Máximo, Triple Campió

    Els Macua, allà a Moçambic diuen que: “No s'assenyala el camí mostrant-ho amb el dit, sinó caminant davant.” I, açò és el que fa Máximo Folques, seguix el proverbi dels Macua, i dia rere dia corre davant de nosaltres mostrant-nos el camí que s'ha de seguir en este món de la carrera a peu. Ser intel·ligent és una cosa bona i aprendre tots els dies és un repte excel·lent. Però per a ser un bon corredor, deus ademés de ser intel·ligent, tindre una gran força de voluntat i ademés un gran afecte la carrera a peu. 

    Máximo Folques, ens esta mostrant que harmonitza intel·ligència, voluntat i gran afecte la carrera a peu, coses indispensables per a poder aconseguir els triomfs que ha aconseguit enguany. Ha guanyat tres circuits de carreres.

     Harmonitzar intel·ligència, voluntat i sentiments és necessari per a tindre una personalitat capaç de buscar i d'assolir els objectius que ens hem proposat. Però és necessari aprendre a fer-ho. El mer fet de ser intel·ligent no significa haver format bé el cap, ni saber fer un bon ús de la nostra capacitat física o dels coneixements adquirits en els entrenaments. 

     Quan la qualitat física deixa d'estar guiada per l'ètica esportiva és com un cotxe amb un potent motor però sense fars. La intel·ligència en un corredor sense sòlides conviccions és com l'energia nuclear: possibilitat de grans avanços i mitjà per a grans desastres. 

     Però en este món de la carrera a peu no triomfen necessàriament els de millor capacitat intel·lectual, ni ser llest garantix disfrutar més corrent. Ser feliç corrent té molt més que veure amb l'harmonia de la personalitat que amb la capacitat intel·lectual i física. Sens dubte que desenrotllar la intel·ligència, tindre un excel·lent entrenament i una qualitat física àmplia, és un valor. Però, per a aconseguir guanyar el Circuit de les Arenes, el Circuit 10K d'Alacant i el Circuit Trail, resulta indispensable l'estudi de les dates, dels circuits, de les classificacions, de la preparació física i sobretot de voluntat.

     La voluntat ha sigut últimament menyspreada per molts corredors. No obstant això, és patent que la voluntat és un motor necessari per a aconseguir metes: un corredor sense voluntat està a mercé dels seus sentiments i instints, o de les pressions ambientals que reba. Per això, la cultura hedonista aplicada a la carrera a peu talla les ales per a poder volar a molts corredors. Molts corredors són incapaços d'aconseguir metes, inclús encara que les perceben com valuoses, perquè no poden realitzar l'esforç necessari per a aconseguir-les o per a mantindre's en elles amb constància.

     Sense voluntat és impossible la fidelitat a cap projecte, siga este aconseguir una marca personal, córrer una marató o guanyar un circuit de carreres. 

     El 19 de març en Torre dels Maçanes donava començament el primer objectiu de Máximo, el Circuit Costa Blanca de 10K. El 9 d'abril en el Moralet començava el segon objectiu, el Circuit Cross Trail d'Alacant i el 2 de juliol en la platja del Postiguet començava el tercer objectiu de Máximo, el Circuit Arenes Alacantines, que curiosament va ser el primer que finalitza, amb la seua victòria.

     Han sigut moltes carreres en què ha participat, molts els quilòmetres realitzats i molta la força de voluntat necessària per a poder completar els tres circuits i ademés guanyar-los.

     Dissabte passat vam assistir a l'entrega de premis de dos d'estos circuits, el Circuit Costa Blanca de 10K i del Circuit Cross Trail d'Alacant, i allí vam veure pujar a Máximo en quatre ocasions, com a guanyador absolut i en la seua categoria, i vam veure a un corredor amb una fam insaciable d'un poc més, quelcom major, quelcom superior. Un corredor com Màximo es nodrix de transcendència. Busca i anhela quelcom que el sobrepassa, però que li satisfà totalment.

     Però, què és això “ Quèés el que el corredor busca realment, el que li atrau d'una forma obsessiva fins a trobar-ho, o perdre's en l'intent? Tenim la certesa que un principi d'inquietud ha sigut sembrat en l'ànima de cada corredor. Des del fons del seu ser clama per eixa transcendència que el nodrisca: les marques, les victòries, els aplaudiments, la satisfacció personal de veure complits els seus objectius, lo més profundament humà. 

     I és açò el que ens admira d'un corredor: encarna algun valor, quelcom que li fa més persona, que el completa. No és el corredor, si no la virtut que en ell percebem, el que destaca. Campions pot haver-hi tants com a corredors, amb major o menor fama – les gestes no són de menor valor perquè ningú les lloe – no obstant això a un corredor com a Màximo el considerem una clase superior de corredor.