"Beati Dorsalis quibus bibere vivere est"

Es podria dir que Dorsal 19 són moltes coses juntes, pel que estaríem dient també que és un poc més que un club de corredors però és que correr és un món massa gran per a concentrar-se en una sola activitat, córrer. Són molts mons connectats. Hi ha una connexió, entre totes les activitats que exercix un corredor i que es reflectixen en el club.

 

Al corredor li agrada per descomptat córrer i moltes de les seues activitats les realitza corrent, corrent mantenim animades conversacions sobre carreres, corrent parlem sobre entrenaments i també corrent preparem carreres. Però tot el que es gesta corrent necessita després d'unes activitats que res tenen a veure amb la carrera a peu però que naixen d'elles. Ens convertim en agència de viatges per a organitzar la nostra participació en una carrera, ens convertim en publicistes per a promocionar el que pensem fer, ens convertim en hostalers per a organitzar totes les celebracions en què culminen totes les nostres competicions i ens convertim en relacions públiques per a portar-ho tot a cap amb èxit, i després, ens agrada celebrar-ho.

És veritat, ens agrada celebrar com es mereix qualsevol esdeveniment de què ens sentim satisfets, i que millor manera que esmorzant, dinant o sopant. D'ací eixe romanç que – Sempre estan de festa-, - pareix més un club gastronomic que de corredors-   …. Però que és que les nostres celebracions sempre tenen una justificació que ens arriba de la carrera a peu. 

Cada carrera en què hem disfrutat, cada entrenament completat amb èxit o en el que ho hem passat bé o ha sigut un esdeveniment extraordinari cal exaltar-lo, de manera especial.

"Beati Hispani quibus bibere vivere est". Ja ho va dir un historiador romà; “Afortunats els Hispans per als que beure és viure” Encara que li faltat afegir “i el menjar”. I és que sempre ens agrada als mediterranis celebrar les nostres festes assentats al voltant d'una bona taula.

D'esta manera hauria de quedar ben clar que el nostre club no és només córrer, no és trist ni avorrit, sinó alegre perquè la festa està en el centre de la vida de Dorsal 19. El millor descans i la millor recuperació està en una bona celebració.

Estes celebracions, per a un dorsalero, haurien de ser el gran esclat de la carrera a peu, el moment en què el córrer es desborda. I tots al veure el nostre entusiasme haurien de preguntar-se per què estan tan contents.

És així? No sé si en tots els clubs succeïx el mateix, si cada esmorzar és un esclat de festa. Tal vegada en algun club parega regnar l'avorriment. Corredors resignats que miren repetidament el rellotge i als que se'ls fan llarguíssims els entrenaments. Corredors que ixen a córrer amb la impressió d'haver-se llevat un pes de damunt per a acabar l'entrenament amb la sensació que “ja han complit”.

Així es diuen encara alguns corredors “ja he complit amb l'entrenament”. Com que has complit amb l'entrenament! Amb l'entrenament no es complix i ja; els entrenaments cal disfrutar-los en bona companyia, amb satisfacció i en club.

Que li succeiria a un aspirant a corredor si ens observa i ens veu després d'un entrenament o d'una carrera amb les cares seriosotes, apagades, mig somnolentes i tristos, com es va a convertir en corredor. L'avorriment d'eixes cares li farà pensar que allí en eixe club no succeïx res agradable.

Si la gent arribara a creure que la carrera a peu fora trista i esgotadora, ho creuria perquè ens voria tristos i avorrits. Si, en canvi, convertím els nostres entrenaments i carreres en verdaderes festes: amb bons circuits per a tots, bon ambient, xarrades substancioses i jovials amb moments per a esmorzar, dinar o sopar... tots vindrien a veure què celebrem. I els diriem ¡celebrem que ens agrada córrer!.

Per això el nostre millor argument per a estes festes és l'Entrenament del Polvoro que celebrarem el diumenge 18 amb el seu corresponent esmorzar perquè ens puguem felicitar el Nadal i ens desitgem una Feliç Sant Silvestre.