No hi ha paraules o no les trobe.

            Grete Waitz, després de córrer i guanyar la seua primera marató de Nova York va dir “Mai correré açò de nou”, guanya huit vegades més la famosa marató, així que les sensacions després d'acabar una marató ens poden portar a no ser objectius en les nostres opinions. Saludem abans a tots els que van córrer la III Marató de Castelló.

          Però no hem esperat quasi una setmana pa què les nostres opinions es tranquil·litzaren perquè des que passàvem pel quilòmetre 40 i Picayna feia cap a dos quilòmetres que ens estava relatant la marató de Dorsal 19, no hem canviat d'opinió, ni tan sols les nostres emocions s'han tranquil·litzat, perquè encara que ens quedaven dos quilòmetres per a culminar una de les gestes maratonianes més grans de les realitzades a Pego pues ja sabiem que Ramón acabaria el seu primer marató i es convertiria en el corredor més veterà de Pego a realitzar els 42195 metres de què consta una marató, ja sabíem també que la marató de Castelló de 2012 era un rotund èxit per a tot Dorsal 19.

          El retard a publicar una entrada sobre la marató de Castelló ja es pronosticava en els últims quilòmetres de la marató, perquè ja sabíem que Máximo havia triomfat en tots els aspectes, primer realitzant la seua marca personal, segon baixant d'eixa barrera infranquejable per a molts maratonians com són les tres hores i tercer i més important l'haver sabut aprendre dels seus errors i rectificar la seua tàctica de València com també ho va fer Carmelo que va aconseguir baixar de les tres hores i mitja  modificant la tàctica de València per a aconseguir a Castelló una marca que esta més prop de les seues possibilitats en la marató.

           Però el saber els resultats dels teus companys quan inclús et falten alguns quilòmetres per a acabar la marató i comprovar que tots els corredors de Dorsal 19 que ja estaven en meta havien tingut èxit en la seua carrera t'obliga a continuar espentant, t'obliga a no fallar, saber que Vicent havia aconseguit una altra vegada, com ens contava Picayna hi haja pel quilòmetre 39, haver arribat hi ha meta realitzant una gran marca i no presentar cap dels símptomes dels què han corregut una marató, el saber també que Carlos havia acabat la marató sense cap molèstia en els seus esquiliotibiales i haver-hi realitzat uns últims quilòmetres  al límit per a provar i saber que d'ací a uns mesos, per fi, tornarà a ser el maratonià de sempre. Açò t'espenta, et motiva a acabar una marató.

            Però Picayna continuava corrent al nostre costat amb el xandall de Dorsal 19 i la seua motxilla a l'esquena i no parava de contar com hi havia vist entrar en meta a Alberto molt cansat però molt content perquè la seua marca de Castelló és fàcil que siga el seu millor registre en una marató i encara que ja ens té acostumats a les seues arribades agòniques  esta vegada la marca valia l'esforç que realitza, també ens relata com a moments abans havia arribat Pascual que torna a trobarse a gust amb la marató, el va veure disfrutant de la carrera, la seua marca ens assegura el retorn a la marató d'un dels grans devoradors de quilòmetres que tenim en Dorsal 19, torna un clàssic.

            Però Picayna no ens podia contar, perquè ho estàvem vivint, els últims quilòmetres de Ramón, no podia dir-nos una cosa que nosaltres ja sabíem, que Ramón acabaria en uns quilòmetres amb mesos de debats i conversacions dins de Dorsal 19, acabaria amb la incògnita de si seria capaç d'acabar una marató. Acabaria una marató i eu-feia a ajudat d'una força de voluntat molt difícil de trobar en un corredor jove i molt rara en un corredor tan veterà així com acabava amb les excuses de molts corredors de no atrevir-se amb la marató.

             L'entrada en el blog es retardava no per trobar les imatges ni els resultats sinó per no trobar les paraules amb què poder expressar les emocions sentides i rebudes en la marató, descriure l'emoció d'una marató a algú que mai l'ha corregut és com tractar d'explicar-li com són els colors a algú que va nàixer cec, jo almenys no se perquè eixes emocions no tenen veu.

          Esta entrada es publicá com una nota informativa a l'espera de trobar alguna forma de deixar per escrit com sentim i disfrutem els de Dorsal 19 no sols la marató de Castelló sinó qualsevol altra marató i és que jo no s'escriure d'emocions  perquè no hi ha paraules per a fer sentir la marató.

         Acabe amb una frase de John Bingham sobre la marató: “El miracle no és que vaig acabar. El miracle és que vaig tindre el coratge de començar”.

 CASTELLÓ.

MAXIMO FOLQUES LORENTE.-                2:59:42.

VICENT SENDRA FRANQUEZA.-               3:18:25.

CARLOS SISCAR BAY.-                                3:23:59.

CARMELO VIDAL.-                                       3:24:40.

PASCUAL SENDRA FRANQUEZA.-            3:26:18.

ALBERTO PONS SORIANO.-                        3:26:37.

VICENT SALA GONZALEZ.-                        4:15:32.

RAMON ALEMANY SENDRA.-                    4:15:32.