El "maleït" Waldemar Gerschler

     Hi ha moltes coses que els corredors anem aprenent durant els anys i que han de servir per a anar millorant a poc a poc, com els sistemes d'entrenaments, dietes, coneixement de materials i algunes coses més, i hi ha una no menys principal, la lectura i el coneixement de les vides dels millors corredors i dels seus entrenadors així com veure les millors carreres que s'han celebrat.

      

     Perquè el que desitja escriure bé, o pintar bé ha de llegir els millors llibres i mirar els millors quadros paquè li servisca d'ajuda i d'exemple, per tant el que vol córrer be també ha de buscar en els millors corredors els exemples que li puguen servir de guia, ha de mirar els seus entrenaments i conéixer els seus entrenadors perquè li servisquen d'espill en què mirar-se i poder comparar-se, així que hui anem hi ha conéixer un entrenador que ens ha fet suar i maleir moltes vegades en les “maleïdes” sèries i les seues repeticions. 

     Tota esta història comença en la ciutat alemanya de Dresden, en 1934, on Waldemar Gerschler era professor d'història, de filosofia i d'alemany, tènia trenta anys. No sols formaria intel·lectualment els seus alumnes sinó que també els formaria físicament perquè la seua afició per l'esport li portaria a voler saber-ho tot sobre l'entrenament. Volia fer de tot i saber-ho tot abans d'ensenyar-ho als altres, va ser futbolista, nadador i atleta.

     Quan va arribar a Dresden en 1930, amb la seua maleta de jove professor, Gerschler havia fet la seua elecció: volia, ser director d'un institut d'esports. Primerament va organitzar la seua vida. Al matí, donava classes en la «Hochschule». A les vesprades, es dedicada a l'atletisme. Dos mesos després de la seua arribada, el jove professor havia passat a ser entrenador del «Dres donen Sport Club». I tres anys mes tard havia creat una de la millors seccions d'atletisme d'Alemanya.

Josy Barthel. 

     Però Gerschler incara continuava buscant. Havia vist i llegit molt, i havia retingut molt també. Incansablement va continuar el seu treball, fins que va començar a comprendre al llarg de les seues investigacions les llacunes que existien en les seues passades experiències. A poc a poc va anar prenent forma en la seua imaginació una teoria molt vaga, quasi una intuïció, un mètode modern d'entrenament, el que havia de revolucionar les carreres de fons i mig fons. Este mètode, Gerschler el «pressentia».

     Sordament va nàixer en ell una necessitat imperiosa, la necessitat de l'home que vol saber, que necessita provar-se que no esta equivocat, Per a la qual cosa, només necessitava un conill d'índies. L'hauria de trobar un matí del mes de juny de 1934, després de llargues setmanes de penosa busca. La Federació Alemanya preparava ja els Jocs de 1936, per a la qual cosa va posar en marxa una «Jornada de l'Atleta Desconegut» reservada per als debutants en totes les ciutats alemanyes. I allí va conéixer un soldat de 20 anys, Rudolf Harbig i va nàixer la que havia de ser una de les experiències atlètiques més apassionants de la història.

Rudolf  Harbig

     El treball va començar, àrid, brutal, titànic. En aquella època els corredors de mig fons entrenaven sempre en carrera contínua i a un ritme ràpid, corrien molts quilòmetres però lentament i Gerschler feia córrer a Harbig distàncies més curtes que les que ell hauria de competir, realitzava llargues sessions amb repeticions de 100, 200, 300 i 400 metres a un ritme endimoniat alternant amb trajectes més lents.

     A poc a poc, es va començar a parlar a Alemanya d'aquell jove entrenador, que ensinistrava en forma de robot a un atleta completament desconegut. Informats d'això, els entrenadors tradicionals van posar el crit en el cel: Gerschler era un "assassí". Era impossible resistir semblant sistema d'entrenament. Però Harbig no va sucumbir. Després de dos anys d'entrenaments, Harbig es va convertir, als vint-i-dos anys, en el campió d'Alemanya dels 800 metres, Els crítics, impressionats, van callar. Altres, amb esperit inventiu, van posar al sistema el nom que Gerschler no havia tingut temps de buscar: «sistema d'intervals» o «mètode mixt».

     GerschIer continua amb el seu sistema, podia confiar en ell, sabia que era bo, però li faltava una cosa: la prova científica i permanent del seu sistema. Va ser llavors, quan Gerschler va tindre un altre d'eixes providencials trobades, dels que està plena la seua vida. En una pastisseria, en Dusselforf, Gerschler va conéixer un jove metge dit Hans Reindell. Esta trobada havia de marcar el principi de la més fructífera associació mai realitzada en el món dels esports. D'una banda, un tècnic en atletisme, creador d'un sistema d'entrenament completament nou que hauria de dominar tota la seua època. D'una altra, un investigador, un home de ciència, que hauria de convertir-se en un dels més eminents cardiòlegs de la seua època i hi hauria, també, de revolucionar els coneixements i els sistemes mèdics.

     I com no, un gran atleta, entre els dos investigadors, Rudolf Harbig continuaria en el seu paper de conillet d'índies, gustós i conscient. Aquell trio havia de proporcionar al món, en l'espai de dos anys, el primer gran atleta de l'era moderna: Rudolf Harbig, recordman del món dels 400 i els 800 m.

     Quan Gerschler va voler que Hans Reindell esbrinara quan comença l'excés d'entrenament d'un corredor i Hans va començar les seues investigacions el món de l'entrenament entrá en una nova era.

     El seu mètode tènia unes regles prou definides que portá a l'èxit a grans corredors com l'Aleman Rudolf Harbig, el britànic Gordon Pirie o el belga Moens. Però va ser Emil Zatopek qui en vista dels bons resultats de Waldemar Gerschler, el utiliza i acaba per convertir en imprescindible l'interval training per a tots els corredors.

      Però, Com era eixe mètode? Com entrenava Waldemar Gerschler? El sistema el tenia prou clar: Per a començar la duració de la sèrie no havia de passar d'un minut. Calia fer moltes sèries o repeticions entre 15 i 30. La recuperació devia ser breu perquè fóra incompleta.

     El “kit” de la qüestió estava que Waldemar Gerschler i ací també el cardiòleg Hans Reindell, van arribar a la conclusió que pel que fa al cor, la part activa de l'entrenament no era tant la sèrie mateixa sinó el període de recuperació, l'interval.

     És en la recuperació, la recuperació és el que permet augmentar el volum del cor i amb ell la seua capacitat d'enviar sang als músculs i en este detall és on esta la verdadera revolució dins de l'entrenament de la carrera a peu, són per tant els intervals entre repeticions o sèries els que cal cuidar amb major atenció.

     Segons ells, la repetició no havia de reprendre's abans que la freqüència cardíaca caiguera a l'entorn de les 120 pulsacions per minut. Si després d'1'30", encara estava per dalt d'eixe límit, açò volia dir que la intensitat de l'esforç havia sigut molt alta i que havia de ser reduïda.

     Waldemar Gerschler elaborava els seus plans d'entrenament amb el denominat D.I.R.T. Que són les inicials que definixen el seu mètode on la D és la distància de la repetició (100-200m.); I era l'interval de descans que el corredor ha de prendre's entre cada una de les repeticions que havia de ser l'exacte per a baixar fins a les 120 pulsacions; R era el numere de repeticions que calia realitzar i T es referia al temps en el qual devia recórrer-se la distància que devia ser el just per a posar el cor entre les 160-180 pulsacions per minut.

     Amb el pas dels anys els corredors de fons i els maratonians i els seus entrenadors van anar afegint distància a la repetició i es va afegir una lletra més, que és el que hui coneixem com D.I.R.T.A., la A, que ve a traduir-se com l'Acció que ha de realitzar-se mentres es realitza la recuperació, o siga corrent suau, caminant, parant completament o marcant un ritme exacte de carrera.

     Hui en dia el mètode de Waldemar Gerschler ha evolucionat molt i eixos cinc factors han hagut d'adequar-se entre ells, reduint-los o augmentant-los, segons el que vullga entrenar-se.

     Segons Waldemar Gerschler i el cardiòleg Hans Reindell, la base científica d'este mètode d'entrenament, se sustenta en l'augment de la cavitat cardíaca quan el cor treballa entre les 160-180 pulsacions per minut durant la sèrie, i les 120-140 durant el repòs actiu. La successiva alternança de treball-repòs, aconseguix este efecte, al mateix temps que potència la paret cardíaca, sense que per això augmente el seu grossària, considerant que la part activa de l'entrenament, la que produïa els efectes benèfics, no era pròpiament el període de carrera, sinó el de l'interval, és a dir, el moment en què el cor passava de les 160-180 pulsacions d'esforç, a les 120-140 de repòs.

     Curiosa i sorprenent tota la història, veritat.

     Gràcies a entrenadors com Waldemar Gerschler, a metges com Hans Reindell i a atletes com Rudolf Harbig els corredors populars tenim més fàcil millorar les nostres marques, això si, maleint moltes vegades  als inventors del "maleït" interval training .