el pelo se vuelve blanco, los días se convierten en años...
Pero lo importante no cambia;
tu fuerza y tu convicción no tienen edad.
Tinc en les meues mans la medalla commemorativa del primer lloc en la seua categoria de la Marató de Carpi, la vam rebre fa uns dies i no tinc mes remei que tornar a recordar no sols esta marató sinó també la que vam córrer fa huit anys, i encara que van ser distintes en quasi tots els sentits hi ha una cosa que hi ha pesar del pas dels anys no ha canviat, la nostra il·lusió.
El món de la marató sempre m'ha fascinat, quan vaig veure en TV la meua primera marató, no podia deixar de pensar:
Com poden estes persones córrer 42 km.?
Que els mou a córrer una marató?.
Com és possible córrer quasi a 20 km a l'hora durant 42195 metres.?
Quines emocions es tindran després de creuar la meta.?
Doncs bé han passat els anys i ja tinc algunes respostes, però eixa passió amb els anys a crescut en mi inconscientment, sense que me n'haja adonat.
La majoria de què hem corregut algunes maratons, la carrera de llarga distància ens ha donat la possibilitat de viure agradables sensacions, i al mateix temps, ens ha permés utilitzar la "Marató com un estil de Vida", obstacles que superar (lesions, fred...), moments agradables ( els objectius aconseguits) i menys agradables ( els murs en les maratons).
La Marató ha sigut per a nosaltres, al principi una manera de "fugir" de la quotidianitat, un moment per a "escoltar el nostre Jo inconscient, per a poc després convertir-se en una "lluita amb nosaltres mateixos" volíem descobrir fins a "on podíem arribar"?, Quines eren les nostres possibilitats i com podríem aconseguir-les?. Acostant-nos a la Marató, tota la nostra energia es projectava cap eixe món fascinant, on tot són "emocions", on es viu una fascinant sensació de "soledat", on no hi ha ningú mes "nosaltres i la carretera".
Res hi ha mes important que estar allí en aquell moment, vivint el "ací i ara", moment a moment, Km. a km, fins a arribar a meta. I per a aconseguir açò es necessita tindre un aspecte "mental" especial per a aconseguir estos objectius i viure tots els 360é de la carrera.
Molts de nosaltres hem experimentat sobre "la nostra pell", que la "força de la ment" és capaç d'emportar-nos on el cos no "desitja", eixa és una energia molt mes fort que el nostre Cos. Tot açò explica com és d'important tindre una "lucidesa mental" o millor dita un "pensament mental positiu".
I han passat ja els anys, i l'única cosa que no ha canviat és la nostra il·lusió cada vegada que ens posem un dorsal en una marató.
Acabaré amb el final del poema i és que la Mare Teresa de Calcuta encara que no degué córrer mai una marató va fer de la seua vida una Marató.
El món de la marató sempre m'ha fascinat, quan vaig veure en TV la meua primera marató, no podia deixar de pensar:
Com poden estes persones córrer 42 km.?
Que els mou a córrer una marató?.
Com és possible córrer quasi a 20 km a l'hora durant 42195 metres.?
Quines emocions es tindran després de creuar la meta.?
Doncs bé han passat els anys i ja tinc algunes respostes, però eixa passió amb els anys a crescut en mi inconscientment, sense que me n'haja adonat.
La majoria de què hem corregut algunes maratons, la carrera de llarga distància ens ha donat la possibilitat de viure agradables sensacions, i al mateix temps, ens ha permés utilitzar la "Marató com un estil de Vida", obstacles que superar (lesions, fred...), moments agradables ( els objectius aconseguits) i menys agradables ( els murs en les maratons).
La Marató ha sigut per a nosaltres, al principi una manera de "fugir" de la quotidianitat, un moment per a "escoltar el nostre Jo inconscient, per a poc després convertir-se en una "lluita amb nosaltres mateixos" volíem descobrir fins a "on podíem arribar"?, Quines eren les nostres possibilitats i com podríem aconseguir-les?. Acostant-nos a la Marató, tota la nostra energia es projectava cap eixe món fascinant, on tot són "emocions", on es viu una fascinant sensació de "soledat", on no hi ha ningú mes "nosaltres i la carretera".
Res hi ha mes important que estar allí en aquell moment, vivint el "ací i ara", moment a moment, Km. a km, fins a arribar a meta. I per a aconseguir açò es necessita tindre un aspecte "mental" especial per a aconseguir estos objectius i viure tots els 360é de la carrera.
Molts de nosaltres hem experimentat sobre "la nostra pell", que la "força de la ment" és capaç d'emportar-nos on el cos no "desitja", eixa és una energia molt mes fort que el nostre Cos. Tot açò explica com és d'important tindre una "lucidesa mental" o millor dita un "pensament mental positiu".
I han passat ja els anys, i l'única cosa que no ha canviat és la nostra il·lusió cada vegada que ens posem un dorsal en una marató.
Acabaré amb el final del poema i és que la Mare Teresa de Calcuta encara que no degué córrer mai una marató va fer de la seua vida una Marató.
Lluitadora fins al final.
Detrás de cada línea de llegada, hay una de partida.
Detrás de cada logro, hay otro desafío.
Mientras estés vivo, siéntete vivo.
Si extrañas lo que hacías, vuelve a hacerlo.
Si extrañas lo que hacías, vuelve a hacerlo.
No vivas de fotos amarillas...
Sigue aunque todos esperen que abandones.
No dejes que se oxide el acero que hay en ti.
No dejes que se oxide el acero que hay en ti.
Haz que, en vez de lástima, te tengan respeto.
Cuando por causa de los años
no puedas correr, trota.
Cuando no puedas trotar, camina.
Cuando no puedas caminar, usa el bastón.
¡Pero nunca te detengas!
Cuando por causa de los años
no puedas correr, trota.
Cuando no puedas trotar, camina.
Cuando no puedas caminar, usa el bastón.
¡Pero nunca te detengas!
(Madre Teresa de Calcuta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada