II Trofeu Dorsal 19.

Quasi sempre la felicitat i l'encert en el viure no depenen del que tenim, sinó més aïna del que som, de com vivim. Saludem abans a tots els corredors que han triat la carrera a peu com una forma de viure.

I el que fem amb el que tenim determina en gran manera com vivim, com correm, fins en detalls mínims. Per exemple, si som generosos amb un corredor que ha fet bé la seua carrera, i el tractem com mereix, això ens fa millors a nosaltres i a ell. I açò és aplicable a quasi tot.

Hauríem de fer una reflexió personal sobre açò.

Així que anem hi ha ser magnànims amb tots els corredors de Dorsal 19 que en La Mitja Marató de Rubielos de Mora van disfrutar d'una agradable vesprada.

Moltes vegades ho hem dit, és un estil de vida. No és qüestió de tindre molt de temps ni molts diners. És qüestió d'eixir a córrer, siga poc o molt. De decidir amb encert qual és el nostre estat de forma i acudir a les carreres sense deixar-nos portar per la rutina ni per l'excessiva il·lusió, sinó procurar posar en la carrera un poc més d'enginy i de reflexió.

Tot açò pot paréixer poca cosa, però és més important del que pareix.

Qualsevol xicotet detall té un efecte positiu sobre el nostre entrenament i pot marcar-nos el camí hi ha seguir. I un conjunt de xicotets detalls pot canviar per complet el concepte que tenim de la carrera a peu i aconseguir que ens proposem eixe repte que ens mantinga la il·lusió i açò és una cosa que sempre val la pena.

És curiós que els corredors que han participat en el II Trofeu Dorsal 19, són els que curiosament tenen el repte i la il·lusió de participar en una marató esta tardor i és que tindre objectius que complir ens ajuden a mantindre la il·lusió en la carrera a peu.

Comencem per tant pels grans vencedors de la vesprada, guanyadors en la XX Mitja Marató de Rubielos de Mora i en el II Trofeu Dorsal 19, Carmen i Vicent Sendra el “van brodar” els dos van obtindre trofeus en La Mitja de Rubielos i van guanyar el II Trofeu Dorsal 19.

La carrera de Vicent Sendra va ser impecable va demostrar que el seu estat de forma actual el fa invencible, ara com ara, en una carrera compensada, i només Carmen haguera pogut guanyar-li, perquè els hòmens ni els presents ni els absents hagueren aconseguit véncer a eixos 53 anys que poden córrer en Rubielos prop de l'hora i mitja i és que el seu segon lloc en la categoria de veterans C, no fa sinó confirmar la bona carrera que realitza.

L'altre Vicent lluita tot el que va poder perquè la victòria de l'altre Vicent fora més complicada però els dos van mentir abans de la carrera i van córrer justament tres minuts més ràpids del que van pronosticar, així que bona carrera també per a Vicent Sala que va ser quart en la seua categoria.

Pasqual Sendra sabedor del seu estat de forma i que baixant de l'hora i quaranta-cinc minuts mantenia allunyat a Ramón que era el seu rival més perillós, plantega la seua carrera al voltant de l'hora i quaranta minuts i ho va aconseguir, bona carrera sens dubte perquè rebaixa en dos minuts la seua marca de l'any passat.

L'altre vencedor de la vesprada va ser sense cap dubte Ramón Alemany, encara que dec dir que li falta un poc de sort, si, només un poc de sort per a ser tercer en el Trofeu Dorsal 19, perquè porta dos anys ocupant el lloc que més ràbia dóna, el Quart lloc, ja què només són capaços de véncer-lo els cincuantagneros i és que si alguna cosa bona tenim en Dorsal 19 és el nivell dels nostres veterans, Ramón amb el seu Quart lloc ho confirma, esta clar que el seu coeficient al tindre 66 anys és alt però de res li serviria si no fóra capaç d'entrenar i sacrificar-se setmana darrere de setmana, córrer en Rubielos per davall dels 6 minuts el quilòmetre quan les seues cames porten 66 anys donant voltes per este món és córrer molt. Podem pensar que és exagerat tot el que estic dient però només cal eixir a córrer amb Ramón per a comprovar que hi hi ha esforç i hi ha sacrifici no li guanya ningú en Dorsal 19.

  El més jove d'este II Trofeu Dorsal 19 tènia la papereta més complicada, Fernando Vicens és el nostre corredor més imprevisible, mai sabem hi ha ciència certa el que passa pel seu cap, és capaç de realitzar grans carreres i també de deixar-se portar, de relaxar-se i córrer a la seua “bola” i en Rubielos devia baixar de l'hora i mitja per a tindre opcions a pujar al podium així que sabedor d'això es relaxa i disfruta del paisatge, va córrer tranquil pels bonics carrers de Rubielos, va pujar tranquil i disfruta de la vista sobre Rubielos abans d'arribar a la Creu per a després relaxar-se dins de la boira que ens acompanya fins a les Fonts de Rubielos i només quan va comprovar que tènia que tornar sobre els seus passos es va decidir a córrer ràpid i m'abandona en el punt més alt de la carrera i la veritat, va córrer molt ràpid els últims 7 quilòmetres, el seu quint lloc és el que mereix per la seua edat i marca però si volguerem ser justos li deuríem haver premiat amb algo més perquè va ser el que més disfruta d'una carrera que té un circuit amb molt que admirar i sol Fernando l'aprofita.

El següent corredor en la classificació és Ferran Mas, he de reconéixer que em va sorprendre la seua carrera, tots els que el coneixen podrien pensar que la meua sorpresa és per la seua lentitud però no és així, després de veure'l córrer en Alcala estava segur que es trobaria més prop de l'hora i cinquanta minuts que de l'hora i quaranta, pel que em quede gratament sorprés, Ferran és dels corredors als que els costa agafar la forma, així que sempre estem esperant que torne a estar en les seues marques però es fa de pregar, pareix que sol el motiva la Marató, i comence a pensar que ja ol a Marató, ja ha començat a notar la fragància de les dos maratons que se'ns acosten i és que enguany les maratons de València i Castelló olen que alimenten i Ferran estarà en alguna de les dos.

Entrem ara en la selva de Dorsal 19, tot el que ens n'anem hi ha trobar a partir d'ara és el territori comanxe de Dorsal 19, el nostre següent corredor en la llista és Picayna, el més “salvatge” del grup, estem intentant domesticar-lo i esperem que per a la Marató de València ja l'est, la seua forma de córrer és irracional  sempre ràpid fins a l'extenuació, que sol ser molt abans d'arribar a la meta, encarano controla la seua força però ja comença hi ha conéixer bé els 21097,50 metres i en Rubielos ens va demostrar que s'esta moderant i la seua marca ens indica ja per on estarà el seu ritme en la Marató de València.

Paco Ceresola és el nostre “Tarzán” en esta xicoteta jungla que tenim en Dorsal 19, es maneja be rodejat de qualsevol classe de corredors salvatges, al conéixer sempre qual és el seu estat de forma, corre pensant en això i és difícil que tinga errors en carrera al no caure en la temptació de seguir els ritmes d'altres corredors, ja siga entrenant o com va fer en Rubielos, corrent amb la intel·ligència que se li suposa sempre al “Rei de les Mones”, Paco no és  el clàssic Tarzán que esta perpètuament pujat a un arbre i botat de liana en liana, ni està pujat a lloms del seu fidel elefant i menjant plàtans amb la seua inseparable mona Chita, no, el nostre Tarzán és el bon salvatge, és eixe corredor intel·ligent i llest que es troba per ara en una jungla de corredors competitius i molt arriscats als que esta tractant de domar i molt prompte ja controlara totes les particularitats de la carrera a peu i les Mitges Maratons així com la Marató no representaran cap dificultat per a ell.

Va dir en una ocasió Sant Agustí que “Una vegada a l'any és lícit fer bogeries” i Arbona s'espera fins al II Trofeu Dorsal 19 per a cometre-la, és veritat que amb això va aconseguir empitjorar la pitjor marca de la temporada en Mitja Marató que li deva a Ramón en els últims metres però este èxit ve acompanyat d'una gran bogeria, corredor reflexiu amb idees clares i objectius sempre moderats va patir un atac d'ofuscació. El dia del II Trofeu Dorsal 19 després de l'esmorzar i d'haver realitzat el seu entrenament de 19 km. Se li va enfosquir la raó, se li van confondre les idees i va decidir participar en La Mitja Marató de Rubielos i acaba amb anys de bon juí, de serietat, de sensatesa i de trellat, i és que no podia ser d'una altra forma, l'instint del corredor de fons ja esta dins del seu cap i es tènia que manifestar, ara esperem que la tendència siga cap a un retorn a la tranquil·litat i que la seua pròxima bogeria siga només la Marató de València.

Com vaig dir al principi, quasi sempre la felicitat i l'encert en el viure no depenen del que tenim, sinó més aïna del que som, de com vivim, i el II Trofeu Dorsal 19 va ser un encert i una felicitat per als que van decidir participar i per a tot Dorsal 19 perquè ens mostra també el que tenim en estos moments com a club i el que som, però l'important d'este II Trofeu Dorsal 19 és que ens ensenya a tots com volem ser com a corredors i club.

Brindem per tant, ja que no vam tindre ocasió eixe dia, per tot com va succeir de bo, esta vegada amb una interpretació clàssica del “Libiam ne' lieti calici” amb  una posada en escena ,que segur li hi hauria agradat a Verdi, a càrrec del gran Franco Zeffirelli amb una gran interpretació de Plàcido Domingo i una  increïble Teresa Stratas.

Per cert vam tindre una reportera gràfica en exclusiva que s'ha guanyat eixe lloc per l'interessant i el bé realitzat que han estat totes les fotos, Rosana ens oferix perquè el podeu veure totes les fotos en este enllaç, II Trofeu Dorsal 19.