Fantasies i viatges.

     Estem en una setmana molt viatgera, si el cap de setmana passat Bay i Tony se'ns van anar a Sevilla a córrer la marató, en el pròxim el “esperit viatger” de Dorsal 19 es desplaça a Roma i a Càceres, a Roma se ens n'ha anat Juanito a córrer la Roma – Òstia i a Càceres com a integrant de l'equip Campió de la Comunitat Valenciana de cross curt el C.A. Guadassuar, se'ns anira Carmen a participar en el Campionat d'Espanya, i allí és fàcil que es trobe amb Jordi Alcaraz que representara a l'Apolana.

   Dorsal 19 pel món, i és que ens agrada viatjar com ja hem escrit moltes vegades però cal continuar recordant-ho, perquè és una de les facetes que caracteritza als corredors.

     Desplaçar-nos a les carreres hui en dia és fàcil i ràpid, més ràpid inclús que la duració de la carrera, vegem sinó l'exemple de Bay i Tony a Sevilla, menys de les 3 hores i segons que li dura la marató és el que tardá Bay a desplaçar-se a Sevilla, i Tony també va estar més temps corrent la marató que assentat en l'avió que li porta a Sevilla i és que les seues 3 hores i 38 minuts és quasi segur la duració del viatge d'anada i tornada.

     Ha canviat sens dubte el concepte del viatge, Juanito que se'ns desplaça a Roma pot estar més equilibrat amb la duració del seu Roma – Òstia, i en canvi Carmen amb eixe cross curt de quatre quilòmetres i eixe viatge amb autobús a Càceres serà l'excepció que confirmara la regla.

     Abans viatjàvem, ara simplement arribem i només coneixem el lloc de destí i no recorrem la distància, hem fet invisible la llunyania dels nostres destins.

     Una de les característiques dels corredors quan viatgem és la nostra passió per fantasiejar, encara que, pocs de nosaltres ho solem admetre, i quasi ningú confessaria el va contendre d'eixes fantasies i menys inclús les marques amb què somiem. 

     Però, tant si ho admetem com si no, tots els corredors som somiadors patològics; encara que açò no és necessàriament una patologia. Els corredors que sempre entrenen i corren en els mateixos circuits i en les mateixes carreres busquen de manera natural la relaxació de veure's corrent i competint en llocs que els agraden. És quasi una temptació irresistible. En veritat, com més sensible eres, potser més fort serà la teua propensió a escapar-te a córrer pels teus sons. El corredor que és inquiet i que no troba fàcil assossec en els seus entrenaments diaris i les seues carreres setmanals és el que més somia, és el que esta més ple de fantasia i el que més busca complir els seus somnis.

     I què dir dels continguts d'eixos somnis dels corredors?

     En estes fantasies, nosaltres mai estem ni en baixa forma ni lesionats, més aïna estem en forma, hem perdut eixos quilos que ens sobraven, correrem una carrera perfecta i sense cap error, som immunes a les fallades i anem hi ha córrer en el circuit perfecte. En estos somnis, de fet, intuïm la carrera perfecta, la marca personal, la lesió no apareixerà i el clima serà l'ideal.

     Dita açò, encara necessitem preguntar-nos: En quin grau és bo o roín evadir-nos als nostres somnis?

     A un cert nivell, estos somnis no són precisament innocus, però poden ser una forma positiva de relaxació i una manera d'estabilitzar les frustracions de les nostres vides. Assentar-te en una còmoda butaca i posar-te a somiar despert és igual que assentar-te còmodament per a escoltar la nostra música favorita. Pot ser un fuga que nos a banda per uns moments de les frustracions que tenim en la nostra vida.

     Però hi ha una potencial desavantatge en açò per al corredor: ja que en els nostres somnis nosaltres som sempre el principal protagonista i som el centre d'atenció i admiració, els nostres somnis fàcilment poden alimentar el nostre natural narcisisme. Com som el centre de tot en els nostres somnis, fàcilment podem arribar a estar sobrefrustrats quan tornem a trobar-nos amb la nostra realitat i comprovar que no anem hi ha realitzar eixa marca que tant ens agradaria.

     I hi ha més: algunes vegades he estat tan concentrat a perseguir els meus somnis i els he fet el centre de tot el meu món de corredor que he deixat de donar importància a les marques o objectius que han aconseguit els meus companys, és com si només importara i només fóra important el meu somni o la meua fantasia.

     Per esta raó, entre altres, els somnis bloquegen la nostra atenció, de viure el moment present. Quan tots nosaltres estem embolicats en la fantasia, és dur veure el que està davant de nosaltres.

     Bueno, encara que ara ens trobem ficats dins d'una altra de les nostres, cada vegada més inabastables, fantasies no vull oblidar-me de la bona mitja marató de Torrevieja que van realitzar Alberto i Vicent amb la seua hora i trenta-cinc minuts, i és que donat el bo i el pitjor dels nostres somnis i donada la nostra quasi incurable propensió a escapar-nos dins de la nostra fantasia, necessitem continuar mirant al nostre voltant i saber apreciar eixes tres hores justes de Bay a Sevilla, les tres hores i trenta huit minuts de Tony també a Sevilla.

     I eixes marques a Torrevieja que m'esta despertant d'eixe somni de tornar al podium en el VI Trofeu Dorsal 19 i és que crec que serà millor que no m'assente tant en eixa butaca a fantasiejar i isca més hi ha entrenar.