IN MEMORIAM

dissabte, 21 de febrer del 2015

Melancolia

     Normalment, a cap persona li agrada sentir-se afligit, ni entristit, ni tan sols deprimit. I si eres corredor has d'afegir a totes les dificultats que ens presenta la vida per a estar tristos les que es deriven de la carrera a peu.

     Generalment les persones solem preferir la llum del sol a la foscor, la jovialitat a la melancolia i així també els corredors solem preferir córrer a estar lesionats, competir a veure carreres, aconseguir els nostres objectius a anar de fracàs en fracàs.
     Per això, quasi sempre fem tot el que podem per a fugir de la melancolia que ens sol produir qualsevol tipus de problema, intentem deixar eixe pesar i eixa tristesa arraconats. Tendim a escapar-nos d'eixos sentiments que hi ha en nosaltres i que ens posen tristos o ens espanten.
     Així que, generalment, quan alguna cosa ens impedix córrer i ens sentim tristos o tenim sentiments de fracàs ho percebem com una cosa negativa. Podria ser que moltes vegades eixes circumstàncies i eixos sentiments de fracàs puguen arribar a tindre la seua part positiva. Dit senzillament, poden ajudar a mantindre'ns en contacte amb eixes parts del nostre esperit, del nostre caràcter o de la carrera a peu a què normalment no prestem atenció. 

     La carrera a peu és un món molt ampli, veure'l, sentir-lo i entendre'l implica observar-lo des de tots els punts de vista, inclús –i a vegades especialment- quan estem lesionats o no podem córrer i ens sentim tristos i de mal humor. En eixos moments podem ser capaços de veure coses que normalment no veiem en altres circumstàncies i que succeïxen al nostre voltant o que moltes vegades refusem mirar i sentir. D'ací que siga important examinar el costat positiu de la melancolia.
     Els períodes d'inactivitat atlètica, de melancolia i tristesa són un camí que hem de recórrer per a arribar a conéixer totes les facetes de la carrera a peu. He aprés, per exemple, més sobre les carreres de cross, de campionats, de pista coberta, de llicències federatives en este ultime mes, en el que he hagut de recuperar-me d'una lesió, assistint com a espectador a controls de la federació, campionats de clubs i classificacions per als campionats d'Espanya que en els últims 10 anys.
     De no haver tingut este descans obligat no sabria tant de la infinitat de carreres que hi ha tots els caps de setmana en el món federat de la carrera a peu.
     És curiós que en totes les grans religions del món i en moltes cultures eixos períodes de melancolia i tristesa siguen considerats com el necessari camí que devem recórrer per a mantindre la salut i arribar a la plenitud.
     En veritat, quantes frases no haureu sentit i llegit sobre, caure i alçar-se o de la importància de les derrotes o per a guanyar cal perdre moltes vegades, frases sempre de motivació per a continuar amb més força.

     Però, sempre hi ha un però, hauríem de prestar un poc d'atenció a una xicoteta variació; cal ser conscients que sempre ens arribaran les fases de baixa forma, de lesions, de tristesa i de melancolia o com moltes vegades diem “al Diumenge de Rams sempre li seguix el Divendres Sant” encara que després sempre ens arriba el Diumenge de Pasqua.
     Primer, és important veure els mals moments com algo normal i que entra dins de la rutina d'un entrenament. L'aflicció no és necessàriament un indici que hi ha alguna cosa perjudicial dins de nosaltres. Més aïna, en condicions normals, és el mateix cos que ens esta demanant la nostra atenció, que demana ser escoltad, que tracta de fonamentar-nos d'alguna manera més profunda i intenta que ens anem madurant adequadament.
     Però, perquè açò succeïsca, necessitem resistir a dos temptacions oposades, a saber, no fer cas de la tristesa o acomodar-se a ella. Com fem això? Què fer amb la moral baixa? El millor és posar-la en una bossa i portar-la amb nosaltres. Guardar-la tancada, però continguda. Assegurem que estiga disponible, però no la deixem prendre possessió de nosaltres.
     Este és un dels principis fonamentals del corredor, almenys del maratonià: carregar amb els mals moments i seguir.
     No és un poc extenuant eixe plantejament?
     Pues, és fàcil que així siga, ja que ara que estava lesionat i que no m'ixen els entrenaments com jo volguera qualsevol xicotet contratemps adquirix un pes desproporcionat, és fàcil que ara m'enganye pensant que el bon estat de forma hauria d'haver-se mantingut durant molt més temps o que la lesió actual serà ja permanent i m'impedirà córrer amb la facilitat de antes.
     Si qualsevol d'eixes idees es fixa en la meua ment, vaig hi ha estar massa exposat a la desesperança, o a una bogeria que s'encabota a mantindre el meu entusiasme i bona forma per pura cabuderia, cosa sempre esgotadora. El millor serà arribar al convenciment que el meu bon estat de forma en la Marató de València es va deure a un bon i agradable entrenament i que el temps m'esta posant en el seu lloc, que en realitat tot ha sigut una “fase” de la vida que ja ha passat. I que ara em trobe en una altra situació on he de convertir la paciència i la tranquil·litat en una altra “fase” més que també passara.


     Arriba un temps en la nostra vida en què la pregunta no és: Què puc fer encara per a continuar corrent i millorar els meus temps? Més aïna formularíem la qüestió així: Com puc córrer jo ara de manera que, quan córrega, la meua carrera siga el millor exemple per als meus companys, per al meu club i per a tots els corredors? 
     Són preguntes i respostes que es trobem en eixos moments en què la melancolia intenta eixir de la bossa, que intenta prendre possessió de nosaltres però la nostra bossa es manté ferm en la nostra esquena i encara que sempre la portem amb nosaltres mai s’haurà de trencar.

     També portem una altra bossa on anem col·locant les xicotetes alegries que ens donen els corredors de Dorsal 19 amb les seues participacions en les carreres del cap de setmana, el passat va ser en la Font d' Encarrós i de Benifaió, amb molta participació dels nostres corredors, corredors que es troben en totes les fases, uns esperant el començament del Circuit a peu Marina Alta, altres preparant un bon 10 k., alguns amb la intenció de realitzar una bona marca en alguna mitja marató, cada un amb el seu gran projecte en ment “continuar corrent”.


VII MITJA MARATÓ ROQUETTE BENIFAIÓ.
SALA FERRER, CARMEN.- 1:30:08.
LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE.- 1:39:23.
WOODALL, TONY.- 1:44:21.

LA FONT.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada