Encara hi ha jóvens que decidixen ser corredors?

     Divendres passat en la presentació del Circuit a Peu de la Marina Alta emvaig adonar de la poca joventut que tenim en Dorsal 19. Es construïx amb el que es té, no amb el que es manca… i el nostre club té pocs jóvens entre els seus corredors, pel que estem construint malament.

     No podem construir un bon club sense tindre a corredors jóvens, Encara hi ha jóvens que decidixen ser corredors? La pregunta és legítima, perquè sorprén trobar-se amb jóvens que decidixen deixar els esports d'equip i dedicar-se a córrer.

     La resposta, encara sort, és afirmativa: sí, encara hi ha jóvens que desitgen ser corredors. Perquè el córrer és un acte natural i l'home esta creat per a caminar i després per a córrer. El ser humà necessita moure el seu cos, no hem evolucionat cap al sedentarisme sinó per a tot al contrari, els nostres òrgans vitals necessiten que el nostre cos este en moviment per a funcionar millor.     

     Sí, hi ha jóvens que desitgen ser corredors. Sobretot, perquè córrer els ajudara no sols físicament sinó també intel·lectualment, els ajudara a tindre uns hàbits saludables i els ajudara a saber relacionar-se millor amb la gent adquirint uns bons valors de convivència. 

     Per a molts de nosaltres, no obstant això, el jove corredor resulta un misteri. Potser el misteri es trobe que estem tan concentrats en els nostres entrenaments i les nostres carreres que no mirem cap eixa part de la societat que pensem només es dediquen a divertir-se i a viure la vida.

     Cada jove corredor és misteri i provocació. Perquè ens obliga a confrontar-nos amb una forma de veure la vida diferent de la nostra, perquè ens porta a pensar si el que ens servix a nosaltres els servix a ells, perquè ens llança la pregunta sobre com deuen i volen córrer.

     A la sorpresa que s'amaga després de la pregunta “encara hi ha jóvens que decidixen ser corredors?” necessitem respondre amb la sorpresa d'una pregunta respectuosa: “encara som capaços d'entendre'ls?

    Perquè no eu se, almenys ho intentem, la vida passa ràpid. De sobte estàs jugant en el carrer tot just una desena d'anys i hui ja eres un home entrant en els grandiosos seixanta anys.

     La impressió que solem tindre dels jóvens no concorda amb la dels nostres jóvens corredors, solem imaginar-nos als nostres jóvens com notòriament superficials i efímers, enemics de compromisos. Veiem jóvens que no volen compromisos amb absolutament res. Però els nostres jóvens corredors no són així, saben comprometre's amb els entrenaments quasi diaris, saben de la importància i del valor que representa la carrera a peu perquè li donen més importància a l'esport-salut i esport-recreatiu que a l'esport-competició i a l'esport d'alt rendiment, coneixen i saben que en Dorsal 19 la carrera a peu és per a compartir abans que competir. 

     Ho fem bé? En Dorsal 19 sabem que no pot obligar-se a ningú a entendre la carrera a peu d'una determinada manera, que res ni ningú pot substituir en la joventut eixa íntima activitat de l'esperit humà que té tant d'aventura personal. El que sí que podem fer sempre és encabotar-nos a donar exemple, a estimular els nostres jóvens corredors a tindre la seua pròpia visió de la carrera a peu. Podrem fer-ho sovint a través dels nostres entrenaments conjunts, a escoltar pacientment les seues il·lusions i objectius en les carreres i, en alguns casos, invitant-los a compartir la nostra visió de la carrera a peu. No es tracta de malgastar la nostra experiència sense ensenyar-los com córrer i entrenar, sinó que més aïna cal fer-se jove per a arribar a comprendre'ls i poder establir així un pont afectiu que els estimule a pensar sobre este gran món de la carrera a peu.

     Dorsal 19 necessita els seus jóvens, i ells no poden deixar passar la riquesa de la seua joventut guardant-se-la per a ells mateixos. Han de donar-la amb generositat. Ells són ja el present de Dorsal 19 i del que serà Dorsal 19, són el rostre jove d'un club veterà, el futur de Dorsal 19 depén d'ells i del que ja són i fan en el hui.