X Trofeu Dorsal 19, ja esta açi.

Tots ja sabem que el X Trofeu Dorsal 19 se celebrarà en Monreal del Camp, però el que pocs saben és que es pot trobar d'interessant en esta xicoteta població de Terol. Molts de nosaltres hem fet parada en ella per a recuperar forces durant el nostre viatge cap a alguna part, i mai ens hem detingut a veure que ens pot oferir esta població que és anomenada en el Cantar del Meu Cid.

El més interessant per a un dorsalero seria que se celebra una Mitja Marató des de fa vint dos anys, els suficients perquè pensem que es tracta d'una carrera en què els organitzadors saben de sobra el que fan.

Estic convençut que conéixer més i millor Monreal del Camp ens permetrà disfrutar més de la carrera i del X Trofeu Dorsal 19, perquè valorarem més el seu patrimoni, les seues arrels i tradicions, el seu paisatge i com diuen allí el seu paisanatge. Tal vegada el més característic siga el seu paisatge, perquè les muntanyes i depressions que formen la vall del Jiloca les podem considerar com un immens sistema d'arreplega d'aigua i de la formació de rius subterranis, prou característic.

El sistema funciona més o menys de la manera següent: Les pluges que cauen en les muntanyes es filtren i descendixen a la vall circulant pel subsòl aprofitant l'existència de plaques permeables, quan estes plaques troben algun obstacle en forma de capa argilosa, tornen a l'exterior, apareixent en estos una font o un brollador natural. Si, com succeïx en Monreal del Camp, es juntes uns quants brolladors pròxims i la quantitat d'aigua és molta, apareixen els Ulls. Un Ull és un topònim popular d'eixa zona que fa referència a la forma en què l'aigua brolla a l'exterior. Normalment solen aparéixer com un grup de brolladors que tenen un aspecte cilíndric o ovalat, a el del qual al voltant s'amuntona sediment i on creix la vegetació. A continuació apareixen interconnectats una xarxa de canals que formen un conjunt molt característic.

Doncs bé, els Ulls de Monreal es troben a dos quilòmetres del poble i constituïxen el brollador més gran de tota la vall del Jiloca. Tant és així, que molts especialistes consideren que és ací on naix el riu Jiloca. Una visita no estaria malament, però no crec que tinguem temps per a desplaçar-nos. És possible que si tenim temps de calfar abans de la carrera ens puguem desplaçar fins allí.

En l'antic circuit es passava pels Ulls de Monreal, però en esta ocasió ens anem a desviar abans d'arribar, una danya, els Ulls de Monreal i l'aprofitament de les seues aigües podríem dir que ha sigut el centre de l'economia de Monreal del Camp.

Hi ha un esdeveniment històric que marca el paisatge que podrem observar el pròxim 28 de setembre, resulta que: al començament de l'estiu de 1810 va ser assassinat Juan d'Iturrioz en Luco de Jiloca, assaltat per una guerrilla espanyola, quan tornava del sud d'Aragó després de recaptar les contribucions que serien entregades a les autoritats franceses assentades a Saragossa. Els desconeguts guerrillers es van quedar amb tots els diners que portava i van desaparéixer sense deixar rastre. El mariscal Suchet, Governador General d'Aragó, veient el suport que trobaven els guerrillers en els pobles, va decidir imposar un fort escarment. En juliol de 1810 un destacament francés al comandament del general Berges es va presentar en cada una de les localitats de la vall del Jiloca, exigint una enorme contribució per a esmenar els diners robat, donant un termini de 4 dies per a pagar-la, davall l'amenaça de detindre i executar tots els membres dels Consells.

Esta desorbitada exacció va exigir als Ajuntaments la introducció de mesures extraordinàries per a incrementar els seus recursos econòmics. La solució més generalitzada va ser sol·licitar diners prestat als veïns més acabalats i posar en venda alguns dels béns de propis dels Ajuntaments, especialment els prats i sorts de regadiu, molt desitjades per tots els veïns i, per això, fàcils de vendre amb rapidesa.

El dia 23 de juliol de 1810 es reunix la Junta de Vintena de Monreal del Camp per a veure la forma de fer front a la contribució i decidixen vendre un tros de prat cridat les Estraperas, junt amb altres terres i vagues municipals adjunts al prat. Este prat era l'últim reducte natural de les antigues aixares Dels Ulls en el marge esquerre del riu Jiloca.

Al gener de 1811 l'Alcalde de Monreal, Luis Allueva, decidix executar la decisió presa l'any anterior sobre la venda del prat d'Estraperas, dividint-lo en parcel·les per a facilitar que poguera ser adquirit pel nombre més gran possible de compradors. La venda dels béns municipals durant les guerres d'Independència i Carlí van provocar la desaparició de tots els boscos i aixares fluvials que caracteritzaven antany a la vall del Jiloca.

La divisió i venda del prat d'Estraperas va suposar la destrucció de totes les aixares fluvials localitzats en el marge esquerre del riu. Els agricultors que van adquirir les parcel·les van procedir ràpidament a la curta dels arbres i a la rompuda de les terres, convertint-les en nous horts.

Este procés de desaparició de les aixares naturals que encara quedaven en la vall del Jiloca al començament del segle XIX no és exclusiu de Monreal del Camp. Pedro Pruneda, al redactar la seua famosa Crònica de la província de Terol l'any 1866, destacava com havien desaparegut tots els boscos i aixares fluvials que caracteritzaven des d'antany a esta vall, i la seua recent substitució per camps de cultiu: “La bella vall que banya el riu Jiloca des de Monreal fins als confins amb el partit de Daroca abundava en praderies, que s'han anat suturant i reduint a cultiu des de principis d'este segle... Escasseja de dia en dia l'arbratge per la propensió que tenen els propietaris a tallar els arbres de les seues terres, impulsats per la falsa idea que tenen de que així afavorixen la producció dels...”

Una altra dada i acabe, Monreal del Camp se situa a 939 metres sobre el nivell del mar. Té una superfície de 89 km2 i una població superior als 2.800 habitants.

Tot pareix indicar que serem pocs els dorsaleros que podrem disfrutar d'este entorn natural que ens proporciona Monreal del Camp, així com també serem pocs els que disfrutarem dels monuments que alberga en els seus carrers, als que dedicara una altra entrada, però que siguem pocs no li porta cap a la particularitat d'eixe paisatge, és mes ho remarca mes, li dóna eixa aroma d'abandó de què tant se sent en tot Terol.

Moltes vegades quan parle de la competició, com ho és el X Trofeu Dorsal 19, molts corredors imaginen com si fóra un exèrcit que empunya els armes disposat a aconseguir la victòria o morir en la línia de combat. No és exactament així, és mes una lluita per a aconseguir un objectiu, és només una batalla a què ens enfrontem per a aconseguir el nostre objectiu final que no ha de ser un altre que disfrutar cada vegada mes de la carrera a peu.

Una dels peixos claus per a aconseguir eixe objectiu és la constància. El diccionari la definix com la fermesa i perseverança d'ànim en els resolucions i en els propòsits. És la virtut amb la qual conquistem els fiques que ens proposem, i sense ella un entrenament seriosos és impossible i dubtoses els possibilitats de l'èxit. La constància és necessària per a formar-nos. Qui és constant te facilitat per a triomfar, perquè s'habitua a la lluita diària que implica esta virtut, disposat a véncer els dificultats i inclusivament véncer-se a si mateix.

Els resultats son evidents. Darrere d'un esportista d'alt rendiment és troben hores d'entrenament, renuncies en la vida social, rigoroses dietes alimentàries. Un treball constant, al llarg de mesos o anys per a aconseguir un millor rendiment físic i estar el millor preparat per a la important i desitjada competició.

No sempre és fàcil mantindre un ritme així, però allí està la virtut i el valor de la constància. És necessari un treball pacient, moment a moment, com quan és col·loca una bade-la i un altre bade-la fins a alçar una catedral. No calç desanimar-se pels dificultats i les caigudes: son normals i de vegades difícils d'evitar. Estigues son precioses oportunitats per a reafirmar-nos en la lluita i per a aconseguir el nostre objectiu. Perfeccionen els nostres intencions i ens permeten renovar i valorar mes la meta que volem aconseguir. No han de ser un motiu per a desanimar-se i abandonar el combat; lo que val costa, i com mes val, major és el cost. Si és cau mil vegades, mil vegades calç alçar-se. Mantindre's en la batalla és ja una victòria, perquè amb ella enfortim la nostra voluntat i temperem el nostre caràcter per a resistir tempestats encara mes violentes. Així que de les caigudes podem traure un fruit positiu i favorable per a la consecució del nostre ideal.

Serem pocs, és veritat, però hi haurà una competició que tindrà els seus participants i per tant els seus guanyadors, serà una batalla mes per a seguir perseguint el nostre ideal de corredors, serà una meta mes que donarà un estimul i sentit al nostre objectiu. Continuar disfrutant de la carrera a peu.