Anit vaig estar veient el vídeo d'entrada a meta de la marató de Carpi i en els escassos deu minuts que vaig haver d'esperar fins a veure'm arribar, em vaig sorprendre al veure passar per meta a corredors que arribaven en un estat físic realment lamentable, només esperava no veure'm jo igual, arribaven de tots els tipus alts i prims junt amb baixets i grossets, inclús alguns que no encerte a saber com era possible que entraren en meta abans que jo, eren estos corredors als què estem acostumats a veure en les cues dels grans pelotons, i és que la marató és una carrera distinta, jo diria inclús que ens unifica a tots els corredors. 
Ningú pot sentir-se segur de guanyar-la, en el moment d'eixir. Ni tampoc a pocs km. de meta, sinó recordeu New York.
No es pot estar segur, ni tan sols si arribarem a meta. Tots els abandons que hem vist i viscut.
La marató és l'única carrera que es pot perdre inclús quan correguem nosaltres sols. I és que podem perdre de tantes formes, ens pot guanyar el crono, la distància, el fred, la calor… en fi, podríem dir que ens trobem a la seua mercé.
És una carrera per a la que no estem preparats, som imperfectes per a ella, i és ací on radica la seua grandesa, en la seua imperfecció.
És fàcil que molts de nosaltres no sapiem qui és Rita Levi-Montalcini, però la solució és fàcil només cal seleccionar i apegar en Google, i veurem que en la seua llarga vida va escriure un llibre titulat "Elogi de la imperfecció", ve açò a conte a què nosaltres com a corredors quan ens enfrontem davant del repte de la marató, devem ser conscients que són les nostres carències les que ens portaran a ser millors corredors, el saber que no podem córrer una marató és el que ens fa entrenar per a poder acabar, o rebaixar la nostra marca en els 42195 metres.
"… es la imperfección y no la perfección la que se encuentra en la base de la actuación humana" (pág.366 del seu llibre.).
Són les nostres imperfeccions les que ens porten a entrenar, a córrer amb fred o calor, a buscar hores on no n'hi ha, a provar qualsevol classe d'entrenaments per a poder millorar, a saber el que són les sèries, les costeres, les progressions, l'inteval-trainner, a saber tot sobre els llindars aerobic i anaerobic, a cuidar la nostra alimentació per a intentar ser un poc menys imperfectes davant de la marató.
Però no tots volen millorar, són molts els corredors que se senten a gust amb la seua imperfecció, dia a dia van augmentant estos corredors als què no els importa ser mes perfectes en la seua carrera a peu, se senten còmodes com són i com corren i no necessiten complicats entrenaments, segur que coneixem a molts, són els que no saben que ritme deuen córrer, ni que velocitat deuen realitzar les llargues distàncies, no saben res de sèries ni de recuperacions, ells només coneixen dos ritmes, el del lent o millor dit del lentíssim i el de l'esprint.
El lentíssim és el que utilitzen durant a les carreres i l'esprint el que realitzen en els últims cent metres de cada carrera quan ja veuen la meta i els aplaudiments de la gent els forcen a avançar a tot corredor que tinguen per davant.
Són els únics corredors que són perfectes, per això no tenen la necessitat millorar, i és que este món del corredor a peu és així.
HI HA DE TOT.
Ningú pot sentir-se segur de guanyar-la, en el moment d'eixir. Ni tampoc a pocs km. de meta, sinó recordeu New York.
No es pot estar segur, ni tan sols si arribarem a meta. Tots els abandons que hem vist i viscut.
La marató és l'única carrera que es pot perdre inclús quan correguem nosaltres sols. I és que podem perdre de tantes formes, ens pot guanyar el crono, la distància, el fred, la calor… en fi, podríem dir que ens trobem a la seua mercé.
És una carrera per a la que no estem preparats, som imperfectes per a ella, i és ací on radica la seua grandesa, en la seua imperfecció.
És fàcil que molts de nosaltres no sapiem qui és Rita Levi-Montalcini, però la solució és fàcil només cal seleccionar i apegar en Google, i veurem que en la seua llarga vida va escriure un llibre titulat "Elogi de la imperfecció", ve açò a conte a què nosaltres com a corredors quan ens enfrontem davant del repte de la marató, devem ser conscients que són les nostres carències les que ens portaran a ser millors corredors, el saber que no podem córrer una marató és el que ens fa entrenar per a poder acabar, o rebaixar la nostra marca en els 42195 metres.
"… es la imperfección y no la perfección la que se encuentra en la base de la actuación humana" (pág.366 del seu llibre.).
Són les nostres imperfeccions les que ens porten a entrenar, a córrer amb fred o calor, a buscar hores on no n'hi ha, a provar qualsevol classe d'entrenaments per a poder millorar, a saber el que són les sèries, les costeres, les progressions, l'inteval-trainner, a saber tot sobre els llindars aerobic i anaerobic, a cuidar la nostra alimentació per a intentar ser un poc menys imperfectes davant de la marató.
Però no tots volen millorar, són molts els corredors que se senten a gust amb la seua imperfecció, dia a dia van augmentant estos corredors als què no els importa ser mes perfectes en la seua carrera a peu, se senten còmodes com són i com corren i no necessiten complicats entrenaments, segur que coneixem a molts, són els que no saben que ritme deuen córrer, ni que velocitat deuen realitzar les llargues distàncies, no saben res de sèries ni de recuperacions, ells només coneixen dos ritmes, el del lent o millor dit del lentíssim i el de l'esprint.
El lentíssim és el que utilitzen durant a les carreres i l'esprint el que realitzen en els últims cent metres de cada carrera quan ja veuen la meta i els aplaudiments de la gent els forcen a avançar a tot corredor que tinguen per davant.
Són els únics corredors que són perfectes, per això no tenen la necessitat millorar, i és que este món del corredor a peu és així.
HI HA DE TOT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada