No hi ha dos corredors iguals

Si ens prenguérem seriosament la tan repetida afirmació que cada persona és única i irrepetible, hauríem de concloure, en primer terme, que tots els corredors també som diferents. I diferents en tot, també en els nostres defectes, en les nostres limitacions… i en les nostres diferències! No hi ha dos corredors iguals. Però una cosa és saber-ho i una altra viure-ho.

Carmen Sala guanyat la Mitja del Samaruc en Algemesí

Ho veiem pràcticament tots els dies només mirant al nostre voltant, sabem que tenim corredors que contínuament guanyen carreres, tenim que pugen habitualment a arreplegar trofeus, tenim a corredors que viuen intensament la carrera a peu, tenim als córrer simplement per diversió, tenim als que ho fan ocasionalment, tenim… Ho sabem, vivim i entrenem amb ells. 

I eixa relació moltes vegades se'ns fa difícil viure-la amb els nostres companys de club. I molt més difícil encara viure-ho amb el nostre grup d'entrenament que són amb els que més hem de córrer. I és que eixes diferències a vegades obliguen a uns a entrenar per davall de les seues possibilitats o a altres a esforçar-se més del compte. Encara que cada vegada ens succeïx menys ja que hem aprés a escalonar molt bé l'horari, els ritmes i les distàncies per a poder entrenar tots junts.

Són unes de les particularitats que es presenten en tots els clubs quan eixim a entrenar,  pel que hem aprés a distingir les diferències que existixen entre nosaltres i a acceptar-les, estalviant-nos prou problemes amb els entrenaments. Recordem que cada corredor és com és, té un estat de forma personal i que només mantenint-lo en el seu nivell d'entrenament podrem traure la seua millor versió. No ho oblidem.

Carmen i Màxim, els nostres representants el diumenge en Algemesí.

Estes són un dels avantatges d'un club i com més gran siga més possibilitats tindrem que les nostres diferències de forma física no les espatlem amb entrenaments que no es corresponen amb les nostres característiques, empitjorant-les.

Ens trobem amb corredors que ixen a córrer sense tindre cap objectiu especial, no tenen cap rutina establida perquè hi ha setmana que corren dos dies altres en canvi ixen quasi tots els dies, com estan dos setmanes sense posar-se les sabatilles. No es preocupen per la roba ni per les sabatilles ni per entrenaments, ni ritmes sinó que ixen a córrer quan tenen ganes. Cal tindre en compte a esta classe de corredors per a no demanar-los el que no poden donar, i saber i considerar, encara que siga obvi, que no poden realitzar alguns entrenaments que tant ens agradaria realitzar junts.

Ens trobem també amb corredors que diferencien els ritmes de carrera segons el dia que siga, trien unes distàncies i uns circuits diferents seguint una rutina que tenen preparada, tenen tot tipus de roba segons faça calor o fred, tenen uns objectius molt clars on posen totes les seues il·lusions i als que tampoc hem de demanar-los que realitzen entrenaments que no els convinguen per molt que ens agradaria córrer junts.

Carmen atenent a la premsa.

Totes estes diferències dins d'un club no sols ens agrada respectar-les, sinó, en el sentit més fort de l'expressió les venerem i les promovem amb totes les nostres forces i els mitjans al nostre abast… estiguem en un costat en un altre. En cas contrari, els estic negant la capacitat de millorar com a corredors, com eixe corredor únic i diferent que cada u és.

Les limitacions, tant les nostres com les dels altres són quelcom amb el que hem de comptar i que hem d'aprendre a respectar. És absurd, i font de problemes sense sentit, que li demane a algú el que no pot donar-me, per més que a mi em resulte facilíssim i no aconseguisca entendre com ell o ella són incapaços de realitzar-ho.

Vull deixar clar després d'este curt sermó, encara que embafós, que per a unir-se a un club de corredors no es tracta de ser un corredor més ràpid o més lent, que les nostres sabatilles siguen millors o pitjors que les dels nostres companys, o que hages participat en moltes, o en poques carreres o en cap. Es tracta de l'actitud que tingues quan ixes a córrer, de l'interés de superació i de les ganes de sentir com t'emociones quan creues una línia d'arribada i et sents satisfet. Això és el que es necessita.