nostres familiars i coneguts. Moltes milions de felicitacions seran enviades, per molts mitjans, estos dies formulant este mateix desig. Pareix de sentit comú que siguem capaços de respondre a la pregunta següent: Quina és la raó especial per la felicitat en estes festes? Què té este dia que no tinguen els altres?

     Incomprensiblement, quan ens sol faltar la fe necessària per a alegrar-se del Nadal com la celebració del naixement de Jesucrist, d'Aquell que va vindre al món per a la nostra salvació; ens sol ocórrer ben sovint que este temps sol resultar melancòlic i fins trist. Ens sorgixen i ens martellegen multitud de “desficis”: l'absència de sers volguts; la melancolia per les ruptures matrimonials; les picabaralles i enemistats familiars; la constatació de molts egoismes; el pes dels anys i els fracassos de la vida; el desamor; el buit existencial…

   Cada vegada més, és molt trist constatar-ho, estos dies es deslliguen de la seua essència per a convertir-se en període de festes sense cap esperit, de compres i més compres, viatges, vacacions, descans i clar, regals, regals perquè la publicitat aclapara: cal comprar.

    Està tan aliena esta festa de la seua essència per a molta gent, que fins a s'obliden de què es desitja, i així, en compte de bon Nadal i any nou (que és la celebració de la presentació del Xiquet en el temple), es desitgen bones festes! D'acord, però festes de què?

    En realitat no està malament que estiguem el món de festa, però el que és inacceptable és ignorar conscientment o inconscientment que es tracta de la celebració del naixement del Xiquet Déu, Jesús de Natzaret, no d'estar contents “perquè és cap d'any” o sopar el 24 i dinar junts el 25 “perquè així és”.

    I si estem de festa, tampoc està malament que desitgem felicitat, amor, benestar, llarga vida i moltes coses bones més. També és bo adornar casa i carrers, obsequiar regals, però no perquè “es dega” regalar (per a no veure's malament, clar), sinó perquè estem feliços. Els regals són per festejar el naixement de Jesús, i encara es fan, i és correcte, en nom seu, almenys per als xiquets.

    És curiós, no obstant això, que la nit prèvia i el mateix dia de Nadal, la gent sí es desitja bon Nadal!, encara que en els dies anteriors ho hagen oblidat. Encara queda el dubte si en realitat desitgen felicitat pel naixement de Jesús, o és simplement una frase buida, encara que es diga de bona fe.

    Els que estem conscients de què es tracta en la temporada nadalenca, hem de dir-ho, hem d'estar no simplement contents, sinó plenament plens de real felicitat per un fet que va revolucionar al món, cristià i no cristià, que va partir la història en dos i ens va portar el missatge, l'evangeli de l'amor, de la caritat, de veure pel proïsme (sobretot el més pròxim: la família).

     I, ja se que després d'haver arribat a estes altures en este escrit és quan vaig ha començar ha sentir una quantitat inquietant de laments. No sols la lògica pena dels que troben a faltar als sers volguts que han mort. Sinó l'epidèmia de comentaris dels que diuen avorrir el Nadal.

    Les festes tenen els seus entrebancs, però ni totes les menjades més greixoses i indigestes, ni les nadales coentes basten per a explicar determinat rebuig. Quan una persona diu que desitjaria que ningú celebrara el Nadal, o quan comenta que en estes dates s'aniria al Carib, està expressant un poc més que un lleu malestar. Crec entendre eixe sentiment.

    Tinc el privilegi de pertànyer a una família que sempre ha cuidat el Nadal. De xiquet ma casa olia a moniato i ametles, a mantegades i massapans i des de llavors posem el betlem i l'arbre. M'encantaven les festes. No obstant això, quan vaig arribar a l'adolescència i va rebentar dins de mi la pregunta sobre el sentit de les coses vaig començar a dubtar d'ella. Al llarg d'una joventut prou descreguda vaig aprendre a recelar d'eixos cants, eixos adorns bells que prometien molt però no donaven res.

    El Nadal despertava anhels i desitjos infinits, que res ni ningú omplien. Després me vaig anar donant compte, entre tantes coses, que el Nadal no és una altra cosa que la certesa de l'íntima positivitat que ens rodeja. El coneixement que hi ha un destí bo.

    Des d'esta experiència entenc als que odien el Nadal. Si un ha perdut l'esperança i porta anys en esta vida com si la mort fóra el final, esta explosió de llums i colors ha de paréixer una gegantina bestiesa. És més, si va fins al fons, deu odiar-la com a expressió de la irracionalitat d'una societat que repetix tradicions estúpides per inèrcia. Açò explicaria tanta queixa conjuntural pel consumisme, el tràfec o les reunions familiars.

    Naturalment tot açò ocorre entre muntons de persones que beuen, canten i criden a lo panoli, sense preguntar-se res ni anar més enllà. Però el que no és així pot entendre'm. A mi em commou el Nadal. El que la Bellesa, el Bé i la Justícia eterns s'hagen fet carn, açò és, que a partir d'eixe moment de la història la nostra vida, la nostra xicoteta vida puga començar a tindre sentit ja això m'ompli d'agraïment. Però he de reconéixer que, de no ser cristià, estes dates m'omplirien de tristesa i de rancor pel buit d'un Déu tan celebrat i tan inexistent.

    Convisquem per tant, donem felicitacions, també regalets, descansem, busquem la pau interior i tractem de viure-la en la convivència amb els pròxims, però sempre perquè estem de festa, d'una molt especial: és la celebració de la Nativitat del Messies! Per això: feliços Nit de Nadal, Nadal i any nou!