La millor marca de 10K, destrossada.

     Amb l'excusa que em dona la consecució de la nova millor marca de Dorsal 19 en 10k de 2023, que Maximo Folques ha rebaixat, i l'ha situada en uns excel·lents 34 minuts i 38 segons, aconseguits a Eivissa i, que a més és marca personal, vull recordar aqueix: “citius, altius, fortius” o cosa que és el mateix, “més ràpid, més alt, més fort”. 

Aquest és el lema dels Jocs Olímpics al qual, segons sembla o tinc entés, ara, el Comité Olímpic Internacional vol afegir la paraula “communitae” (junts). I, sí, és bonic i està molt bé, però espere que no es quede només en una paraula més. Ja hem vist en massa ocasions com ens han venut lemes d'allò més esperançadors, com “d'aquesta eixim junts”, i després, davant la crua realitat, es queda en res i amb la cara de ximple en haver-nos-ho cregut.

I és que, em pregunte: com s'entén aqueix “junts” en una activitat on la competició és present?

Recorde l'or compartit en salt d'alçada en els recents Jocs Olímpics de Tòquio entre Mutaz Essa Barshim (Qatar) i Gianmarco Tamberi (Itàlia). Després d'oferir-los un oficial olímpic l'opció de desempatar, Barshim va preguntar: Podem compartir l'or?, al que l'oficial va respondre que sí. Tots dos en el podi, amb les seues respectives medalles d'or, van ser el primer podi olímpic conjunt en atletisme des de 1912. Més alt… i junts.

El que cal entendre és que el triomf o aquesta marca personal de Màxim, que ho és també de Dorsal 19 en aquesta temporada, encara que vages sol, i m'agrada recordar que la carrera a peu és un esport individual, no és cosa de “un només”. Si comprenem això, llavors entenem on es troba l'essència de la vida. No hi ha medalla, ni premi, ni aplaudiment que ens done més felicitat que la que dona l'èxit compartit, aqueix que s'aconsegueix no perquè un deixa de competir i el reparteix, sinó perquè ho fa des del seu sacrifici, des del lliurament a un objectiu, l'honestedat en les seues accions i entrenaments, i el respecte cap a qui està al costat, lluitant pel mateix que lluites tu.

Potser, en aquesta ocasió sí que pot ser. Potser en aquesta ocasió aqueix afegit al lema no és un complement més, sinó una declaració d'intencions, un propòsit, una sincera anomenada a l'amistat entre corredors. I potser aquesta vegada sí que ens la creem i la posem en pràctica. Potser està vegada aqueixos 34 minuts i 38 segons siga un èxit de tots, junts Màxim i Dorsal 19, junts Dorsal 19 i tots els corredors. No sé. Les persones, i per tant també els corredors, no som rellotges suïssos, que sempre funcionem igual i amb exactitud. De tant en tant hi ha algú que se salta “l'esperat” i sorprén, compartint un gran triomf i encenent en tots la llanterna de l'esperança.