Si Senyors: ‘Lloen a DÉU! Gloria al senyor!”. Per fi, després d'haver vist passar tota una primavera i d'haver patit la calor de tot un estiu ha sigut possible completar una setmana d'entrenament en què aconseguim arribar a eixa mitjana diària de quilòmetres que ens fa afirmar que per fi estem una altra vegada entrenant.
Si amics meus, els setanta quilòmetres setmanals són una realitat.
Quan encara falten 5 setmanes per a començar eixes 12 ultimes que marquen la línia d'eixida per a tot entrenament d'una marató, estem amb eixa mitjana setmanal de 10 quilòmetres per dia, així que ja podem estar pensant en l'entrenament per la marató de Sevilla.
Hi ha una teoria per ací que situa el punt de col·lapse, o el punt a partir del qual ens tocara patir als corredors populars durant la marató, en el quilòmetre que resulta de multiplicar per tres la mitjana de quilòmetres diària durant la setmana d'entrenament, així que per exemple amb un entrenament de 70 quilòmetres a la setmana començaríem a sofrir a partir de l'inevitable quilòmetre 30, una cosa que es troba dins de lo que es habitual.
Ja se que estem una altra vegada davant d'una estranya hipòtesi sobre l'entrenament de la marató, però deia una vegada Jorge Luís Borges “Potser haurá enemics de les meues opinions, però jo mateix, si espere un estona, puc ser també enemic de les meues opinions” .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada