Dema Xeraco!!!

        Demà estarem a Xeraco, correrem en la que ja és una carrera clàssica per a nosaltres, i ho farem després d'haver acabat l'any amb l'entrenament del Polvoró i just el dia abans de la V Gala de Dorsal 19, i quasi amb seguretat demà quan tornem a casa algú ens farà una de les clàssiques preguntes que ens fan als populars: i vas guanyar?

     Si no ens la fan demà per primera vegada segur que ja l'haurem contestada, perquè els que coneixen la nostra afició s'estranyen que acudim a una competició en la qual participen 1000 i només guanya un. En el futbol, participen 22 i guanyen 11, i on les possibilitats de guanyar alguna vegada no són impossibles, no obstant això, per als corredors populars sinó no són impossibles són improbables. 

    He de reconéixer que encara em costa trobar una resposta senzilla, no sé com dir en poques paraules que jo sempre guanye. Aqueixa frase tan famosa de “l'important no és guanyar sinó participar” em sembla bé, però jo no sols participe, sinó que sempre guanye. 

    Crec que no existeix la menor discussió en la relació entre esport i salut, no obstant això, poc es parla o s'escriu sobre els beneficis que genera per empatia. Per a entendre-ho bé cal comprendre aqueixa frase de: "l'essencial és invisible als ulls”.

     Passem tant de temps buscant plans d'entrenament i receptes màgiques per a córrer més ràpid que passem per alt que encara amb tota aqueixa informació no s'acaba cap carrera. Tots els que confiem mesos d'entrenament a "aqueixa carrera" i aquesta se'ns afona sense avís, no han sigut derrotats.

     Cada vegada que acudim a una carrera és una experiència única, ens acosta més i més al món interior de cada atleta, aprens a respectar-lo com si fora el teu germà, es comparteixen secrets i manies, i encara que moltes vegades passem per vertaderes odissees per a acudir a elles tenim assegurada aqueixa lliçó.

     Amb seguretat vam ser presents quan algun dorsalero guanya la seua primera carrera i vam veure i sentim com es va sentir, érem allí, Hem vist la cara d'alegria d'aqueix dorsalero en acabar la seua primera marató, vam ser allí, no ens ho van explicar. 

    Tots coneixem històries semblants, fins i tot més motivadores que el saber la relació que existeix entre el cost i el benefici que es trau de córrer o de teoritzar del rendiment en marató basada en una fórmula matemàtica. 

     Hi ha tant d'altruisme en una carrera com la de demà que mereix ser comptada o transmésa i és ací on jo hauria de respondre a aqueixa pregunta: "Si, sempre guanye fins i tot si m'han d'ajudar a arribar".

    De totes maneres, per cada corredor que es posa un dorsal en una carrera, hi ha milers que corren pel gust d'escoltar els murmuris del camp, i que esperen que arribe el dia en què els resulte tan fàcil pujar aqueix pujol com quan corren pel pla. Per a ells l'esport no és una prova, sinó una teràpia; no un desafiament, sinó una recompensa; no una pregunta, sinó una resposta.